L’actor nord-americà Robert Duvall, una de les grans figures de la història de Hollywood i del cinema mundial, ha mort aquest dilluns als 95 anys a la seva residència de Middleburg, a l’estat de Virgínia. Segons ha informat la seva esposa, Luciana Duvall, l’intèrpret va morir aquest diumenge “pacíficament, envoltat d’amor i consol”. La notícia s’ha fet pública a través d’un comunicat a Facebook, en què la seva dona li ha dedicat unes paraules emotives: “Ahir ens vam acomiadar del meu estimat marit, estimat amic i un dels millors actors del nostre temps. Pel món, va ser un actor guanyador d’un premi de l’Acadèmia, un director i un narrador d’històries. Per mi, ho era tot”.
Duvall va ser nominat cinc vegades als Premis Oscar i va guanyar l’estatueta el 1984 pel seu paper a Gracias y Favores. Al llarg de la seva extensa trajectòria va destacar en films com El Padrí, Apocalypse No i El gran Santini, convertint-se en un dels actors més respectats de la seva generació. Durant les sis dècades que va dedicar al món del cinema, l'actor estatunidenc també va guanyar el premi BAFTA, un premi Emmy i quatre Globus d'Or.
La família ha comunicat que no se celebrarà cap servei fúnebre formal. En lloc d’això, han convidat tothom que vulgui honorar la seva memòria a fer-ho “mirant una gran pel·lícula, explicant una bona història al voltant d’una taula amb amics o fent un passeig pel camp per apreciar la bellesa del món”.
Un dels millors actors de la història
Més enllà de la seva desaparició, la figura de Robert Duvall deixa una empremta profunda en gairebé sis dècades de cinema nord-americà. Amb prop d’un centenar de pel·lícules, va saber convertir papers secundaris en presències memorables. A Apocalypse Now (1979), sota les ordres de Francis Ford Coppola, va donar vida al tinent coronel Bill Kilgore, un personatge extravagant i inquietant que, tot i aparèixer pocs minuts en pantalla, va quedar immortalitzat amb la seva exaltació sobre “l’olor del napalm al matí”. Amb el mateix director havia interpretat Tom Hagen a El Padrí i a la seva seqüela, el lleial conseller de la família Corleone, un paper que li va valer una nominació a l’Oscar. Al llarg de la seva trajectòria en va acumular set, incloent-hi candidatures per El gran Santini, El apòstol, Acción civil i El juez, demostrant una capacitat constant per dotar de densitat moral i humana personatges complexos.
L’única estatueta de l’Acadèmia la va guanyar el 1984 per Gracias y favores, on interpretava un cantant de country fracassat que buscava redempció enmig de la solitud i els errors del passat. El guió era de Horton Foote, el mateix dramaturg que anys abans havia reparat en el seu talent i havia afavorit el seu debut cinematogràfic a Matar un ruiseñor, en què Duvall encarnava el misteriós Boo Radley. Fill d’un almirall de la Marina i d’una mare amb inquietuds artístiques, havia crescut a Annapolis, a Maryland, abans de formar-se al Principia College i servir a l’exèrcit dels Estats Units. La seva determinació el va portar després a Nova York, on va compartir pis amb Dustin Hoffman i va forjar amistat amb Gene Hackman mentre tots tres intentaven obrir-se camí en el món de la interpretació, encadenant feines precàries i aparicions televisives fins a consolidar-se en la gran pantalla.
Duvall també va trobar un territori especialment fèrtil en el western, gènere amb el qual se sentia profundament identificat. Va treballar amb John Wayne a True Grit, va rebre una nominació a l’Emmy per la minisèrie Lonesome Dove —on interpretava el carismàtic Gus McRae, un dels seus papers preferits— i va guanyar el guardó televisiu per Broken Trail. Quan el sistema de Hollywood no li oferia els projectes que desitjava, va optar per produir i dirigir les seves pròpies històries, com L'apòstol, que li va valer una nova nominació a l’Oscar, o Assassination Tango, film nascut de la seva passió pel tango i per l’Argentina, país on va conèixer la seva esposa, Luciana Pedraza. Lluny del soroll permanent de la indústria, repartia el seu temps entre Los Angeles, l’Argentina i una extensa finca a Virgínia, on havia convertit un antic graner en sala de ball, fidel a una manera d’entendre la vida tan intensa i compromesa com els personatges que va portar a la pantalla.