Hi ha diferents aspectes de Miércoles que la converteixen en un bon paradigma de la situació de tots els seus implicats. En relació amb el seu productor i ocasional director, Tim Burton, és l’enèsima demostració que continua vivint de les rendes d’ell mateix, però no fa evolucionar el seu estil, estancat des dels temps de Big Fish. Amb Burton tens la sensació constant que ha confós tenir una marca pròpia amb explicar una història.
La sèrie Miércoles sembla més entestada a retenir el públic que no a recompensar-lo amb un mínim sentit del risc
Respecte a Netflix, la sèrie exemplifica les virtuts i els defectes de la plataforma: té una capacitat indiscutible per refundar els vells imaginaris i descobrir noves estrelles, però s’ha instal·lat en aquest mal vici d’estrenar temporades amb massa anys de diferència (els tres que separen les dues entregues de Miércoles afecten fins i tot la credibilitat d’alguns personatges) i, en aquest cas concret, la sèrie sembla més entestada a retenir el públic que no a recompensar-lo amb un mínim sentit del risc.
Miércoles: Jenna Ortega i bon pressupost
Que aquest és un títol icònic per a la plataforma ho demostra que la segona temporada s’estrena en dues parts (la segona, de quatre episodis com la primera, arribarà el 3 de setembre) i que ja hi ha contractada una tercera temporada. Amb tot, s’ha de dir que Miércoles fa justícia a la màxima de les bones seqüeles, perquè és més del mateix però millor i més espectacular. S’hi nota, en aquest sentit, l’increment de pressupost i l’estatus d’estrella de la seva protagonista, Jenna Ortega. Potser no farà nous adeptes, però si s’és fan de la cosa, el festival està assegurat.
Miércoles, com ja va passar amb Stranger Things en el seu moment, creix amb especial intensitat quan tira d’autoestima i no té manies a l'hora d'entrar en territoris inexplorats
Els avantatges d’anar al gra
Una de les millores substancials de la segona temporada de Miércoles és que, com que no és presonera de les inevitables introduccions, va més al gra. La seva història, centrada en els intents de la protagonista per salvar la seva millor amiga d’una nova i sinistra conspiració, no resulta especialment original, però guanya en ritme i també en brillantor formal.
Destaca l’aire de semblança amb Dexter (quan encara era bona, òbviament) d’alguns passatges i l’aposta per subratllar l’humor més macabre
Es torna a centrar en una suma molt efectiva entre comèdia juvenil, thriller de psicòpates i narrativa gòtica, però Burton i el seu equip (que inclou el director espanyol Paco Cabezas) aprofundeixen més en el to més ombrívol i gairebé terrorífic de la trama. Destaca, en aquest sentit, l’aire de semblança amb Dexter (quan encara era bona, òbviament) d’alguns passatges i l’aposta per subratllar l’humor més macabre. Una bona prova són les autocites que es fa Burton al llarg del metratge, que van des de Vincent fins a Sleepy Hollow. Continua pecant d’un excés d’esquematisme a l’hora de presentar en escena La Família Addams, que mai no té prou entitat per a superar els seus precedents il·lustres, i a estones els guions són més formularis del que una sèrie com aquesta necessitaria. Però és evident que Miércoles, com ja va passar amb Stranger Things en el seu moment, creix amb especial intensitat quan tira d’autoestima i no té manies a l'hora d'entrar en territoris inexplorats. Sense oblidar la indispensable aportació d’Ortega, actriu que no ha acabat de trobar el paper que la consagri en cinema, però aquí es fa seu el personatge a tots i cadascun dels plans en què apareix.