El Museu d'Història de Catalunya (MHC) presenta una exposició sobre les modistes al segle XX, que vol fer visible la tasca d'aquestes dones que van vestir a bona part de la població: Moda i modistes. Col·lecció Antoni de Montpalau. Aquesta exposició és possible gràcies a una col·laboració amb la Fundació Antoni de Montpalau, que ha ofert 125 vestits, dels quals 123 fets per modistes. L'exposició, que es podrà veure fins al 13 d'octubre, ha estat comissariada per Josep Casamartina.
Foto: Museu d'Història de Catalunya.
Sortida laboral femenina
Moltíssimes dones van treballar al món de la costura. L'exposició mostra que el món laboral de les modistes era molt complex: hi havia des de les modistes que aconseguien triomfar i posar un taller propi amb clients d'alta burgesia, fins a les que es passaven anys i anys treballant de passants per a grans empreses. Era una feina altament jerarquitzada, organitzada en categories: aprenentes, mitges oficiales, oficiales... Algunes dones només hi treballarien una petita part de la seva vida, i ho farien per completar els ingressos familiars. D'altres hi passarien bona part de la seva vida laboral, essent explotades o enriquint-se. La diversitat d'experiències femenines es mostra en un audiovisual que recull testimonis molt diferents de dones que s'havien dedicat a aquesta professió.
Treballadores que assisteixen a les classes de tall i confecció de l"Academia Municipal de Corte" amb la seva professora Sra. Teresa Rocabruna. Sabadell, 1930. Autor: Francesc Casañas Riera / Arxiu Històric de Sabadell.
A l'ombra dels sastres
Els historiadors afirmen que sempre va haver-hi dones que van cosir. Però mai van tenir gremi propi: el gremi de sastres s'oposava al reconeixement de la seva tasca. Només al segle XVIII es va reconèixer oficialment la feina de les modistes Però l'atomització del sector feia que el pes de les modistes dins el moviment obrer fos nul. De fet, estaven aïllades al seu taller, i només solien trobar-se el 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, que organitzaven una gran festa al centre de Barcelona. Aquest dia les modistes, que com a dones i com a treballadores solien tenir un paper subordinat a la societat, prenien la iniciativa i en grups femenins es dedicaven a marcar la seva presència i fins i tot a galantejar els nois.
Festa de les modistes de Santa Llúcia. ANC.
Més que quatre talls
El comissari de l'exposició explica que la tasca de modista era molt complicada. Calia molt d'art per prendre mesures i preparar patrons, i Casamartina ho compara amb l'enginyeria i l'arquitectura. A més a més, la tela era extremadament cara i s'havia de saber com tallar-la per evitar malbaratar-la o espatllar-la. El món de les modistes era més un món d'adaptació que de grans renovacions: adaptaven el que feia l'alta costura als cossos i als gustos de les seves clientes. Les grans modistes fins i tot solien visitar París, per posar-se al dia en el món de la moda, i més enllà de treballar en un taller on es rebien les clientes, podien obrir una "boutique". De fet, els primers Salons de la Moda catalans, a partir de 1920, van ser organitzats conjuntament pels fabricants d'alta costura i per les modistes.
Foto: Francesc Morelló Nart. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Al servei de la indústria de la moda
L'exposició explica que les modistes, tot i que treballaven pel seu compte, sovint estaven al servei de les grans cases d'alta costura. Aquestes venien sovint a les modistes els patrons i les glassetes que servirien per fabricar les imitacions dels vestits de moda. Algunes també venien a les modistes les teles. I fins i tot n'hi havia que repartien etiquetes perquè les compradores sabessin que el vestit s'havia fet amb les teles originals i no amb còpies. Santamarina conclou que "probablement Santa Eulàlia, emblema de l'alta costura catalana, guanyava molt més amb les vendes a les modistes que amb allò que era estrictament alta costura". Sovint als fabricants d'alta costura no els calia ni tan sols fer propaganda dels seus productes: les revistes del cor ho feien per ells. Aquest tipus de publicacions no solien faltar als tallers de costura, on eren usats com a referència professional.
Taller de modista a Canet, ca. 1920. Foto: Carles Fargas i Bonell. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
A la tercera va la vençuda
La Fundació Antoni de Montpalau ja havia organitzat anteriorment dues exposicions, una sobre el prêt-à-porter i l'altre sobre l'alta costura. Aquesta del MHC, sobre les modistes, tanca el cicle. Segons Josep Casamartina, a ell li hagués agradat que aquesta exposició fos la primera, ja que al segle XX va ser molt més estesa la roba de les modistes que la de l'alta costura o la del prêt-à-porter, però van haver de postposar-la, perquè "aquesta era l'exposició més difícil". Aquesta mostra hagués estat del tot impossible sense la participació de la Fundació Antoni de Montpalau, que des del 2004 recopila vestits antics, amb la intenció de crear una àmplia col·lecció que reflecteixi allò que portava la gent. Ja tenen 14.000 vestits (fins i tot molts d'alta costura) gràcies a la gent que ha anat oferint donacions.
Glassetes que mostren el procés de confecció del vestit. Foto: Museu d'Història de Catalunya.
El vestit, protagonista
L'exposició inclou algunes obres d'art sobre el tema, que constitueixen més un atrezzo que realment el fons de l'obra. Té molt més interès per al discurs museogràfic el conjunt d'instruments i materials usats als tallers: patrons, glassetes, eines, manuals de "corte y confección", revistes de moda, llibretes de mides... Però els indubtables protagonistes de l'exposició són els vestits. N'hi ha molts models, d'estils ben diferents, de modistes molt diverses i fets a diferents punts del territori. Casamartina reconeix que han triat peces boniques de la col·lecció Montpalau. Valen la pena i són, sens dubte, l'element més sòlid d'una exposició densa, que vol explicar moltes coses que són difícils de relatar amb objectes.