En Ramon ho acaba de deixar amb la Patri. Per si no n'hi hagués prou, l'acaben d'acomiadar de la seva feina com actor i, davant la incertesa, torna a casa dels seus pares. A part d’algunes caixes arraconades plenes de trastos, la seva habitació no ha canviat gens: els mateixos pòsters, la mateixa bici estàtica, la mateixa guitarra que va aprendre a tocar dins el seu refugi particular d’adolescent. L’escenari continua sent el mateix però, tancat en aquestes quatre parets, en Ramon s’adonarà d’una veritat que no li serà fàcil de digerir: que per molt que vulgui parar el temps, per molt que ho desitgi, ha crescut i ja no és el mateix. Aquest és el principal pal de paller de Ramon, l'obra escrita i dirigida per Mar Monegal que ha tornat a Barcelona - al Teatre Poliorama - amb només quatre funcions després de ser aplaudida pel públic i per la crítica.
El protagonista, interpretat per Francesc Ferrer (Premi BBVA 2021 per Millor Interpretació) i únic personatge de l’obra, està a punt de bufar les quaranta espelmes i no ha aconseguit res del que se li ha venut durant dècades: no té ni casa, ni cotxe, ni parella, ni feina. Per una banda, sembla que tan li fa: rebutja la idea de tenir fills i es desmarca del que li tocaria fer per edat. Per l’altra, conviu amb la frustració de no aconseguir el mateix que els seus col·legues, inclús dels seus propis germans exitosos, i viu en una comparació eterna que el fa infeliç. I és per això que es refugia en allò que un cop el va fer feliç, en el forever young permanent i en la nostàlgia dels jocs de taula dels 90, les fotografies analògiques i els cassettes per no afrontar la fugida endavant. Però durant aquesta crisi existencial d’identitat, la vida no s'atura, i en Ramon aviat sabrà que hi ha responsabilitats que són impossibles d’eludir.
L'autora (Guanyadora del Premi de la Crítica 2019 per Millor Text) escriu i dirigeix aquesta tragicomèdia generacional en la que s'atreveix a parlar del pas del temps, de la por al compromís i de com de fàcil és tancar els ulls per no acceptar una realitat incòmoda. També construeix un retrat realista sobre la negació per no afrontar l’evolució personal, inclús de com el síndrome de Peter Pan s’utilitza sovint per romantitzar una edat en que no s’és ni massa jove ni massa gran, i de com aquest buit intrínsec s'ha convertit en part indissociable dels nascuts durant els anys 80. Ho fa amb un atrezzo sobri que va transformant les seves parets arrebossades de records en un llenç de color blanc preparat per noves històries, adaptant-se al relat narratiu i al creixement individual del personatge, que es veu gairebé empès a madurar.
Ramon és més que la crisi dels 40: és una radiografia d'una generació beneïda amb l'esperit de la joventut eterna i condemnada a haver de compaginar-lo amb les obligacions de l'edat adulta. Una etiqueta social i cultural que pot ser tan afalagadora com destructiva. I aquesta obra posa totes aquestes idees en una coctelera i les mescla amb força: la gestió dels somnis, l'amargor dels desenganys, la desmemòria dels moments viscuts i la solitud de sentir que no es pertany enlloc i creure's la poca autoestima. Aquesta nit és la segona representació de les quatre que hi ha. I la guitarra d'en Ramon espera el seu minut de glòria en un racó de l'habitació.