Va ser la setmana que em vaig declarar al pati del col·legi. En aquell moment ell no va obrir boca, però em va fer un petó a la galta i es va aixecar per continuar jugant al futbol. Uns dies després, li va explicar a una amiga en comú que si no estava amb mi era perquè jo estava massa grassa. El primer cop va ser el pitjor perquè sempre fa mal. Mentre les altres noies de la classe flirtejaven amb els seus primers amors adolescents i eren adulades amb esclaves gravades d'inicials, jo em passava les tardes plorant perquè em feia fàstic mirar-me al mirall. Vaig perdre els meus 12 anys desitjant ser una altra persona i lamentant la meva existència amb totes les meves forces sense saber que encara en perdria molts més. La primera vegada que un noi em va fer cas, ja amb 15, ell era més gran i tenia parella i jo vaig convertir-me en el segon plat etern. Vaig aprendre a regalar-me sense esperar res a canvi i vaig assumir que amb les engrunes n'hi havia prou. Perquè qui amb dos dits de front voldria estar amb una grassa?

No vaig saber llegir entre línies i quan va arribar el següent vaig repetir patrons. Em vaig enamorar com una boja i —una altra vegada— vaig permetre l'impermissible: ens vèiem només quan ell volia, sempre al mateix lloc, sempre amb alcohol pel mig. Ell m'havia dit que no volia res seriós i va utilitzar aquesta excusa per fer-me miques durant massa temps. Em deixava de saludar quan s'embolicava amb una altra als meus nassos. Va deixar de mirar-me a la cara durant mesos i quan em va tornar a somriure una nit vaig acabar ficada al seu llit. Així era el que teníem: un estat surrealista de submissió psicològica que va durar uns quatre anys. Fins i tot el dia que vaig reunir una mica d'amor propi i vaig trencar qualsevol vincle amb ell vaig sentir que jo ho havia fet tot malament. Em va costar molts anys i molta teràpia deixar de sentir-me culpable per no ser suficient. Mai no vaig saber si va ser veritat, però em van arribar a dir que un dia va fer cara de fàstic i els va dir als seus col·legues que era impossible que jo el posés calent perquè estava grassa. Grassa, grassa una altra vegada. En aquell moment, 20 anys, pesava 59 quilos ja i feia anys que estava sotmesa a la cultura de la dieta per estar prima i valer una mica més.

No sabia llavors que allò era només el principi. El pitjor del maltractament mental és que aconsegueix fer-te creure que la tòxica ets tu. I potser per això em vaig convèncer que jo no tenia dret que em tractessin bé. Totes les relacions que van seguir van ser humiliants, patètiques i egoistes, totes seguien un esquema similar en el qual jo anul·lava les meves necessitats per complaure l'altre. Mai no deia que no. Si el paio amb qui havia coquetejat un parell de vegades em tocava el cul violentament, no aixecava la veu, i encara accedia a anar-me'n amb ell, encara que no estigués còmoda. Quan feien veure que no em veien, li treia importància. Minimitzava que m'ignoressin. Hi va haver una època que cada dissabte, després de sortir de festa, m'inflava a plorar. Fins i tot les nits exitoses arribava a casa amb un nus al coll perquè em sentia com un drap brut i utilitzat. Amagava tot això sota el paraigua de la llibertat sexual i en realitat era una ofrena amb potes a cost zero. Des de fora em tenien per una tia segura i jo em veia una inútil.

Però crec que la violència de veritat va arribar el dia que vaig saber que havia patit violència i vaig haver de mirar-la de cara. No l'havia patit per ser feble, per ser exagerada, per ser sensible, ni histèrica, ansiosa, dramàtica, sinó perquè es donava per fet que els meus desitjos i necessitats eren menys importants per ser dona, i mai ningú no va contemplar aquesta perspectiva. Que no era normal que em diguessin que em trucarien i mai no ho fessin. O que em giressin l'esquena després d'haver-se escorregut sense preguntar-me. O que et diguessin que no, que no i que no quan els imploraves que necessitaves una explicació per tirar endavant. O que et fiquessin la mà a l'escot davant dels seus amics per seduir-te, encara que no volguessis. A ningú no li agrada saber-se víctima perquè el primer impuls és autovictimitzar-te més i sentir-te doblement fracassada, pel que t'han fet i per no haver pogut impedir-ho —ets imbècil, ets imbècil, ets imbècil davant del mirall sense parar—, però quan te n'adones que has estat víctima de violència de gènere, comences a deixar de ser-ho i passes a ser la supervivent que sempre vas ser. Que sempre vam ser. Totes sobrevivim a la violència masclista. En els seus diferents formats, a totes ens ha tocat.

La violència de gènere és assumir que t'odien per culpa teva

Hi ha hòsties que es veuen i d'altres que no, però totes busquen anul·lar-te, i quan una perd la seva voluntat ja no sap on és el límit entre el maltractament i la paranoia. La teràpia psicològica va durar molts anys. Vaig haver d'aprendre a estimar-me una mica i a estimar-me millor. A abraçar la meva nena interior i dir-li que tot estava bé. A posar límits entre els meus pensaments nocius i la realitat. Vaig haver de bloquejar l'automatisme d'insultar-me i adjectivar-me sempre en negatiu. Encara continuo comparant-me amb les altres i valorant-me menys. Continuo tenint la inseguretat que em vegin un ésser inservible i incompetent perquè massa vegades em crec un ésser inservible i incompetent. És curiós, però la meva parella sempre diu que em disculpo massa vegades per coses que no tenen res a veure amb mi. Fins i tot quan esternudo demano perdó. Em fa por molestar i que no m'acceptin. Des d'aquell dia al pati del col·legi em fa pànic que em vegin com la grassa que no es mereix amor. La violència de gènere és en coses tan imperceptibles com aquestes. La violència de gènere és assumir que t'odien per culpa teva. 

Tinc dies de tot, no és una batalla guanyada i potser no ho serà mai. Segueixo i seguim lluitant per deixar de sentir-nos trepitjades, encara que hi ha empremtes doloroses del passat que són impossibles d'esborrar del tot. Almenys ara ja sé que la culpa de tot la té el punyeter sistema i no jo. Maleïts siguin els abusadors que abusen i els covards que callen, parafrasejant el polític. A tots els meus examants jo no els demano perdó, com diu Rigoberta Bandini a la seva cançó. Amb alguns he pogut parlar-ho i d'altres ni això es mereixen. El perdó me'l demano a mi per haver aguantat el que he aguantat i haver-me odiat durant tants anys. I per això ho explico, per no oblidar-ho. La meva història personal importa una merda fins que és la història de totes. I la de totes també és la meva.