Kerrature és el projecte artístic personal de Queralt Guinart. És des d’on crea tota classe d’art amb perspectiva sàfica, sempre amb el dibuix com a eix central. I és que per ella, dibuixar és un instint primari. Si li preocupa alguna cosa, es posa a dibuixar uns nassos amb perspectiva i li passa. Té 22.000 seguidors a Instagram, que és gairebé quatre vegades el seu poble, i va poder trencar la barrera de la pantalla amb ells aquest abril amb la seva exposició a Barcelona. Considera que l’art ha de fer baixar les persones i connectar-les amb la realitat. El que fa que es llevi cada matí i no tingui un atac de pànic és tenir la certesa que amb el seu art està sent útil.
D’on vens? Quina és la teva trajectòria?
Jo soc la Queralt Guinart i soc de Moià, de la Catalunya central. La meva família s'ha dedicat sempre a les arts gràfiques, eren impressors. Vaig anar a estudiar a Vic el batxillerat artístic i després a Barcelona, disseny gràfic. Em vaig començar a interessar en l'estudi de la sexualitat i vaig fer el TFG sobre pornografia i l'expressió eròtica explícita i una cosa va portar l'altra fins que, Kerrature, el meu projecte artístic personal, es va consolidar com un projecte de difusió. I rere aquesta Bunyol TV, la part més directament activista.
Explica’m una mica més sobre Kerrature.
És el meu pseudònim, des d'on dibuixo, dirigeixo videoclips i des d'on creo en general. Creo amb una perspectiva sàfica, perquè la lesbianor defineix la meva vida com a tal, perquè quan dic que soc lesbiana, no dic només que m'agraden les noies, sinó que visc fora de l'heteronormativitat i això, evidentment, esquitxa la meva obra. Kerrature és l’art i el projecte que ningú em corregeix, no hi ha filtres i és el meu dossier real.
Kerrature és l’art i el projecte que ningú em corregeix, no hi ha filtres. És el meu dossier real
És a partir del dibuix que arribes a altres disciplines?
Dibuixar és el que he fet sempre, és la meva base vital, la meva ànima. És una cosa que no em tocaran mai, és el que em fa feliç sempre. Quan tinc dubtes d'alguna cosa, dibuixo uns nassos amb perspectiva que flipes i em passen les inseguretats. És un instint molt primari. No és una bona pregunta quan em diuen: quan vas començar a dibuixar? La bona pregunta és: per què no vas deixar de dibuixar?
Dibuixar és el que he fet sempre, és la meva base vital, la meva ànima. És una cosa que no em tocaran mai, és el que em fa feliç sempre
Podríem dir que ets interdisciplinària.
Em considero una persona creativa i punt. A casa meva s’han esforçat molt perquè ho sigués i perquè pogués triar. Jo he decidit triar-ho tot, el problema és que hi ha coses que em paguen les factures i hi ha coses que m'omplen l'ànima. Penso que el dia que mori, vull fer-ho sentint que no he perdut l'oportunitat de fer i provar-ho tot. Crec que això és una mentalitat de persona oberta sexualment. Sense posar-me una pressió; vull sentir que he fet videoclips, pel·lis, llibres o còmics. Però l'eix és el dibuix sempre.
Què vols expressar amb els teus dibuixos?
Dir que el Kerrature no parla de les seves experiències sexuals i amoroses és una mentida. Evidentment, filtrades, poetitzades i amb una perspectiva professional. Intento explicar que la realitat lesbiana existeix i té cabuda al món real, a la vegada que també intento canviar l’imaginari tèrbol i delinqüent de l’homosexualitat i el col·lectiu. La lesbianor sempre s’han entès des de la intimitat de Safo: la discreció, l'armari, la tendresa. Hi ha molt per ensenyar. No hem de ser discretes: tenim relacions sexuals, ens barallem, plorem i vivim en una quotidianitat.
Intento explicar que la realitat lesbiana existeix i té cabuda al món real
A qui va dirigit?
