L'altre dia vaig llegir que, conduint un programa al mes del podcast Ciberlocutorio i tenint l'exclusiva amb Spotify, a Andrea Gumes no li arribava ni per pagar-se un abonament del Primavera Sound (que està en 245 euros). Em va sorprendre la dada, perquè jo pensava que era una tia que pot viure de la seva vocació sense patir per arribar a final de mes: un exemple de millennial triomfadora que sí que havia aconseguit subvertir la desgràcia de la generació a la qual pertanyo. Jo no sé si a l'Andrea li passa el que a mi (el que ens passa a tantes), però és una barbaritat com hem naturalitzat que explotin la nostra il·lusió per una oportunitat.

Existeix la llegenda urbana que els qui ens dediquem al sector cultural ens guanyem molt bé la vida. Fals. Els autors dels llibres s'emporten un tant per cent irrisori per les seves novel·les i el que reben els artistes de, per exemple, plataformes digitals o actuacions, en molts casos és més simbòlic que digne. Passa el mateix a les redaccions on s'escriu de cultura. Clar que hi haurà qui repliqui amb noms concrets del món, però no es pot parlar de majories pensant en cares famoses ―a més, només del reconeixement públic tampoc no es menja―. Hi ha molta més cultura fora de la indústria mainstream, i tota aquesta suma revela les tendències reals d'un sector que va multiplicant les seves opcions de consum, però que, paradoxalment, cada cop maltracta més el seu proletariat.

Es parla massa poc de les vegades que la tasca de fotògrafs, productors, poetes o creadors de contingut es remunera amb només un copet a l'esquena. S'estila molt allò de demanar espectacles en directe a canvi de desplaçament i transport, i a sobre un ha de mostrar-se agraït. Tampoc no es comenten els sous patètics a les idees creatives o el poc valor que es dona a les hores invertides a escriure, compondre o inspirar-se, tasques tan intangibles com imprescindibles, molt difícils de mesurar amb la vara del neoliberalisme amb què es regeixen els caps que dominen el mercat. La conseqüència directa és que molts artistes es veuen obligats a buscar-se altres feines, perquè, si no, no els hi arriba. De fet, són pocs ―cada vegada menys― els que poden viure exclusivament de l'ofici de crear.

Es dona poc valor a les hores invertides a escriure, compondre o inspirar-se, tasques tan intangibles com imprescindibles

Els que treballen cada dia amb la cultura a les mans viuen amb por. Els agrada el que fan, clar, però estic segura que també els agrada anar-se'n de birres, viatjar o llogar una casa bonica i no poden. Volen viure sense el jou de la incertesa cronificada i amb la no tan senzilla possibilitat d'escollir, perquè no només es tracta de gestionar que formen part activa d'un sistema que s'aprofita de la mà d'obra; també de bregar amb la culpa d'alimentar-lo i no poder dir que no. Hem legitimat l'aguant per amor a l'art i, si no ens agrada, ja sabem on és la porta. Aquesta és la millor arma de l'statu quo per blindar-se i enfortir-se: romantitzar la precarietat i desgastar els pilars dels que sostenen el xiringuito amb les seves espatlles.

Hem interioritzat que de la cultura es viu bé, perquè no la veiem com un bé de primera necessitat, sinó com un luxe, pur lleure, i el lleure és tot el que podem permetre'ns després d'haver pagat les factures. Però compte, que no és el mateix el que pesca els ous d'esturió per fer caviar que el que se'ls menja. Això hauríem de pensar cada vegada que comprem una entrada, regalem una novel·la o llegim una revista digital. Que el que val probablement ni és massa ni és suficient. Perquè darrere de cada producte cultural sempre hi haurà un percentatge molt alt de persones que han estat insuficientment valorades i remunerades per la seva feina. Segur.