Barcelona, 23 de gener del 1641. Fa 385 anys. Pau Claris, president de la Primera República catalana, transformava aquesta forma d’estat —proclamada sis dies abans— en un principat independent i nomenava el rei francès Lluís XIII comte de Barcelona o Home Principal de Catalunya. Aquest canvi venia motivat, entre altres coses, pel context del moment (la Guerra de Separació de Catalunya, 1640-1652/59) i es traduiria en l’entrada de tropes franceses al Principat, que reforçarien l’Exèrcit de Catalunya i expulsarien els hispànics de territori català (1641). Més endavant, la segona crisi de confiança catalano-francesa (1645) canviaria el signe d’aquell conflicte, que, finalment, es resoldria amb un acord de pau que transferia la Catalunya Nord a domini de França (1659-1660).
Passat un segle (a mitjans de la centúria del 1700) i amb l’emergència de les acadèmies il·lustrades (a Espanya, filles del borbònic castellà) la nova historiografia nacionalista espanyola fabricaria la versió que l’origen i la conseqüència d’aquella pèrdua residien en la voluntat catalana d’esdevenir un estat independent i en l’acord catalanofrancès per a garantir aquest estatus (Ceret, 1640 i la Peronne, 1641). I en responsabilitzaria el president Pau Claris. Però, Pau Claris, en virtut d’algun “misteriós” i “pèrfid” pacte, va lliurar la Catalunya Nord a França a canvi del suport a la independència de Catalunya? O Pau Claris, dominat per la seva “ingenuïtat”, no va saber calcular les conseqüències de l’entrada d’un exèrcit francès a Catalunya? Realment la Catalunya Nord va passar a domini francès per culpa de Pau Claris?
Pau Claris era l’impulsor de l’aliança amb França?
Pau Claris, com a president de la Generalitat (1638-1641), seria el veritable impulsor dels primers acords catalanofrancesos. Després del Corpus de Sang (7 de juny de 1640), que marcaria l’inici de la Revolució catalana, i després que el rei hispànic Felip IV declarés la guerra a Catalunya (1 de setembre de 1640), els nebots del president Claris i del primer ministre francès Richelieu signaven uns primers acords (Ceret, 7 de setembre del 1640), que havien de constituir Catalunya en una república independent (separació catalana de l’edifici polític hispànic), aliada de França (la potència que disputava a la monarquia hispànica la primacia mundial). Tan sols tres dies després, el president Claris reunia amb caràcter d’urgència la Junta de Braços (el Parlament foral) i posava el país en peu de guerra.
Què va passar a continuació?
Des de l’esclat de la Guerra hispano-francesa (1635), que era un conflicte dins d’un altre de més antic i de més abast (Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), el perill venia del nord (front de guerra estacionat al límit entre el Rosselló i el Llenguadoc). Però des de l’esclat de la Revolució catalana (juny, 1640) i la declaració de guerra del rei hispànic Felip IV a Catalunya (setembre, 1640), el perill ja no venia del nord, sinó del sud i de l’oest (de la monarquia hispànica) i amb una percepció d’hostilitat molt superior. Això explicaria el contingut de les anotacions del Dietari de la Generalitat (l’equivalent a l’actual DOGC), que, a partir del 10 de setembre del 1640 (tres dies després dels acords catalanofrancesos de Ceret), adquiririen una naturalesa clarament bèl·lica.
La versió barroca del “peix al cove”
Però, malgrat aquell clima bèl·lic, hi havia, per totes dues bandes, certa voluntat d’entesa. El professor Simón i Tarrés (UAB), el gran especialista en aquest període històric, revela que la Junta Grande (el govern hispànic) estava dividida entre els que defensaven una sortida negociada i els partidaris d’un càstig exemplar. I que els dirigents catalans —llevat de Claris i els seus col·laboradors— s’havien lliurat a l’estratègia de tensar i destensar la corda, la qual cosa suggereix una versió barroca del “peix al cove” autonòmic i contemporani. I no es convencerien del seu error fins que un exèrcit hispànic de 23.000 efectius va iniciar l’ocupació de Catalunya i va massacrar la població civil de Tortosa, Xerta, Tivenys, l’Hospitalet de l’Infant i Cambrils (novembre – desembre, 1640). Només a Cambrils, van passar pel ganivet el 70% de la població de la vila.
Per què Pau Claris va transformar la república en un principat independent?
Durant l’etapa que podríem anomenar la versió barroca del “peix al cove” (setembre – desembre, 1640), Espenan (el representant de Richelieu a Catalunya) va posar el seu patró al corrent del doble joc que practicaven certes autoritats catalanes. I això va posar en guàrdia Richelieu. El primer ministre francès va perdre la confiança en la capacitat de Claris per a conduir aquell procés i va ordir una estratègia que consistia a lligar curt els catalans. Tot i que en les primeres converses (Ceret; setembre, 1640) havia recomanat a Claris constituir Catalunya en una república, va desplegar una nova estratègia que exigia situar el rei Lluís XIII com a cap d’estat dels catalans. Catalunya conservaria la seva independència, però hauria d’informar París de tots els moviments.
La reacció hispànica
Richelieu només va haver d’esperar que els catalans estiguessin en una situació crítica. I aquest moment es va produir el 23 de gener del 1641, amb l’exèrcit d’ocupació hispànic a les portes de Barcelona. Richelieu va condicionar l’ajut militar francès —que seria decisiu per a derrotar i posar en desbandada l’exèrcit hispànic (26 de gener de 1641)— al compliment dels acords de Ceret: Catalunya havia d’abandonar, definitivament, l’edifici polític hispànic i... a més a més havia de nomenar Lluís XIII cap d’estat dels catalans. A Catalunya, el rei francès només seria Lluís I de Barcelona, però aquest canvi de paradigma irritaria enormement els governants hispànics, i el “partit negociador” s'uniria als que proclamaven que “hay que moler a palos a los catalanes”.
La cultura punitiva hispànica
El valido Olivares i la Junta Grande podien acceptar una República catalana —com acceptarien la independència de Portugal. Però no podien acceptar una Catalunya independent en l’òrbita política de París, perquè això significava, més que perdre el domini nominal del territori, recular el front de guerra fins a l’interior de la península Ibèrica, al sud de la ratlla de l’Ebre. La Guerra de Separació de Catalunya es perllongaria per espai de dues dècades (1652/59), temps durant el qual el nucli del poder hispànic (el rei, el valido, la Junta Grande) fabricaria un fort ressentiment contra els catalans, que s’alimentaria d’una cultura anticatalana ja existent a la cort madrilenya des de l’inici del govern d’Olivares (1623) i dels pamflets de Quevedo (dècada del 1630-39).
Qui va lliurar la Catalunya Nord a França?
Quan es van iniciar les converses per a posar fi a la Guerra hispano-francesa (1656), Pau Claris, Richelieu, Lluís XIII i Olivares —els grans protagonistes d’aquella etapa històrica— ja havien desaparegut d’escena. Feia anys que ja eren morts. Però qui no era mort i qui mantenia viva la flama del ressentiment contra els catalans era el rei hispànic Felip IV. Van ser Felip IV i Luís de Zúñiga, el successor d’Olivares, els que negociarien la Pau dels Pirineus (1659-1660) i els que lliurarien la Catalunya Nord als francesos. Era el resultat de la cultura punitiva contra els catalans que dominava el nucli del poder hispànic. La mateixa cultura punitiva que, passats tres segles, explica les desinversions en infraestructures que estan portant Catalunya al col·lapse. De Felip a Felip. Del IV al VI.