Jo pensava que feia art d'autoconsum per a dones lesbianes, bisexuals, trans. Però m'he trobat amb què hi ha molts nois heterosexuals que em segueixen i els encanta la meva feina. Sense voler elogiar l'home deconstruït, em fa gràcia que vinguin i comprin obres per la seva parella o per a ells. Em fa pensar que alguna cosa no estic fent malament i que vaig pel bon camí. També em venen noies del col·lectiu a donar les gràcies per explicar coses que no sabien com explicar elles. I d’aquí ve la sensació que val la pena el patiment de ser il·lustradora en aquest país. La comunitat LGTBIQ+ es mereix tenir art bo i artistes que es prenguin de debò la seva feina. I que aquesta no sigui només divulgar conceptes i propaganda, que també són molt útils. No, el meu no és propaganda, és art. I, justament per això, arribo a un altre públic que no arribaria, interessat en el dibuix.
Art conscienciada més enllà del col·lectiu?.
Sí, totalment. És important, però t'he de dir que si no hi arribés més enllà del col·lectiu, em seria igual. No faig la meva feina per a la gent hetero, però hi arribo a ells i és xulo. Em dona una mica de fe en l'heterosexualitat. També l'entrada de l'extrema dreta ens està ennuvolant una mica les coses bones que estem fent, que passen per les companyes de les assemblees feministes, les polítiques municipals, i pels divulgadors i divulgadores d'art i música que ho estan fent possible. Mushkaa està colant reggaeton sàfic en català i és molt transcendent. Jo arribo a tenir 14 anys i em trobo a Mushkaa cantant això i la meva adolescència canvia radicalment: si tens un referent en català que t'està cantant que estima i balla amb una noia, és importantíssim i ha arribat tard.
Per què t’hauria canviat radicalment l’adolescència?
Perquè no m'hagués sentit un bitxo raro. Jo vaig saber a 1r d’ESO que era lesbiana i no vaig sortir d'armari fins a 1r de batxillerat, perquè no tenia referents. I és més important, els meus pares no tenien referents i és aquesta generació que té el poder i que projecta el poder sobre nosaltres, que dictaminen si és segur o no sortir d'armari. A mi m'hauria canviat la vida perquè Mushkaa és una persona que surt a la tele, que sona a ràdios, que li fan entrevistes en mitjans de paper. És la germana de la Bad Gyal i la filla del Farelo, que canta cançons en lesbià. Quan vaig saber que jo era lesbiana, no parava de repetir-me: "Per què a mi? M'ha tocat la loteria, però la dolenta". Més endavant, te n'adones que m'havia tocat la loteria, però la bona. A això em refereixo quan dic que hem de construir referents a l'àmbit artístic. I per això és important que l'art sigui polític.
Quan vaig saber que jo era lesbiana, no parava de repetir-me: "Per què a mi? M'ha tocat la loteria, però la dolenta". Més endavant te n'adones que m'havia tocat la loteria, però la bona
Per tu ser lesbiana és polític.
Sí, ser lesbiana és literalment el millor que m'ha passat a la vida i fer art amb clau lesbiana és polític. El fem perquè volem que d'aquí molt poc deixi de ser polític, que a mi se'm deixi d'entrevistar per ser lesbiana i se'm comenci a entrevistar només per ser artista.
Quins referents has tingut?
Els meus grans referents han sigut musicals i per això també em dedico tant al món de la discogràfica. Un gran referent va ser Pink, que en aquell moment trencava bastant la idea del que s'entenia com a diva del pop. The Sounds, Paramore, i tots aquests grups emos, tenien unes cantants que sortien molt de la norma heteronormativa i al final jo m'aferrava molt a això. Et podria fer una llista de tota la gent de qui he begut per aprendre a dibuixar i a dissenyar, però no seria tan representatiu com els meus referents icònics, persones del porno independent com Anneke Negro o de la representació d’erotisme. També molts dels meus referents pictòrics han begut de la indústria musical per ensenyar les seves obres, Peter Saville, per exemple.
Quin és el teu vincle amb l'escena musical?
Per mi la música és l'art final, ho abasta absolutament tot. És la primera art de la qual tinc memòria de disfrutar amb els meus pares, al cotxe amb discos i cassettes: El Último de la Fila, Joaquín Sabina, Pedro Guerra, Sisa, Serrat o bandes sonores de dibuixos animats. La vinculació directa de la música amb el meu art va venir quan tenia 18 anys. Vaig col·laborar amb Jo Jet i Maria Ribot il·lustrant-los un disc (Lliure o descansar, 2016, ndr.-). Va ser una experiència molt bona perquè són gent que no fan art fast food, sinó art per vendre ànima.
