Pep Guardiola és el pitjor que li ha passat al futbol, ho saben tots els amants de donar-li puntades de peu a la pilota, integristes del jogo bonito i els que es lleven ben d'hora ben d'hora, inclosos. Paul Auster, el pitjor que li ha passat a la literatura. Una certesa inqüestionable que l'escriptor nord-americà tornaria a evidenciar a Baumgartner, la seva meravellosa novel·la pòstuma, publicada en català poques setmanes abans de la seva mort.
Pep Guardiola és el pitjor que li ha passat al futbol, dèiem. Un geni que ens va fer creure que allò que sostenia la seva filosofia de joc, el "take the ball, pass the ball", estava a l'abast de qualsevol que saltés a un rectangle delimitat per dues porteries. Semblava senzill. Tan sols es tractava de tenir la pilota i fer-la circular entre els uns i els altres fins a arribar a la porteria rival, tot rematant la feina fent entrar l'esfèric a la zona de gol. El tiki-taka era una enganyifa cruel: tothom sap (o creu que sap) passar-la, però fer-ho amb sentit i criteri, al peu, ràpidament, requereix unes qualitats i capacitats que només posseeixen uns pocs elegits. Quants equips de l'infrafutbol s'han estavellat intentant practicar un joc vistosament ofensiu? En les seves ments semblava una gran idea. La realitat era molt més punyetera i sempre acabaven sucumbint contra els matussers mourinhos de tercera regional.
Paul Auster és el pitjor que li ha passat a la literatura, dèiem també. Quants de nosaltres hem cregut que el podíem emular. Que el que feia no era pas tan complicat. Poc més que escriure novel·les revivint les nostres memòries afegint-hi unes poques dosis d'imaginació i atzar. Ignoràvem que no tothom ha tingut una vida interessant. I, pitjor encara, que molt pocs, quasi ningú té la genialitat narrativa de l'autor de la Trilogia de Nova York. I, tot i això, les prestatgeries de les llibreries en van plenes de títols que encaixen en allò que s'ha anomenat autoficció o literatura del jo firmades per autors que pensen que poden saltar al camp i jugar al primer toc.
La vida acaba, la bona literatura és eterna
"¿Un esdeveniment ha de ser cert per tal de ser acceptat com a cert, o la fe en la veritat d'un esdeveniment ja el converteix en vertader, encara que la cosa que suposadament va passar, de fet, no va passar?", es pregunta Baumgartner, protagonista (i títol) de la darrera novel·la de Paul Auster, resumint en una sola frase bona part de l'essència de la literatura de l'escriptor amant dels Nets, encapsulant en una única sentència el viu d'aquest relat pòstum. No costa gaire imaginar-se un sorneguer Auster malauradament ja malalt rient-se amb nosaltres (que no de nosaltres) narrant la vida d'aquest Baumgartner, un, com ell, escriptor; que, com ell, va néixer a Newark, Nova Jersey; que, com ell, acabats els seus estudis universitaris va anar a viure a París; que, com ell, viu en una casa de diverses plantes; que, com ell, la seva dona també és escriptora; que, com ell, ell té el seu estudi a la planta superior, ella a la inferior...
Potser perquè l'home que va fer de Brooklyn l'epicentre de l'univers era conscient que era la seva última oportunitat per explicar-se, el capítol final de la seva bibliografia és una emotiva reflexió sobre envellir, perdre éssers estimats i marxar
No tot són traces biogràfiques, a Baumgartner (sense voler sonar frívol) qui mor és la seva dona Anna. De fet, traductora, poeta, escriptora..., l'Anna mor en un accident al mar una dècada abans. Narrat en una tercera persona que atorga certa visió cinematogràfica de la història, l'amor per la seva companya de vida, l'enyor que encara sent per la seva absència deu anys després, és el que empeny a Baumgartner (un escriptor fictici que té una mare fictícia amb Auster com a cognom de soltera) a reviure la seva vida. Aparentment res excepcional, formalment tot meravellós. En la senzillesa de Baumgartner està la seva genialitat. Potser perquè l'home que va fer de Brooklyn l'epicentre de l'univers era conscient que era la seva última oportunitat per explicar-se, el capítol final de la seva bibliografia és una emotiva reflexió sobre envellir, perdre éssers estimats i marxar. Pau Auster, però, deixa un final obert, segurament perquè ell millor que ningú va entendre que la vida s'acaba, però la literatura és eterna. Tot i que per arribar a aquesta conclusió has de saber jugar al primer toc.