Fa cosa d’un parell d’anys, a la cara de qui escriu hi van sortir unes taques. S’enfosqueixen a l’estiu, s’aclareixen a l’hivern, però sempre hi són. Sempre es veuen. Es diuen “melasma”, i són una condició de la pell vinculada a processos hormonals força comuna entre dones. Durant aquests dos anys he passat per totes les etapes possibles: de procurar tapar-me-les amb tous de maquillatge car a fer veure que no m’importaven, a autoenganyar-me com si no m’afectés tant perquè no m’hauria d’afectar tant. He anat a dermatòlegs, he pagat cremes, i he estat disposada a esborrar-me-les amb làser, però com que el dermatòleg em va dir que no era gaire bona idea, finalment em vaig resignar. Encara tinc les taques i aquest estiu és impossible ignorar-les.
Què diuen de mi com a dona? Quanta gent em sembla que em mira, quan soc jo sola observant el meu propi reflex?
Quan em miro al mirall, dels meus ulls, a les taques, al meu reflex i fent el mateix circuit de tornada, pel cap m’hi passen moltes coses. Moltes preguntes, sobretot. M’hauria de maquillar per ocultar-les? No m’agrada el maquillatge en excés. Però, per què no m’agrada? I si em maquillo com si les taques no hi fossin? Massa coses al rostre, potser. La meva àvia s’hauria gastat quartos en un maquillatge millor que el meu per dissimular-les? No ho sé. La meva mare se les hauria tret. Per què m’incomoda tant que hi siguin? Per què sento que l’existència de les taques explica alguna cosa més que l’estat de la meva pell? Semblo bruta? Descuidada? Lletja? Què diuen de mi com a dona? Quanta gent em sembla que em mira, quan soc jo sola observant el meu propi reflex?
Les taques són la 'imperfecció' que he escollit per centralitzar i exemplificar fins a quin punt l’autoconsciència estètica de les dones es pot convertir en un remolí absorbent de què costa molt escapar
Aquesta bateria de pensaments no és innocent. I no són les taques: les taques són la “imperfecció” que he escollit per centralitzar i exemplificar fins a quin punt l’autoconsciència estètica de les dones es pot convertir en un remolí absorbent de què costa molt escapar. I fins a quin punt és un remolí condicionat per la indústria del maquillatge, per internet, per la idea de bellesa heretada de les nostres àvies, de les nostres mares, de la nostra nacionalitat. De tot això en parla l’Ofèlia Carbonell a Les catalanes no es pinten (Pòrtic, 2025), un llibre d’idees endreçades –és d'agrair– que procura tocar tots els pals mesclant feminisme amb experiència personal, bellesa amb xarxes i globalització. Carbonell recull lectures, reflexions i converses que en algun moment acaben entroncant amb l’experiència personal de qui llegeix. De vegades ho fa amb una cruesa i amb una severitat –potser és distància ideològica amb qui escriu– que no deuen haver experimentat el total de les seves lectores, però sempre acaba posant la seva anàlisi al servei de l’experiència compartida. Fent-ho, contribueix a destapar tota la bateria de pensaments que ens assetgen quan som davant del mirall –o de l’objectiu de la càmera– i que, sense reflexió prèvia, assumim com a naturals.
Alliberament en la comprensió del dolor
El llibre és valuós per moltes coses –per la qualitat de l’escriptura de Carbonell, per la diversitat i profunditat de cada anàlisi prèvia de què es serveix per a justificar allò que vol dir–, però em sembla que és valuós sobretot perquè és un llibre autocentrat. Perquè un dels factors que contribueixen a fer que l’estètica –i tot allò que comporta– passi al racó de cervell de l’inconscient de les dones catalanes és que sovint, bo i que no som alienes als cànons de bellesa, ni a la indústria que l’acompanya, ni a l’herència de tot això que hem rebut com a dones, de vegades sembla que tot plegat no parla de nosaltres. Que com que se’n parla poc en català i des de la catalanitat, tenim menys eines a l’hora d’entendre’ns en un món que va molt de pressa, que ens empeny a perseguir unes ideals de bellesa canviants i fugissers que ens condemnen a la insatisfacció, a una sensació subtil de fracàs, a la imitació i, fins i tot, a la folklorització del nostre propi món estètic.
Les catalanes no es pinten és fresc perquè l’Ofèlia Carbonell té una escriptura clara i gens enrevessada, perquè sap què vol dir, des d’on abordar-ho i de quina manera
Les catalanes no es pinten és fresc perquè l’Ofèlia Carbonell té una escriptura clara i gens enrevessada, perquè sap què vol dir, des d’on abordar-ho i de quina manera, i perquè tot allò que faci l’esforç de mirar-se la catalanitat des d’un angle nou o renovat –el de la idea de bellesa i de feminitat—, o perquè fa l'esforç de mirar-se aquelles idees que mouen el món –entre d’altres, la bellesa i la feminitat– d’una manera catalana. Llegint Les catalanes no es pinten una té la sensació que el llibre engreixa l’imaginari col·lectiu. O que, llegint-lo, el lector guanya un accés més vast a aquest imaginari col·lectiu. Potser aquest hauria d’haver estat el primer llibre de l’Ofèlia Carbonell. O potser l’Ofèlia Carbonell necessitava escriure Fusta i resina (Columna) per escriure aquest llibre. Si bé és cert que escombra deixondidament cap a l’esquerra, sobretot en termes de retòrica, i que la majoria partim d’una experiència d’internet força més banal, el fons és sòlid i l’enfocament prou ben travat perquè, fins i tot posant-hi distància ideològica o experiencial, moltes de les idees es valguin pel seu propi pes. Amb Les catalanes no es pinten no t’alliberes del “dolor” –així s’hi refereix Carbonell– que comporta la relació amb la bellesa i amb les coses boniques i lletges. Però el fet és que hi ha alliberament en la comprensió d’aquest “dolor”. Hi ha hagut un cert alliberament, després de llegir el llibre, en mirar-me les taques al mirall, pensar tot allò que en penso i entendre una mica més per què és així.