Xavier Dolan té un estil molt propi que sempre ha sorprès per la seva capacitat de parlar dels vells temes amb una frescor i una profunditat desarmants. La seva és una mirada als abismes i el seu cinema sempre ha semblat que s’hi precipitava, però mai hi ha caigut del tot. Per això títols com Mommy tenen aquest do per fascinar i irritar a la vegada: va als extrems, però és justament el trajecte que hi porta el que dona un veritable sentit al seu discurs. Bona part de les seves inquietuds recurrents es tornen a donar cita a La nit que Logan es va despertar, la seva primera sèrie. Estrenada a Filmin, és la història d’uns germans separats per un incident ocorregut anys enrere que va marcar irreversiblement la relació amb la seva mare. Però quan la dona mor, es veuen abocats a un retrobament que reobre velles ferides, fa reaparèixer els dimonis interiors i reprendre els debats ajornats. La gran novetat de la sèrie respecte als anteriors treballs de Dolan resideix en el gènere. És, en essència, un melodrama familiar, però el seu autor l’aborda des del terror psicològic, que es manifesta tant en el tractament dels personatges com en la construcció d’una atmosfera fins i tot irrespirable.
És, en essència, un melodrama familiar, però el seu autor l’aborda des del terror psicològic, que es manifesta tant en el tractament dels personatges com en la construcció d’una atmosfera irrespirable
Un dolor que no s'acaba d'explicar
La nit que Logan es va despertar brilla, d’entrada, per la seva aposta estructural. En lloc de començar pel trauma i anar desgranant les seves conseqüències, el que fa és mostrar-te una realitat trencada, angoixant i a estones pertorbadora que fa el camí invers fins al fatídic dia que ho va canviar tot. Dolan ens enteranyina en una pulsió, una certesa que sura en l’ambient, però que triga cinc episodis a manifestar-se. Cada pla i cada seqüència apunten a un dolor que no s’acaba d’explicar, i és per això que la sèrie aconsegueix atrapar-te des de la primera escena. Fent gala de la seva mestria, Dolan crea una textura pròpia per a cada personatge i molt sovint és en el seu costumisme on hi ha la resolució dels enigmes.
Cada pla i cada seqüència apunten a un dolor que no s’acaba d’explicar, i és per això que la sèrie aconsegueix atrapar-te des de la primera escena
Té moments desconcertants, paròdics i exagerats marca de la casa, però a la vegada és la seva obra més controlada i obsessiva, un viatge als racons més íntims en què mai pots donar res per sobreentès. Una bona prova és que alguns dels protagonistes, començant per la mare, generen sensacions al principi que es van matisant a mesura que la trama es desenreda, de la mateixa manera que de vegades el terror emana de coses amb les quals ens podem identificar sense problemes. Al final, aquesta és una història sobre mares i fills, sobre la identitat sexual, sobre les herències enverinades i sobre els secrets familiars. És una història de violència, de patiment i de decrepituds que també parla dels absurds de la nostra quotidianitat. Dolan sap que tots aquests conceptes són compatibles i els converteix en motors de la narració. Una menció a part mereix la seva banda sonora, obra del gran Hans Zimmer i David Fleming, que és la perfecta síntesi dels tons que adopta la sèrie.