I has fet diverses col·laboracions amb artistes actuals.
Sí, Stay Homas, Oques Grasses, Maio, Ven'nus… Han anat venint i he intentat ser activista. Que hi hagués la meva perspectiva i la meva humanitat en tota aquesta feina creativa. Quan ets músic has de triar molt bé els artistes amb els quals treballes, ha de ser gent sensible, perquè tu has fet un disc des del cor. A la vegada que també han de ser artistes polítics. No només política visible en l’art que fas, sinó en la manera de treballar.
Creus que l'artista i la seva obra ha de ser compromès amb allò que creu.
Em sembla una vergonya que els artistes no estiguin compromesos. Villano Antillano ho va dir claríssim a una entrevista de Ràdio Primavera Sound: l'art ha de ser polític, perquè és el canó, és la parla del poble, és la parla de la gent que no té mitjans per parlar. L'art polític no és dibuixar tota l’estona ties amb el puny alçat i foc i genitals i tal. És representar històries dissidents de la norma heteropatriarcal i capitalista. Jo a vegades he decidit mutar el meu art cap a un tipus de política més païble per a un públic més estàndard. Ser molt política a xarxes espanta els clients.
Jo a vegades he decidit mutar el meu art cap a un tipus de política més païble per a un públic més estàndard. Ser molt política a xarxes espanta els clients
El que fa que jo em llevi cada matí i no tingui un atac de pànic, és tenir la certesa que amb el meu art estic sent útil. Tot i que jo em puc prendre el privilegi de ser política: visc a Gràcia, comparteixo pis, visc del meu art i em puc permetre perdre tres clients. Hi ha gent que no té aquest privilegi, que ha de treballar. Per això no soc molt fan de la cultura cancel·lació. L’art i ser il·lustrador és superprecari. Això no vol dir que no fotis brega per altres llocs, t'has de desdoblar una mica.
Trobar l’equilibri, potser.
Sí, total, però a la gent li interessa que l’art no sigui polític perquè així tens èxit. Quan jo era adolescent, sonaven a la ràdio grups polítics tot el dia. Ara ja no sonen gairebé cançons polítiques, ningú es caga en la precarietat laboral o en què hàgim de marxar dels nostres barris. Tenim artistes que estan fent un favor molt gran a la llengua catalana i m’encanten, però m’encantaria que també hi hagués un discurs més enllà. Perquè si tots aquests adolescents que escolten aquesta música estiguéssim escoltant algú que els està dient que no mola que els teus pares pateixin per fer la compra del mes, potser tindríem nanos estudiant empresarials amb una altra perspectiva vital.
Si vaig a una entrevista en directe a TV3, no et faré una Juana Dolores, però és possible que incomodi
Passa que moltes vegades neguem o reneguem dels nostres referents d'adolescència.
Sí, totalment. Les modes pugen i baixen i així ha de ser. També calia moltíssim tenir música festiva en català, però que el teu actiu no sigui polític, tampoc. I això és molt greu, perquè el missatge que transmets és que no cal que siguis una persona amb valors polítics per tenir èxit. És a dir, a mi m'estàs entrevistant ara perquè tinc una perspectiva activista i això em dona un valor artístic. Si vaig a una entrevista en directe a TV3, no et faré una Juana Dolores, però és possible que incomodi. Tots aquests artistes és completament el contrari, s'interessen per ells perquè no tenen el punt activista i no incomodaran. De la mateixa manera que n'hi ha que tenen uns valors claríssims, però no se’ls hi pregunta. Com a persones hem de deixar de ser tontos. Els polítics es pensen que ho som i hem d'ensenyar que sabem pensar i som un perill. L'art ha de baixar a la gent i posar-los a la terra i demanar-los que estiguin connectats amb la seva realitat, no la que els intenten vendre. I el pretext de Kerrature és molt aquest: la manera que tinc de fer política és molt des de la tendresa, la introspecció i la consciència.
