Barrundia, Àlaba; circa 1566. Fa 460 anys. L’escriptor Juan Pérez de Larrazaga completava el manuscrit de la seva obra, que seria pionera en el gènere de la poesia renaixentista en eusquera. L’estudi de l’obra de Larrazaga ha obert la perspectiva de la investigació de la literatura basca; per què, pel seu contingut, ha posat en qüestió el mantra que, històricament, ha negat l’existència d’un corpus literari en eusquera anterior al segle XVI. Però malgrat aquesta valuosa aportació, el veritable protagonisme de Larrazaga radica en el fet que és el primer que documenta el nom Euskal Herria. Ara bé, l’Euskal Herria de l’època de Larrazaga ja tenia el mateix significat que en l’actualitat? I per què el nacionalisme espanyol detesta l’ús d’un nom històric?
Com estava articulat, políticament, el món bascoparlant a l’època de Larrazaga?
El món bascoparlant del segle XVI estava dividit entre dues superestructures estatals (les monarquies hispànica i francesa). I la part peninsular (la que integrava la monarquia hispànica) ho estava en dues entitats polítiques. Per una banda, la corona navarresa, que el 1512 havia quedat fragmentada entre la part incorporada a l’edifici polític hispànic i que mantenia certa autonomia política; i la part nord- pirinenca o continental – el Bearn – refugi de la família reial i de la cancelleria pamploneses i que conservava la seva independència. I, per una altra banda, la corona castellanolleonesa; que entre 1200 i 1332 havia reunit sota la seva protecció el vell comtat d’Àlaba (actuals territoris d’Àlaba, Biscaia i Guipuscoa) i els havia garantit un elevat grau d’autogovern.
Quina era la identitat del món bascoparlant al segle XVI?
Però aquella fragmentació – que s’havia iniciat a mitjans del segle IX amb la discreta i silenciosa independència de la part nord-pirinenca, no havia representat el trencament d’una unitat lingüística i cultural – i, fins i tot, cosmogònica!!! – que remuntava a la prehistòria. Ni de la identitat comuna fonamentada en aquesta unitat lingüística, cultura i cosmogònica. Al segle XVI, els enclavaments euskalduns d’Aragó (Ribagorça, Cinco Villas, Jacetània), ja s’havien desconnectat del nucli. Però, en canvi, els testimonis documentals de l’època revelen que els bascos – des del Roncal, a l’est; fins al Nervión a l’oest; i des de l’Ebre al sud; fins a l’Adur al nord –, ja s’identificaven amb un país que anomenaven Euskal Herria.
Com defineix Euskal Herria els escriptors bascos del segle XVI?
Larrazaga, en el seu manuscrit del segle XVI, diu: “...beti çagie laudatu çegaiti doçun eusquel erria aynbat bentajaz dotadu” (sempre seràs alabat, per què a Euskal Herria de tantes gràcies has dotat); “...çegayti eusquel errian dira ederr guztioc dotadu” (per què s’ha dotat a Euskal Herria de totes aquestes belleses); i “...çeñetan ditut eçautu eusquel erriau oy nola eben erregue batec pobladu” (pels quals he sabut com un rei va poblar aquesta Euskal Herria). Però Larrazaga no es l´únic. Al mateix temps, els escriptors Juan de Armendux – a Pamplona – ; i Joanes Leizarraga – a Pau –, ja esmenten “heuscal herria” o “eusquel erriau” en les seves respectives obres. I en els tres casos ho fan per a referir-se al conjunt de territoris de llengua basca.
Aquests escriptors són els creadors del nom Euskal Herria?
Larrazaga, Armendux o Leizarraga no serien els inventors del nom Euskal Herria. En realitat, són els primers que recullen una tradició popular que remuntava, probablement, a l’alta edat mitjana, entre els segles VIII i X, durant l’època de formació de les primeres entitats polítiques basques; i, per tant, de la fragmentació del món lingüística, cultural i cosmogònic basc. La gran pregunta és ¿per què no apareix documentat amb anterioritat a Larrazaga, Armendux o Leizarraga?. Però, d’altra banda, la investigació historiogràfica moderna quasi cada dia aporta una nova dada que dissipa els dubtes que, tradicionalment, han alimentat el misteri que envolta la llengua basca. Sense anar més lluny, el manuscrit de Larrazaga va ser “descobert” el 2004.
Què significa, en l’actualitat, el nom Euskal Herria?
Han passat quatre segles i mig des que Larrazaga, Armendux i Leizarraga van documentar, per primer cop el nom Euskal Herria, per a referir-se al conjunt de territoris, dividits en diverses entitats polítiques, però que es reconeixien una identitat comuna a partir d’una llengua, d’una cultura i d’una cosmogonia comunes (entesa aquesta última com el relat històric construït en comú amb el patró de les societats de pensament espiritual de l’Europa prehistòrica). Passats aquests quatre segles i mig, pels bascos actuals continua significant el mateix, però des de la formulació del basquisme cultural i polític contemporanis (segle XIX); esdevé, també, el projecte de reunir políticament aquesta vella unitat lingüística i cultural.
Per què el nacionalisme espanyol detesta el nom Euskal Herria?
El nacionalisme espanyol, format a partir de l’ideari liberal del segle XIX, detesta tot allò que el posa davant d’un mirall i li mostra les seves vergonyes. Que li mostra que és una identitat de fàbrica borbònica i castellana imposada a sang i foc; i que, més enllà dels països castellans, no tan sols no genera consens, sinó que alimenta un fort sentiment de rebuig; i, per tant, és un projecte fracassat. I mostra la llardosa ignorància que habita en els seus cenacles. Els seus predicadors ignoren que la identitat Euskal Herria ha generat, sempre, tant consens que, per exemple, durant la Guerra Civil (1936-1939) els líders carlins navarresos que s’havien sumat al bàndol franquista proclamaven: “ante una Euskadi separatista, viva una Euskalerria española”.