Fa 12 anys, la seva vida va fer un tomb insospitat quan Intocable, aquella lluminosa pel·lícula sobre l’amistat improbable entre un milionari tetraplègic i el seu cuidador migrant, es va convertir en la més taquillera de la història del cine francès. Un èxit internacional que va convertir Omar Sy (Trappes, Yveline, 1978) en una estrella planetària. El destí va voler que, una dècada més tard, i gràcies a un altre esclat inesperat, en aquest cas en forma de sèrie per Netflix, el seu nom tornés a estar en boca de mig món. Lupin tornava a aprofitar el carisma irresistible d’aquest actor que impressiona pel seu físic i conquereix pel seu somriure i la seva afabilitat. Ara, Omar Sy passa per la capital catalana com una de les figures del BCN Film Fest, presentant Padre y soldado, un llargmetratge que posa el focus en els africans que van ser reclutats a la força pel govern francès per anar a lluitar a la Primera Guerra Mundial en nom de la mare pàtria. Dirigida per Mathieu Vadepied, la pel·lícula és crítica amb el colonialisme, i reivindicativa amb el paper de tants i tants africans obligats a matar (i a morir) per la força.
🟠 Susan Sarandon: mare, activista, actriu... i seguidora del Barça
A Padre y soldado, que arribarà a les sales de cinema a finals del mes de maig, la trama avança a partir de la captació forçosa d’un jove senegalès (Alassane Diong) i de l’allistament voluntari del seu pare (Omar Sy), empentat a protegir el seu fill sigui com sigui. “Passi el que passi, no et separis de mi”, li diu, a punt d’entrar per primera vegada en combat, avançant entre trinxeres. A partir de llavors, i enmig de l’infern de les bombes, el protagonista farà els sacrificis que siguin necessaris per assegurar-se que el seu fill torna a casa.
Més enllà del relat paternofilial, crec que aquesta pel·lícula es mou entre la crítica al colonialisme i la reivindicació dels soldats africans que varen ser herois anònims de la guerra.
Més que una reivindicació, es tracta de fer memòria, de recordar el paper dels soldats senegalesos en aquesta guerra i en la història francesa. Però no diria que hem fet la pel·lícula des d’una perspectiva crítica amb el colonialisme. Ja sabem el que va ser, el que va significar, i volíem mostrar-ho de la manera més neutra possible, per deixar que fossin els espectadors els que jutgessin. No volíem convertir en víctimes els soldats, ni fer un atac a França pel seu passat colonial, però sí explicar la història des d’aquesta mirada més humana, des d’aquesta relació entre un pare i un fill. Preferíem que cadascú tragués les seves pròpies conclusions.
No volíem convertir en víctimes els soldats, ni fer un atac a França pel seu passat colonial, però sí explicar la història des d’aquesta mirada més humana
Suposo que és el que he fet jo...
Sí, evidentment el colonialisme forma part del relat, però no hi ha una voluntat crítica. Es tracta d’explicar la història. Però m’agrada que facis una anàlisi fonamentada amb els teus coneixements i la teva experiència, tot i que la pel·lícula no vol remar en cap direcció concreta.
En un moment donat, i en la seva obsessió per fugir del front amb el seu fill, el protagonista contacta amb una gent que, a canvi de molts diners, promet ajudar-lo. Hi veia paral·lelismes amb tants casos de persones que avui dia paguen milers d’euros per arribar a Europa en una pastera.
D’alguna manera és un mirall, sí, perquè lamentablement això encara passa. Molta de la gent que arriba a Europa en condicions deplorables fugen, precisament, de la guerra. És el mateix drama, sí.
Amb el director Mathieu Vadepied, us vau conèixer rodant Intocable. Va ser ell qui et va proposar fer Padre y soldado?
Sí, exactament. Ell era el director de fotografia d’Intocable, i feia molt de temps que tenia al cap una pregunta: i si el soldat desconegut de la tomba que hi ha a l’Arc del Triomf de París hagués estat un soldat senegalès? I quan me la va fer, em va despertar moltes qüestions íntimes. Per què no m’ho havia plantejat mai? Em vaig adonar que res en la meva trajectòria vital m’ho havia fet pensar, tampoc quan anava a l’escola. I això va plantar la llavor de la necessitat de fer aquesta pel·lícula. El meu pare és del Senegal i la meva mare és de Mauritània. No era normal que mai m'hagués plantejat aquesta pregunta.
És una bona mostra de la necessitat de fer bandera de la memòria històrica.
Exactament, i aquesta és la voluntat de la pel·lícula. Visibilitzar l’existència d’aquests soldats africans era important, perquè no se n'ha parlat gaire. I per a mi, aquest ja és una gran passa endavant. Fer la mirada crítica cap al colonialisme de què parlàvem abans hagués estat fer encara una passa més enllà que no estava en la nostra voluntat.
No fa gaire, unes declaracions teves sobre la diferent mirada que es té a Occident de les guerres, diferenciant la d’Ucraïna respecte a les d’Àfrica, van aixecar certa controvèrsia. Què n’opines de la responsabilitat de l’artista a l’hora d’assenyalar, de posar el focus, en determinades situacions politicosocials?
No ho valoro tant en aquests termes, per mi es tracta d’una qüestió més íntima, més personal. Hi ha coses que m’indignen, hi ha situacions que m’interpel·len, i llavors, si em posen un micròfon al davant, dic el que penso. Hi ha qui et converteix en referent de no sé què, però el meu objectiu és poder mirar-me al mirall i dormir tranquil a les nits.
Encara visc l’èxit d’Intocable
En aquest sentit, vas començar fent comèdia. És la millor forma de ser crític, d’assenyalar les coses que t’interpel·len?
No ho sé, potser sí que és veritat que la comèdia permet una mirada molt particular cap a l’entorn, i també exercita una gimnàstica de l’observació, fins i tot a l’hora de preparar determinats personatges, que és molt interessant. Però no et podria dir si és la millor escola.
A la teva carrera hi ha dos punts d’inflexió evidents: Intocable i la sèrie Lupin. I tots dos tenen en comú que han estat fenòmens que probablement ningú s’esperava...
És veritat, explicar què han significat és bastant difícil per mi, perquè no són fets puntuals que puc valorar, sinó que perduren, que visc cada dia, que segueixen: encara visc l’èxit d’Intocable. Tot el que m’ha passat i em segueix passant hi està relacionat. Tinc una vida feliç, puc fer pel·lícules com Padre y soldado o d’altres projectes interessants, amb temes més delicats i profunds. Puc prendre la paraula, expressar-me, i aquest és el fet positiu de la meva feina, que també em dona moltes satisfaccions a un nivell personal. Gràcies a Intocable i a Lupin puc permetre’m el luxe d’escollir cap a on vull dirigir la meva carrera i quines feines vull fer.
Deus ser l’única estrella de cine europea que ha marxat als Estats Units fugint de la fama i no buscant-la...
Sí, és veritat! Em va passar amb Intocable i, encara una mica més, amb Lupin. Però malgrat tot, les coses que han vingut han estat molt bones i m’han fet feliç.