Exaltada, descarada i uniformada, una dona se situa en el centre i diu un hola estrepitós en un anglès cursi. No és Rosalía. No és Beyoncé. Ni tan sols és la reencarnació de Raffaella Carrà, encara que podria. És Rigoberta Bandini i està omplint el Palau Sant Jordi per primera vegada. Una paraula només i la festa que va prometre va estar servida. El que passa amb Rigoberta és tan excepcional com minimalista i sobri és el seu espectacle. De fet, Rigoberta Bandini es va tornar a menjar tot l'espectacle fins i tot debutant en aquell escenari. L'alter ego de Paula Ribó va tornar a fer el que tan bé sap fer en el seu hàbitat: despertar la gresca, avivar la flama del desvergonyiment, udolar com una maleïda gossa per convocar tota la gossada i posar a saltar 15.000 persones. La cort de súbdits va replicar el terratrèmol sense manies, amb l'alegria disparada. Perquè Rigoberta va néixer en l'aturada pandèmia però ha demostrat amb el seu lideratge musical que mereix governar el cotarro com les grans dives. També van posar el seu gra de sorra a una nit històrica els teloners Ladilla Rusa, que amb el seu orgull xarnego van ser la còpia carnal dels déus de l'explosió i van estimular fins i tot el més arrítmic tancant amb el seu Kitt el coche fantástico.

"No puc parlar encara perquè ploraria", va començar la Rigo, i el recinte va sucumbir al xou electrònic que la va fer sonar en tots els auriculars durant els moments més durs del confinament. Pocs fenòmens hi ha com el de la cantant catalana: una paia que va aconseguir diversos sold outs en els seus concerts amb menys de 10 cançons publicades no és per prendre's a conya. Va debutar amb Too many drugs, es va fer viral amb In Spain we call it soledad en ple tancament i aquest estiu ha trepitjat gairebé tots els festivals de l'estat espanyol. I és la reina absoluta del single: tots els senzills que treu es converteixen irremeiablement en èxits perennes impossibles de no taral·lejar. El públic sencer els va corejar com si no sabessin que l'hora i mitja tenia data de caducitat. Des que va parir La emperatriz a començaments d'octubre el repertori limitat ha crescut. I si no, el cobreix amb remixos de Jaume Sisa (Qualsevol nit pot sortir el sol), Raphael/Rocío Jurado (Como yo te amo), el Rey León, Sergio Dalma (Bailar pegados), Mocedades (Eres tú), el ja mític La La La de Masiel en els seus concerts o una sessió de makineo. En fi: amb les cançons nostàlgiques que escoltava des del casette, com a bona millennial romàntica.

RIGOBERTA BANDINI fons vermell / Foto: Montse Giralt
Foto: Montse Giralt

El concert va ser una successió de les seves cançons més famoses que va deixar pas a les nouvingudes sense recel, melodies que han nascut per perdurar el temps que la Paula estigui allunyada dels escenaris. Perra va posar la pell de gallina pel seu significat i perquè va ser el retorn inesperat de Belén Barenys, cosiníssima de la Rigo, allunyada del xou per estar a punt de parir però amb unes ganes boges de perrejar, perquè les dones embarassades són molt més que bosses gestants. Va compartir escenari també quan Amaia va sortir per cantar Así bailaba. I amb Ay mamá es va desencadenar la barbaritat i a ningú no li va passar pel cap censurar uns mugrons que ja són història de la música. 

Rigoberta Bandini va tornar a fer la botifarra a l'educació masclista amb la faldilla de col·legiala posada i desdibuixant els límits entre protesta, cerimònia i festival

Va ser un dels moments d'una nit que per moments es va convertir en una manifestació festiva de denúncia que pica més fort la vigília del dia contra la violència de gènere. La seva arribada al mainstream la va catapultar com l'artista que posa la dona en el centre. N'hi ha d'altres però va ser ella a qui se li va ocórrer allò de "a ti que tienes siempre caldo en la nevera" per parlar de les mares, el "no sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas" per reivindicar el cos femení, aquella meravella metafòrica que deia que "si yo pudiera ser perra, por favor, dejadme serlo, solo pido ir sin correa a pasear" per denunciar la submissió de les dones. Va tornar a fer la botifarra a l'educació masclista amb la faldilla de col·legiala posada i desdibuixant els límits entre protesta, cerimònia i festival. Rigoberta Bandini és com un pou sense fons que agrega i barreja com ningú la simbologia religiosa amb la rebel·lia

RIGOBERTA BANDINI ballarines / Foto: Montse Giralt
Foto: Montse Giralt

L'havia vist moltes vegades però mai no vaig veure tanta gent veient-la com en la seva última nit a Barcelona abans de parar a Madrid, Bilbao, Pamplona i Saragossa per deixar-ho una estona. Havia vist el seu xou moltes vegades però mai cantar l'aleluia amb corona i capa com una monarca de veritat. Ni emocionar-se tant, ni dir gràcies tantes vegades, ni acabar un concert amb tanta solemnitat. Però ara la Paula necessita prendre un respir per menjar bolonyesa amb el seu fill Nico i començar a preparar les de Sorrentino. Canviar l'electropop pels parcs. Saber què fan els pares a la ciutat un cap de setmana, com va dir en una entrevista a El Periódico. El tron l'estarà esperant per tornar a veure-la dançar com Battiato