Quan l'avió va aterrar a l'aeroport de Palma, just en l'impacte de les rodes contra l'asfalt, em va envair una sensació de plenitud. No em podia creure que allò fos real. Al meu costat, els de l'equip reien eufòrics. Ara havíem quedat amb unes noies, i després aniríem a un local que-està-de-puta-mare, i allà ens acabarien d'explicar les normes, les puntuacions i potser la nit seria eterna. No ens volíem entretenir. Al primer bar vam demanar unes quantes pintes i una de les noies, la més desagradable, per ser sincer, em va preguntar si creia que teníem possibilitats de guanyar la lliga. Vaig posar el pilot automàtic: “Depèn del rival, cal molta punteria, no tothom està preparat.” Em sembla que li vaig caure bé perquè no parava de riure ensenyant com li faltava un queixal i va demanar una altra cervesa.

Encara havíem de dinar i jo ja em moria de ganes de saber a quin hotel anàvem i quines mides tenia la piscina. Però un dels organitzadors em va dir que no m'amoïnés, que tot al seu temps, que les presses maten. Vaig revisar la classificació. Els francesos enguany van forts. Però els alemanys no se'ls pot menystenir mai perquè a la que poden escalen posicions. Vaig comentar amb la noia desagradable que els espanyols també volien competir, però encara no tenien federació, i ella em va assegurar que la burocràcia ens acabarà matant a tots. Potser és perquè duia quatre cerveses i dos didalets, però el queixal que li faltava la feia interessant. Després de dinar vam fer un passeig per la ciutat. 

Jo em vaig quedar l'últim xerrant amb ella, que em va explicar que un amic seu hi va participar fa uns anys. Li vaig demanar com s'ho havien pres a casa seva i no sé ben bé per què, però ens va agafar un altre atac de riure i vam acabar en una cantonada de la Basílica de Santa Maria magrejant-nos amb un desig funest. Però aleshores va venir un de l'equip i em va estirar el braç, que havíem d'afanyar-nos, que ja havien començat a explicar les normes. Un home molt ben vestit ens ho va escriure a la pissarra. Important, nivell d'alcohol en sang. Abans de saltar, crits i música, es pot ballar, una bona coreografia no puntua, però ens ajuda a celebrar la vida. Prohibit saltar tots alhora. Això va en contra de l'espectacle.

I en acabar ens van repartir les habitacions. Jo volia la més alta de totes, però em va tocar un tercer pis, que segons l'organitzador era la distància justa per acabar a l'hospital en coma induït i poder-ho repetir l'estiu següent. Un a un, van anar saltant tots. L'alemany es va trencar les cames. El francès va recular i plorava com una criatura. L'espanyol va anar directe a l'aigua i no es va fer res. I jo vaig comptar fins a cinc. Pensava en la noia desagradable. Quatre. Tothom m'animava. Tres. Vaig col·locar el primer peu al balcó. Dos. Vaig obrir els braços. U. I el meu cos es va precipitar cap al buit, va picar amb el cantó de la piscina i la sang es va barrejar amb l'aigua i el clor.  La nit va ser eterna i van haver de tancar l'hotel dos dies.