El festival Temporada Alta arriba a la trenta-dosena edició. Hi destaquen, com sempre, noves creacions de companyies del país. És el cas del creador Jordi Oriol que hi presentarà Sísif fa o no fa, el seu nou espectacle, així com Mario Gas, que hi estrena un xou a partir de la correspondència entre Casares i Camus: Una història d’amor, amb Rosa Renom i Jordi Boixaderas. Pel que fa als espectacles internacionals, enguany s’hi presenten obras de la companyia Complicité, el director alemany Thomas Ostenmeier, el director suís Milo Rau, un espectacle dirigit per un dels directors més destacats a França, Patrice Chéreau, que ens va deixar fa deu anys. També hi destaquen la companyia Rosas, Peeping Tom, Cristiana Morganti, i el jove director lituà Jokübas Brazys. Avui entrevistem a Narcís Puig, que s’encarrega, conjuntament amb l’equip del Temporada Alta, dirigit per Salvador Sunyer, de la programació del festival.
Narcís, vas començar al Teatre Lliure a programar espectacles.
Era un aficionat al teatre, treballava a la IMB en un projecte a Bilbao. Vaig conèixer a l’Àlex Rigola, i quan portava un any i mig em va trucar. Tenia algú que deixava la seva plaça a direcció artística i necessitava una persona per treballar en l’àmbit de programació i a les oficines. Ell buscava algú que sabés de teatre, sabés tractar amb artistes i fes tasques d’oficina.
Acabes al Teatre Lliure i arribes a Girona?
Sí, hi ha una temporada que faig les dues feines, de fet. Salvador Sunyer em truca un dia per incorporar-m’hi. Som a l’edició trenta-dos i vaig ser públic de la primera edició.
És un model d’èxit, el Temporada Alta?
Temporada Alta no s’assembla a quasi cap altre festival, és un festival singular a tot el món. Perquè Girona és petita i volem arribar a qualsevol ciutadà, i fem des de coses més comercials fins a internacionals més mainstream. Amb els internacionals fem un seguiment d’artistes edició rere edició que permeten veure l’evolució dels artistes.
Entrem en matèria: com funciona el mercat internacional d’obres de teatre?
Europa està dividida en la part mediterrània, en la qual els teatres produeixen un espectacle, fa gira i acaba. A Alemanya, Polònia, Àustria, Suïssa, etc. tenen el teatre de repertori: estrenen una obra i la fan cinc dies, però l’espectacle dura viu anys. Si funciona té vides llarguíssimes, desenes d’anys. Aquest tipus de produccions fan possible fer venir espectacles amb molt de temps perquè tenen els actors contractats.
Hi ha una qüestió econòmica també.
Clar. Hi ha països més cars que d’altres. Les produccions alemanyes són molt cares. Quan fas venir una producció alemanya, fas venir tot un teatre. Per exemple, contractar un espectacle alemany de quatre actors pot voler dir fer venir vint persones d’Alemanya, sumant-hi tècnics. Si parlem de costos, hi ha un catxet, però nosaltres parlem del “MésMésMés”: hotels, dietes, viatges etc.
Les produccions alemanyes són molt cares
Festivals com Avinyó són referents mundials?
Ho són. Concretament, Avinyó és el festival més important del món. És un punt de trobada internacional. El Festival d’Avinyó i el Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, pel que fa a la creació més contemporània, són els dos pols rellevants.
Fer sortir produccions catalanes és senzill?
Les produccions del Temporada Alta que hagin pogut anar a l’estranger són poques. Per exemple, Davant de la jubilació dirigida pel Krystian Lupa amb Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz. Quan ens demanaven el muntatge, els actors n'estaven fent un altre, i era molt difícil fer-los viatjar només per fer aquest espectacle un parell de dies. El que sí que fem és ajudar a les companyies d’aquí gràcies a la setmana de programadors. Sobretot, potenciem la dansa i la creació contemporània.
Parlem de l’edició d’enguany. Noms ja coneguts: Thomas Ostermeier, Milo Rau, Patrice Chéreau...
Ostermeier, que s’haurà vist aquest cap de setmana, s’ha vist força a Girona i Barcelona. És un gran director de text, però el muntatge que hem portat és molt diferent. L’autor de prosa Édouard Louis puja a l’escenari com a autor. Un format molt més trencador, contemporani i que té molt de públic.
Milo Rau, un director molt polèmic.
Només havia vingut una vegada a Girona. El Grec l’ha portat amb Hate Radio. L’espectacle reproduïa una situació gravada en una ràdio local a Ruanda el 1993 en el context del genocidi. I ha tingut més regularitat a Barcelona. És un dels noms importants. El 24 i 25 de novembre portarà Family, un espectacle que fa anys que viatja, i que és justament el contrari d’una comèdia, un espectacle força terrorífic pel seu realisme.
I recuperar un espectacle dirigit per Patrice Chéreau, mort l’any 2013.
Le Doleur, dirigit per Patrice Chéreau, es va estrenar a Salt en primícia mundial. L’espectacle és del 2008, i ara que se celebren els deu anys de la mort de Chéreau, la companyia ha reprès el muntatge, i el fem a Barcelona l’1 de desembre al Teatre Romea.
Després de veure directors internacionals, Lupa i Korsunovas dirigint actors catalans, enguany no hi ha un director internacional convidat.
Un director amb el qual havíem parlat era amb el Tiago Rodrigues, però l’han fet director del Festival d’Avinyó. No ha passat com a producció del festival, però sí com a coproducció amb el Sergio Boris i El Eje. Que és una tasca força similar. Tenim contacte amb molts directors internacionals perquè vinguin aquí a dirigir actors catalans. És un format que ens agrada molt.
I trobar relleu?
S’ha d’apostar però no és fàcil. No és un problema només nostre. A Anvers van iniciar un projecte de formació per a artistes joves per poder treballar en sales grans. Però les dificultats de saltar als grans escenaris han fet que només treballin en escenaris petits, i no volen fer un escenari per a vuit-centes persones. L’any vinent es veurà una coproducció internacional, en la qual hi ha El conde de Torrefiel. Els paisatges compartits, que s’ha pogut veure al passat festival d’Avinyó en un bosc a les afores de la ciutat.
Tenim contacte amb molts directors internacionals perquè vinguin aquí a dirigir actors catalans
Vosaltres també teniu un In i un Off? Explica’ns què vol dir aquest concepte.
No és aquest el concepte. Quan parlem d’un In i d’un Off parlem, si penso en el Grec Festival: l’In és Montjuïc, i l’Off són les propostes de les sales de la ciutat i, de fet, s’anomena Grec Ciutat. És a dir, el que programa el festival i el que programa la ciutat per formar-ne part. Nosaltres ho pensem com un tot.
Per acabar, una proposta singular són les lectures filosòfiques amb el Festival Clàssics. Són tot un èxit!
Sí, enguany hem fet amb la Míriam Iscla la lectura de textos de Simone Weil, i el Pol López llegirà L’anticrist de Nietzsche. Són un èxit absolut, i res ens feia pensar que la gent ompliria i ens obligaria a obrir una nova funció a la Catedral de Girona amb la Simone Weil.
