En l'article anterior vam veure que el possessiu àton és la cosa més normal en català (mon pare, ma germana, ton oncle, ta mare, son germà, sa àvia) i dèiem que s'hauria d'usar arreu en els mitjans de comunicació, en l'escola, en el doblatge. Vegem ara per què.
Almenys hi han dos arguments per a dir sempre mon pare (i no pas el meu pare). El primer és que, si l'escola defèn, estén i consagra l'ús dels possessius àtons davant del parentiu (tal com és en la llengua real!), això permet que la gent pugui llegir textos antics on surt el possessiu àton en contextos que no són de parentiu. Com de fet, si la gent diu mon pare i veu que l'escola no ho veta ni ho amaga, pot llegir tranquil·lament un poema tan emblemàtic com Lo pi de Formentor (1875), del poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera, que comença dient això: "Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger". En canvi, si l'escola amaga el possessiu àton i fa que la gent digui el meu pare en comptes de mon pare, al final deixarà de dir-se mon pare però llavors quan la canalla hagi de llegir a l'escola un poema com l'esmentat es trobarà amb una construcció per a ells incomprensible (mon cor). Ja veieu a quina situació kafkiana porten els teòricament experts de llengua de les oficines acadèmiques, encorbatats, que arrufen el nas davant de l'expressió mon pare: impedeixen la comprensió del patrimoni literari català!
Un segon argument és que dir mon pare allunya el català del castellà. En efecte, en castellà les paraules madre i oficina es diuen amb el mateix possessiu: mi. En canvi, en català els mots mare i oficina es diuen amb possessius diferents. Vegeu: castellà —Lleva a mi madre a mi oficina— versus català —Porta ma mare a la meva oficina—. Si haguéssim de fer cas dels pretesos saberuts que refusen ma mare, en català això es diria... igual que en castellà. I no havíem quedat, senyors acadèmics, que era bo per al català tindre estructures que el diferenciïn del castellà?
Curiositats sobre els possessius àtons
Acabarem amb curiositats sobre els possessius àtons. La primera és que, malgrat que bàsicament només s'usen en parentiu, hi ha algun context més, si bé residual. Així, els valencians els fan servir davant del mot casa (Vine-te'n a ma casa, diria un valencià; en canvi, un català diria Vine a casa meva). També ha quedat, fossilitzada, la frase feta Cada terra fa sa guerra i l'expressió negativa en ma vida (o en ta vida, o en sa vida). També hi ha alguna forma adaptada. Per exemple, al Camp de Tarragona, la zona de Lleida i altres indrets popularment es poden sentir ma germà i ton àvia, neutralitzant el gènere i/o adaptant la fonètica (com fa el francès, que diu mon en femení si la paraula que ve després comença per vocal). Igualment, a Mallorca es diu mumare en comptes de ma mare. Però aquestes lleus variacions són localismes, d'extensió reduïda.