L'art ha de baixar a la gent i posar-los a la terra i demanar-los que estiguin connectats amb la seva realitat, no la que els intenten vendre
Creus que dins el camp de la il·lustració catalana estàs omplint un buit?
Potser sí, però més que omplint-lo, estic eixamplant la base perquè hi càpiga més gent. No serveix de res la idea d'icona aquí, a Catalunya. Trobo que és contraproduent pel col·lectiu, necessitem referents plurals. També crec que molts artistes catalans emergents d'aquí a quatre dies cantaran en castellà, però això no és culpa seva i ho entenc, tot i que no ho comparteixo i preferiria que es quedessin. Absolutament ningú ens bonifica per fer les coses en català i si fent les coses en castellà se t'apuja el sou i obres mercat, la gent canvia d’idioma. Ni els catalans ens creiem que la cultura en català val la pena: tenim la Corporació Catalana, una de les màximes institucions de difusió del català, pagant diners perquè a la Carmen Machi li facin un cunnilingus en castellà.
Explica’m l’exposició que vas fer a l’abril
L'exposició es diu Kerrature i no hi havia cap fil conductor més enllà de la meva trajectòria vital. Hi havia dibuixos des del 2016 fins al 2023. Vaig ficar també les merdes i els mals dibuixos, perquè també formen part. Fer-la va ser un punt d'inflexió a la meva vida. Com de dir: soc artista. Perquè no era una exposició d'il·lustració, era d'artista.
Amb l'exposició vas trencar la barrera de la pantalla i la xarxa social amb els teus seguidors.
Connectar amb la gent va ser un xoc: va venir molta gent i això em fa molt feliç, perquè penso que estic generant art que activa. Va ser aleshores quan vaig veure que el que estava fent era útil i vàlid. És molt fàcil arribar a la gent quan està asseguda al lavabo mirant el mòbil, l'algoritme fa tota la feina. Però aconseguir que la gent s'aixequi del sofà un dilluns de Pasqua i vingui a veure la teva obra, és que realment li ha sacsejat el coret. Tinc 22.000 seguidors, que és quatre cops al meu poble. A mi em sembla molt bèstia i, a més, són guerreres. Orangutanes que venen en manada a la meva exposició i diuen gràcies, Queralt. A més, per mi els valors expositius de l'obra original superen límits, l'art tàctil és per sempre. És molt bell, i per això combino tauleta i dibuix manual.
Tinc 22.000 seguidors, que és quatre cops al meu poble. A mi em sembla molt bèstia i, a més, són guerreres. Orangutanes que venen en manada a la meva exposició i diuen gràcies, Queralt
La portaràs a altres llocs?
La faré a Moià, a l'agost. L'art ha d'arribar als pobles, és el que fa que les societats municipals prosperin en drets. I m'agradaria portar-la a Euskal Herria, també.
Parla’m de Bunyol TV.
Bunyol TV va sorgir de l’avorriment i les ganes de fer amigues en confinament. Neix com una proposta de lúdicofestiva encarada a la difusió de continguts culturals i allunyada d'institucions polítiques formalitzades i estatals, és a dir, no volem subvencions perquè ens volem mantenir independents. Bunyol TV no és una assemblea política, sinó que ha de procurar que la gent entengui que militar és important a partir de xerrades, esdeveniments i festes per tot Catalunya, perquè som descentralistes i per nosaltres és important ser-ho. Muntem una farra, amb xerrades d'Alba Cros, Anna Andreu, amb el material de l’arxiu de Ca la Dona i busquem generar xarxa.
I Salsa Romesco?
Va néixer de Bunyol TV per directes a Instagram, és el consultori LGTBIQ+. És molt positiu perquè ens arriben consultes heteros i els hi donem una perspectiva diversa. Es debat molt les relacions obertes, horitzontals, amb un al·licient polític… Hem tingut moltíssima sort que apostessin per nosaltres i tinguéssim cabuda a Ràdio Primavera Sound, perquè no ha apostat ningú més. No ens ha vingut mai una proposta disposada a fer créixer això, perquè, tot i ser autogestionades, no renunciem a col·laboracions amb entitats. Però clar, si les entitats només compten amb nosaltres el mes de l'Orgull i el de la visibilitat, què hem de fer?