Munster (principat independent de Westfàlia); 24 d’octubre de 1648. Fa 375 anys. Els representants diplomàtics de les principals potències europees signaven un tractat de pau que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) —un conflicte entre les monarquies hispànica i francesa per dirimir el lideratge continental—. Des que s’havien iniciat les converses (1645); Catalunya, que aspirava al paper d’estat tap entre els dos gegants europeus, havia participat en aquelles converses; personificada per tres representants diferents que van jugar un paper galdós. En aquelles taules de conversa, que acabarien dibuixant el nou mapa continental, Catalunya va perdre una oportunitat única: confirmar la seva independència; que es malmetria per l’escassa altura política i la nul·la convicció en la possibilitat de país dels seus diplomàtics.
La Guerra dels Trenta Anys
L’esclat de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) tenia molts cantells; però, bàsicament, obeïa a la maniobra de relleu del lideratge continental. A inicis de segle la monarquia hispànica havia ingressat en un escenari de crisi galopant, motivat per l’esgotament sobtat de les mines americanes, que anticipava la fi d’un lideratge continental que ostentava des de la coronació de Carles de Gant (1518). I la renovada monarquia francesa, primera potència demogràfica del continent, i que aparentment havia resolt les crisis dinàstiques i religioses del segle anterior; es disposava a assumir el lideratge europeu. Però, després d’un quart de segle de guerra (1643), la balança del conflicte no s’havia inclinat —si més no, de forma decisiva— en benefici de cap de les dues parts; i el resultat era, encara, del tot incert.
La Guerra de Separació de Catalunya
La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) era com una gegantina i sinistra katiuska que ocultava altres conflictes d’abast menor. Un d’aquests era la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). Les causes són llargues d’enumerar; però, bàsicament, el conflicte havia estat provocat per l’intent hispànic de liquidar la relació bilateral Poder Central-Catalunya; i per l’estratègia hispànica consistent a desplaçar al Rosselló el principal front de guerra amb França, que havia provocat la devastació del Principat. El president Pau Claris havia proclamat una República (17 de gener de 1641) que es transformaria en un principat regit per Lluís XIII de França (23 de gener de 1641). Catalunya havia transitat de la categoria d’estat semiindependent dins de la monarquia composta hispànica, a la d’estat independent en l’òrbita política francesa.
Què es debatia a Münster?
Els artífexs d’aquell conflicte (el primer ministre francès, cardenal Richelieu; i el seu homòleg hispànic, comte-duc d’Olivares) havien desaparegut de l’escena. El primer havia mort el 4 de desembre de 1642, i el segon havia estat fulminat políticament set setmanes després, el 23 de gener de 1643. Amb aquests obstacles eliminats, es van iniciar les primeres converses. No obstant això, fins que els fronts català i flamenc no es van cronificar, no es van formalitzar les converses. El 1645, l’exèrcit catalanofrancès dirigit per La Mothe i per Margarit; controlava la totalitat de Catalunya; a excepció de les places de Tortosa, Tarragona i Roses; que, malgrat els esforços catalanofrancesos, es mantenien en mans dels hispànics des de l’inici del conflicte. A Münster es pretenia resoldre una guerra que les armes dels contendents no havien pogut inclinar.
La diplomàcia catalana a la conferència de Münster
El Dietari de la Generalitat consigna que el 20 d’agost de 1643, Josep Fontanella (fill de Joan Pere Fontanella, exconseller en cap del govern del difunt president Claris) partia de Barcelona com a representant plenipotenciari de Catalunya a la conferència de Münster. Els catalans havien estat convidats a la conferència pel cardenal Mazzarino, successor del difunt primer ministre Richelieu; per explicar als hispànics i al món que Catalunya era filla de França. En aquella època, precisament, la cancelleria de París va rescatar del món dels morts el terme “Marca Hispànica”; que mai havia superat la categoria de projecte polític carolingi, ni mai havia transcendit dels murs del palau de Carlemany. El nomenament de Fontanella era fruit d’un consens entre Barcelona i París, però la seva tasca a Münster seria una caixa de sorpreses.
L’ambaixador Fontanella
Fontanella va ser un dels negociadors més destacats de la taula de Münster. Va defensar, aferrissadament, la independència de Catalunya, dels Països Baixos i de la Confederació Helvètica; que eren els tres estats que, en aquella conferència, es jugaven la seva transcendència. Neerlandesos i helvètics culminarien aquelles converses amb el reconeixement de les seves respectives independències. Però, en canvi, Fontanella no seria capaç del mateix. Bé sigui per la crisi de confiança que ja afectava les relacions Barcelona-París (fruit de les desavinences militars), bé sigui per la pèrdua de confiança en les possibilitats de Catalunya en aquell projecte, o per les dues coses juntes; va negociar personalment amb l’ambaixador espanyol Diego de Saavedra Fajardo una pau secreta que deixava els governs de Barcelona i de París amb el cul a l’aire.
L’ambaixador Ardena
Els francesos van descobrir Fontanella i van exigir el seu relleu immediat. Mazzarino ja n’estava fins al capdamunt. El català s’havia oposat, rotundament, a cedir Tortosa, Tarragona i Roses als hispànics a canvi de la pau; que, en definitiva, era el que pretenia Mazzarino per sortir del pas. I la revelació dels seus encontres secrets amb Saavedra serien la cirereta d’un pastís pudent. El desembre de 1644, la Generalitat el cessava fulminantment i el reclamava a Barcelona. Però, per alguna raó, no va ser mai processat. Fontanella va ser substituït pel militar Josep d’Ardena i de Sabastida, que, amb el, també, militar Josep Margarit formava part del nucli dur del partit profrancès. Ardena es va incorporar a les converses de Münster a principis de 1645; i hi va ser fins a la signatura de la Pau de Münster (1648).
L’ambaixador Martí
Si la missió diplomàtica de Fontanella havia acabat com el rosari de l’Aurora, la d’Ardena no va concloure millor. A finals d’octubre de 1648, la cancelleria catalana descobria astorada que Ardena s’havia plegat, totalment, a les exigències de Mazzarino, Naturalment, en benefici personal. El representant català havia acceptat en nom del govern de Catalunya —però sense l’autorització del govern de Catalunya— convertir el país en una moneda de canvi: París trencava l’aliança amb Barcelona i deixava els catalans a les urpes de Madrid; i, a canvi, obtenia una sèrie de places militars estratègiques al sud del Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica). En aquesta traïció, hi va ser, també, part activa, Francesc Martí, que havia estat enviat, teòricament, per assessorar Ardena, però, a la pràctica, amb la missió d’informar secretament la Generalitat.
La Pau dels Pirineus
A Münster (1648) Lluís XIV i Mazzarino van vendre Catalunya a canvi de posar “una pica a Flandes”. I a l’Illa dels Faisans (1659) Felip IV i Haro, el relleu d’Olivares, van acceptar la mutilació de Catalunya per a conservar el centre i nord dels Països Baixos hispànics (que Felip V acabaria cedint a Àustria a canvi de la Pau d’Utrecht, 1713), i per a escarmentar els catalans. Aquella brutal mutilació (Perpinyà era la segona ciutat del país) seria, obra, exclusivament de les cancelleries hispànica i francesa; però tenia una arrel política que remuntava al galdós paper dels representants diplomàtics catalans en la conferència de pau més important del segle XVII europeu: Münster. En aquella Catalunya en la cruïlla de la seva història, alguns homes no van tenir la talla d’estadista que requeria la seva responsabilitat. I el país ho va pagar severament.