Miquel Milá (Barcelona, 1931) es presenta com un conservador progressista. "El progrés de molta gent en realitat consisteix a destrossar-ho tot i tornar a començar. A mi m'interessa el contrari: aprofitar tot allò que està bé". D'altres vegades s'ha descrit com un dissenyador preindustrial. Certament, sempre ha estat un artesà. El més adient, però, tot i que potser contradictori, o no, perquè les seves creacions sempre han partit del gust per la tradició per acabar esdevenint clàssics (perquè clàssic és allò que ja no es pot millorar), seria nomenar-lo com el pare del disseny modern a casa nostra.
Posant llum a la foscor
A la dècada dels 50, a Catalunya no hi havia dissenyadors industrials. De fet, no hi havia dissenyadors de cap mena. Hi havia arquitectes que dissenyaven coses. Un d'ells era Alfons Milá. Miquel treballava com a interiorista al despatx d'arquitectura del seu germà. En una època de penúries, els anys més durs de la postguerra, els seus primers dissenys ja deixaven palès el seu gust per, allò que dèiem al principi, reaprofitar més que no pas tornar a començar. Innovar des d'allò que ja existia. Ser imaginatiu des de la tradició. Amb un còctel d'idees agitant-se en el seu interior, Miquel Milà, també membre fundador de l'ADI-FAD (Foment de les Arts i el Disseny), juntament amb André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas, Manuel Cases, Alexandre Cirici Pellicer i Rafael Marquina; no va trigar a independitzar-se. Tramo (Trabajos Molestos) va ser la companyia, la seva pròpia empresa, on el seu talent va eclosionar, aflorant dissenys que s'erigirien en peces essencials del disseny català i internacional. Especialment destacables són les seves làmpades, objectes que donarien llum a uns anys de foscor.
No hi ha monogràfic de la història del disseny que sigui complet del tot, si no inclou entre les seves referències creacions com la TMC de 1958, la TMM de 1961 o la icònica Cesta de 1962 (i totes les seves posteriors derivacions), en el seu origen materialitzada a partir d'una estructura de vímet (ara es fa amb fusta de cirerer) i un globus de plàstic. “En aquella època treballava al despatx del meu germà Alfonso, que era arquitecte, juntament amb Federico Correa. Ens mancaven elements per donar als espais una estètica més actualitzada. Un dia vaig trobar aquest globus –es refereix a la pantalla– i em va agradar. No va ser una cosa dibuixada per mi, sinó que ja existia. Aleshores vaig intentar trobar-li una aplicació i va ser aquesta: ficar-lo en una cistella per poder transportar-lo d'un lloc a un altre. De seguida en vaig fer la versió petita, però d'aquesta sí que vaig haver de fer jo el globus”. Però no tots els dissenys de Miquel Milá ens aporten lluminositat.
Fent bonic allò tan lleig
L'any 1900 l'inventor estatunidenc Robert R. Montgomery va patentar el matamosques: una vara metàl·lica o de plàstic coronada per una reixa de plàstic rectangular amb què donar mort a mosques colloneres. Una creació tan útil com "tan lletja que cal mantenir-la fora de la vista", com la va descriure l'any 1941 la revista Popular Science. María Valcárcel, muller de Miquel Milá era del mateix parer que la publicació nord-americana. Per això, cada vegada que el seu marit treia aquella andròmina horrorosa per escabetxar els insectes que els emprenyaven en les seves tardes al sol al jardí de casa seva, se'n tornava cap a dins de la llar. Cansat de quedar-se sol a la fresca les vetllades d'estiu, el nostre dissenyador va idear un objecte que complís amb dues funcions: pelar mosques i agradar la María.
Així va néixer l'espantamosques Milá. Fonamentalment, una readaptació de la creació de Robert R. Montgomery però substituint el mànec de metall per un de fusta i canviant la reixa de plàstic per una peça de cuir. Miquel Milà tornava a aprofitar tot allò que estava bé per convertir-lo en un objecte sublim. Una peça que encapsula tota l'essència creativa del seu forjador que des de fa un parell d'anys es pot trobar al catàleg d'Isist Atelier, firma barcelonina especialitzada en l'elaboració d'objectes de cuir. És la mateixa companyia que ha recuperat altres objectes fonamentals del disseny català com la cadira BFK d'Antoni Bonet, Jorge Ferrari Hardoy i Juan Kurchan, la butaca infantil Delta i la cadira Tiracord de Jordi Vilanova o el 'Leñero' de Josep Antoni Coderch. Ja parlarem de tots ells, avui ens hem distret amb les mosques.