Ahir va morir a Barcelona, als 98 anys, Claudi Esteva Fabregat, l'artífex de la recuperació de l'antropologia a Catalunya. Esteva Fabregat va ser l'home que va trencar amb la tradició franquista en l'antropologia i és autor d'estudis destacats sobre les cultures prehispàniques, però també sobre les societats industrials.

De Catalunya a Mèxic

Esteva, nascut el 1918 a Marsella, es va criar a Catalunya, va militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i a la guerra civil va lluitar al front de l'Aragó. Va marxar a França, on va ser tancat al camp de concentració de Saint-Cyprien, a la Catalunya Nord. D'allà va aconseguir sortir cap a Mèxic abans de la caiguda de França. Va viure a Mèxic DF del 1939 al 1956. En principi va fer feines molt diverses (fins i tot va treballar com a futbolista professional a Puebla). Més tard es va formar com a antropòleg al Museu Nacional d'Antropologia i a l'Escola Nacional d'Antropologia i Història, amb Bosch i Gimpera com a professor. A Mèxic va conèixer el psicoanalista Erich Fromm, es va apropar al psicoanàlisi i va integrar-se a l'escola de "Cultura i Personalitat".

Retorn

El 1956 va decidir deixar el seu exili, tornar a l'Estat espanyol i desenvolupar allò que havia aprés a Mèxic: l'antropologia. Trobaria la disciplina en un estat pèssim, però va tenir que treure's de nou el títol perquè va tenir dificultats per convalidar el diploma mexicà. A partir del 1958 va començar a donar classes a la Complutense de Madrid. Va fer treball de camp a la Guinea Espanyola, on va tenir la que ell considerava la seva experiència antropològica clau (més tard, faria estades al Perú, a Equador, a Mèxic, a Guatemala i als Estats Units). El 1965 va ser designat director del Museo Nacional de Etnología, de Madrid, però no aconseguia impactar a l'àmbit acadèmic, perquè fins aleshores la universitat espanyola no donava gaire atenció a l'Antropologia Cultural (els centres més oficialistes es decantaven, clarament, per l'Antropologia Física o pel folklorisme). El 1968 Esteva va integrar-se a la Universitat de Barcelona com a professor d'Etnologia, dins el departament de Prehistòria. Tres anys més tard Esteva va fundar, en el si del CSIC, Ethnica. Revista de Antropología Cultural, la primera revista espanyola en aquest àmbit. La disciplina començava a consolidar-se gràcies a la tasca d'Esteva Fabregat (i de Carmelo Lisón Tolosana a Madrid). Esteva va  aconseguir una càtedra i va crear, a Barcelona, el primer de departament d'Antropologia a una universitat espanyola. Els seus deixebles serien els professors de bona part dels antropòlegs actuals de l'Estat (Dolores Juliano, Joan Frigolé, Joan Prat, Jesús Contreras, Ignasi Terrades...).

Estudis llatinoamericans a Barcelona

Esteva va jubilar-se el 1986, però va continuar ensenyant com a professor emèrit, primer a Barcelona i després al Colegio de Jalisco, a Mèxic. El 2003 va rebre el premi Narcís Monturiol al mèrit científic de la Generalitat de Catalunya, i fa uns mesos va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Entre els seus estudis cal mencionar Antropología industrial (1973), Razas humanas y racismo (1975), La influencia de México en el exilio español (2009) i La identidad catalana contemporánea (2014).

Antropologia des de Catalunya

En una entrevista publicada a la revista Perifèria fa sis anys, Esteva explica que la seva condició de català va ser bàsica per decidir-se per estudiar Antropologia. A Mèxic el van intentar convèncer que els antropòlegs havien de servir perquè els indígenes deixessin de ser indígenes, i ell, com a català, va respondre que els indígenes, com els catalans, tenien tot el dret a voler continuar essent indígenes. De fet, tot i que va estudiar a Mèxic, alguns dels seus principals mestres i companys d'estudis van ser catalans o catalanoparlants, com l'arqueòleg Bosch i Gimpera, l'antropòleg Àngel Palerm o l'antropòleg físic Joan Comas. Esteva Fabregat va intentar que l'antropologia abandonés les seves tendències indigenistes i estudiés també les societats modernes, urbanes i industrials. El seu interés per la societat contemporània el va portar a interessar-se pel nacionalisme, i especialment pel nacionalisme català. El seu darrer llibre, La identidad catalana contemporánea (Fondo de Cultura Económica) suposava una defensa, des de l'antropologia, del procés i de les reivindicacions nacionalistes catalanes.