Impossible entendre el teatre català (i internacional) contemporani sense la seva presència. Àlex Rigola (1969) ha dirigit grans equipaments teatrals com el Teatre Lliure (2003-2011), La Biennal de Venècia (2010-2016) i Teatros del Canal (2017-2018). Va crear la productora HEARTBREAK HOTEL i ara ha obert una sala, la Heartbreak, a Plaça de l’Olivereta de Badal, al barri de Sants. Activitat frenètica que no cessa, ja que ara també reestrena Hedda Gabler d’Ibsen amb Nausicaa Bonnín, Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé. Del 12 de setembre fins al 15 d’octubre.
Fins ara, havies construït una caixa per posar-hi públic i actors. I ara?
Confio tant en el format de la caixa, que he construït un teatre que és una gran caixa. El primer espectacle sí que la mantindrà, però a partir del segon, no. Són les dimensions que ens sentim confortables. Busquem el format petit de molta proximitat, en la qual es produeix una veritat concreta. Per això, aquest tipus d’interpretació requereix una sala específica amb unes condicions concretes. Les interpretacions seran d’una alta qualitat.
Treballo sempre al servei de l’actor. Perquè l’actor és el comunicador. Uso el que tenen els textos per explicar-nos a nosaltres mateixos
Sempre treballes a partir de textos dramàtics, però per despullar-los.
M’agrada intervenir dramatúrgicament sempre per modernitzar l’argument. És tan important que la traducció sigui nova, no podria llegir-ho sinó. Em passa també quan llegeixo lúdicament. Jo treballo sempre al servei de l’actor. Perquè l’actor és el comunicador. Uso el que tenen els textos per explicar-nos a nosaltres mateixos. Encarnar el text amb les distàncies que s’hi produeixen em deixen poc ple, incomplet. En canvi, si em parles de les teves experiències, allà on trobis coses que s’hi assemblen molt, ho explicaràs molt millor.
Has renegat d’un cert teatre. El que es fa a les sales grans. Has arribat a dir a Catalunya Ràdio que posaries dinamita a la sala gran del Teatre Nacional...
Això és com el meteorit de la llibreria Ona... Ara estrenaré L’home de teatre de Thomas Bernhard. És bàsicament un monòleg. I el text es va estrenar amb Lluís Homar i direcció del Xavier Albertí al Teatre Lliure mentre n’era director artístic. Nosaltres ho convertim en un monòleg amb l’Andreu Benito. Jo plantejo una altra manera d’introduir el text. La història és la d’un actor megalòman que només treballa pels teatres dels pobles de l’Àustria profunda. Jo treballo amb l’Andreu Benito que sempre ha treballat als grans teatres de Catalunya i que ara ve fins a Badal i treballa per a 72 persones. És una traducció del text original. La idea gamberra hauria estat fer-ho al Teatre Nacional i provocar una recepció similar a la de Bernhard quan va estrenar el text.
La idea és crear també escola?
Fer escola no, però hi haurà una transmissió de coneixements. Cadascú té la seva manera de fer i totes són benvingudes. I obrirem el teatre a altres persones perquè dirigeixin espectacles.
Has acabat aquí perquè no has trobat el teu lloc?
Dirigir un gran equipament és una responsabilitat que ara no vull. He tingut la sort que de molt jove he treballat en càrrecs molt grans. No tinc una ambició de poder, és simplement una ambició escènica. Tinc ganes de recollir-me, també.
Això vol dir que escriuràs? Ocuparàs altres papers?
Ho he pensat. Però ara tinc dues feines: fer d’aquest espai un lloc que funcioni per a la ciutat, i aconseguir un públic fidel. Els hi oferirem aquest tipus d’acting, amb grans textos teatrals. Després afegirem nova creació. Aquí volem construir una casa per al treball actoral. Per exemple, a la Beckett l’epicentre és l’autoria. I merescudament ha encertat en la reforma de l’espai a Poblenou. Nosaltres això no ho tenim, però la plaça que tenim al costat és fantàstica.
Ara tinc dues feines: fer d’aquest espai un lloc que funcioni per a la ciutat, i aconseguir un públic fidel
Parlar de potenciar l’acting en termes econòmics, vol dir poder pagar els sous dels actors durant els assajos? Això serà viable?
Veurem què passa els pròxims anys. No podem fer espectacles amb molts actors i estaran ben pagats. No tenim la capacitat de pagar com els teatres públics. El més important és l’actor, la matèria primera del projecte.
Canvio de tema. Com veus el Teatre Lliure? Estem a punt de conèixer un nou director. Ha canviat tant de quan tu vas marxar l’any 2011?
El Lliure canvia en funció de l’equip. Hi ha part una fixa, estructural, que està plena de persones que s’estimen la seva feina i el teatre. Després, hi ha la personalitat dels seus directors artístics, que en el fons dirigeixen tot el teatre i tenen una influència molt gran en com es veuen aquests equipaments. Agafen personalitat. Els darrers directors som molt diferents entre nosaltres i per això ha canviat molt cada vegada. El Lliure no és meu, no tinc una idea sobre què ha de passar. Però una de les coses que vam fer i que s’ha perdut són els artistes que tenien continuïtat. Cada any eren programats. Això vol dir que de 40 espectacles anuals, 16 artistes repetien cada any. Donaven una entitat a l’espai.
El Lliure no és meu, no tinc una idea sobre què ha de passar
No trobem solucions al “Tap Generacional”?
Pensa que ara els artistes fan un any al Lliure i el següent al Nacional. Les cases acaben per no tenir entitat. Sempre hi ha hagut un tap generacional. Perquè hi ha uns artistes que s’han consolidat i d’altres que no. A uns els ha costat molt fer-se un espai i a d’altres menys. Penso en els VVAA, en la Calòrica. Han trobat el seu espai. I són coincidències i acaben entrant-hi. El teatre com és efímer, contínuament muta. I nosaltres també mutem.