El meu fill té dos anys i està aprenent a parlar. Ho fa com ho fan tots els nens: a poc a poc, acumulant paraules, deformant-ne algunes, inventant-ne d’altres i descobrint que allò que fins ara només podia assenyalar ara també es pot anomenar d’alguna manera. Ara mateix el seu gran èxit és el "tractor", que ell anomena "tator". I fa poc ha incorporat el so de les campanes, que reprodueix amb un entusiasme que fa pensar que ha descobert una de les coses més importants del món: "naaaaang". El que m’impressiona no és tant veure com aprèn paraules, sinó adonar-me de què significa realment aprendre a parlar.
Perquè nosaltres tenim tan interioritzat el llenguatge que ens costa imaginar què deu voler dir viure en un món sense noms. Per a nosaltres, una campana és una campana abans fins i tot que la sentim. Un tractor és un tractor encara que no hi parem atenció. Hem après a separar les coses del soroll que fan, dels colors que tenen, de l’olor que desprenen i de la sensació que ens provoquen. Les hem convertit en conceptes i després els hem posat una paraula al damunt. Ho fem amb tanta facilitat que sembla que les paraules hagin estat sempre allà, esperant-nos.
Però un nen de dos anys tot just descobreix que això funciona així. Primer hi ha la cosa i després n’arriba el seu nom. I entre una cosa i l’altra hi ha tot un procés que nosaltres ja no recordem haver fet mai. Ha d’aprendre que aquell objecte que veu passar pel carrer i que té quatre rodes enormes és un tractor, però també que aquest mateix nom serveix per a altres tractors que són diferents. Ha d’entendre que la paraula no designa aquell tractor concret sinó una categoria. Ha d’aprendre, en definitiva, que el llenguatge no serveix només per descriure allò que tenim davant dels ulls, sinó per construir una representació del món que podem compartir amb els altres.
Això és probablement una de les coses més extraordinàries que fa el cervell humà i, al mateix temps, una de les que menys valorem perquè ens hi hem acostumat. Una paraula és un acord. Tots hem decidit, sense haver-ho decidit conscientment, que una determinada combinació de sons representa una determinada cosa. Quan dic "aigua", no estic portant aigua a la persona que m’escolta. Estic aconseguint que pensi en aigua. Quan dic "ahir", puc parlar d’un moment que ja no existeix. Quan dic "demà", puc parlar d’un moment que encara no ha arribat. I quan dic "por", puc convertir una sensació que només existeix dins meu en una cosa que una altra persona pot comprendre.
El llenguatge, sobretot al principi, no viu només en les paraules. Viu en el context, en els gestos, en la mirada i en tot allò que compartim amb aquella persona
Aprendre a parlar és aprendre aquesta mena de màgia. Per això em fa gràcia quan pensem que els nens petits simplement "aprenen paraules". Sembla una qüestió de memoritzar vocabulari, quan en realitat estan fent una feina molt més complexa. Estan descobrint que les coses poden ser classificades, que les experiències poden ser compartides i que els sons que surten de la seva boca poden provocar alguna cosa en el cap d’una altra persona. Descobreixen que poden demanar, rebutjar, recordar, anticipar i, més endavant, explicar.
Al principi, una paraula pot contenir una frase sencera. Quan el meu fill veu un tractor i diu "tator", no està necessàriament dient només "tactor". Pot estar dient "mira, allà hi ha un tractor", "he vist un tractor", "m’agrada aquest tractor" o simplement "necessito que tu també miris això que jo estic mirant". Nosaltres ho entenem perquè el llenguatge, sobretot al principi, no viu només en les paraules. Viu en el context, en els gestos, en la mirada i en tot allò que compartim amb aquella persona.
I llavors passa una cosa curiosa: a mesura que els nens aprenen a parlar, nosaltres també tornem a aprendre a escoltar. Al principi no sempre entens què diuen. Has de fer un esforç. Has de mirar què estan assenyalant, recordar què ha passat abans, interpretar aquell so que s’assembla a una paraula, però que encara no ho és del tot. I quan finalment ho entens, hi ha una mena de satisfacció absurda. No perquè hagi dit una paraula nova, sinó perquè durant un instant heu aconseguit posar dues ments al mateix lloc.
Potser això és, en el fons, parlar: aconseguir que dues persones comparteixin, encara que sigui durant uns segons, una mateixa representació d’alguna cosa. I aquesta idea em sembla especialment interessant ara que vivim tan envoltats de llenguatge. Parlem constantment. Escrivim missatges, correus, comentaris, titulars, tuits, informes. Tenim paraules per a pràcticament tot i una capacitat gairebé infinita per produir-ne, però precisament perquè en tenim tantes, sovint oblidem el poder que tenen.
D’aquí a un temps, el meu fill pronunciarà moltes més paraules i les pronunciarà molt millor i potser ja no recordarem com les deia ara. Però hi ha una cosa que sí que em sembla que valdrà la pena recordar: durant uns mesos, mentre ell aprenia a parlar, també ens ensenyava a nosaltres una cosa que havíem oblidat: que una paraula no és només una paraula.