Hi ha obres que neixen d’un gest íntim i acaben obrint preguntes col·lectives. Per amor (un pacte d’honor), escrita i dirigida per Eu Manzanares a partir d’una idea original i interpretada per Laura Riera i Nicolás Fuentes, parteix d’un cas aparentment senzill: una dona de Barcelona i un home xilè decideixen casar-se per ajudar-lo a regularitzar la seva situació administrativa. Un matrimoni sobre el paper, però sostingut per una amistat real.
El que podria quedar-se en una anècdota o en un relat de supervivència migratòria es transforma en una reflexió més ampla sobre els vincles. Què passa quan una amistat assumeix funcions que socialment reservem a la parella o a la família? On s’ubica el compromís quan no hi ha amor romàntic però sí una responsabilitat compartida? I què succeeix quan aquest pacte comença a trontollar? "La pregunta no era si era lícit casar-se per papers, sinó que estem disposades a fer per amistat", explica Eu Manzanares en conversa amb ElNacional.cat. Aquesta idea travessa tota la peça i en marca el to: no es tracta tant de jutjar la decisió dels personatges com d’entendre quins mecanismes socials fan possible —o impossible— aquest tipus de relacions.
Vincles sota pressió
A mesura que avança l’obra, el matrimoni entre la Sandra i el Mateo es revela menys com un acord burocràtic i més com un espai emocional complex. El que havia nascut com un pacte d’honor entre amics es veu sotmès a tensions, silencis i expectatives no dites. La relació es mou en una zona incòmoda on la solidaritat i el deute emocional es confonen.
"Les nostres vides estan travessades per la burocràcia, també les relacions", apunta la dramaturga. La peça amplia així el focus més enllà del cas concret i connecta amb una realitat quotidiana: permisos, requisits administratius, certificats o criteris institucionals que acaben determinant també la manera com ens relacionem.
Amor, amistat i jerarquies socials
Un dels encerts de la proposta és evitar qualsevol lectura simplista. No hi ha herois ni culpables. Els personatges es mouen en una ambigüitat constant, amb decisions que neixen de la bona fe, però que també generen conseqüències imprevistes. Aquesta zona grisa és precisament el que fa que la història resulti propera. L’obra també posa sobre la taula una idea incòmoda: no totes les formes d’amor tenen el mateix reconeixement social o institucional. "Els permisos per cures o per dol no existeixen per als amics", recorda Manzanares, posant en evidència una jerarquia afectiva que sovint passa desapercebuda, però que condiciona la vida quotidiana.
Una peça viva i amb ritme
Més enllà del debat conceptual, Per amor (un pacte d’honor) funciona també des del punt de vista escènic. Hi ha humor, ironia i girs que mantenen l’atenció i eviten que la peça caigui en el discurs. La combinació entre moments còmics i situacions més incòmodes dona dinamisme a la proposta i la fa accessible sense simplificar-la. La Sala Flyhard, amb el seu espai reduït i la proximitat extrema amb els intèrprets, reforça aquesta experiència. No hi ha distància possible: el públic comparteix literalment l’espai amb els personatges, i això intensifica cada decisió, cada silenci i cada conflicte.
Un pacte que interpel·la
Per amor (un pacte d’honor) no pretén donar respostes tancades. Prefereix obrir preguntes sobre què estem disposats a fer per les persones que estimem i fins on arriben els límits de l’amistat quan entra en joc la supervivència. El resultat és una peça àgil, intel·ligent i emocionalment honesta que combina entreteniment i reflexió sense perdre equilibri. Una obra que, més enllà del seu punt de partida, acaba parlant de tots aquells vincles que el sistema no sempre sap reconèixer, però que sostenen una part essencial de les nostres vides.