“La imaginació del món” és l’epígraf del llibre L’art i els seus llocs, l’últim dels sis que va publicar el pintor Antoni Tàpies, i també és el títol de l'exposició que podeu veure al Museu Tàpies de Barcelona fins al gener de l’any vinent. Antoni Tàpies estava inspirat pel filòsof català Ramon Llull, pensador medieval que va exercir una influència en els surrealistes –André Breton, el pintor surrealista de referència, cita Llull en textos i manifestos. Però què interessava de Llull, als surrealistes? Els interessava el que el filòsof català va batejar com a ars combinatoria, un mètode que parteix de la transversalitat de coneixements, una manera d’entendre la investigació com una xarxa de significats i imatges. L’ars combinatoria es manifestava tant en un sentit racional com irracional –d’aquí que interessés tant els surrealistes, que estaven capficats amb l’inconscient i la psicoanàlisi. Raül Garrigasait i Perejaume n'han parlat, d'aquesta connexió subterrànies entre Llull i Tàpies i altres figures il·lustres nostrades.
L’exposició La imaginació del món és una invitació a generar noves xarxes i obrir nous diàlegs entre les imatges que va crear, però també les que el van influir: les de la Barcelona del seu temps
Tàpies als 40: la censura es devia distreure
Imma Prieto està al capdavant de la Fundació Tàpies des del 2023, i ha comissionat l’exposició juntament amb Pablo Allepuz, que al seu torn és el cap de col·leccions del Museu Tàpies. L’exposició La imaginació del món és una invitació a generar noves xarxes i obrir nous diàlegs entre les imatges que va crear, però també les que el van influir: les de la Barcelona del seu temps. Es tracta d’entendre l’artista a partir del que el va precedir –les avantguardes, l’obra de Miró, que el va precedir– i també a partir del que veia –la Barcelona de finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. Aleshores ja es preocupaven per les guerres, pels diàlegs entre cultures, pel desig de ser iguals i tenir els mateixos drets –tot i que l’Espanya de l’època deixava molt a desitjar, en aquell moment. Llegeixo aquestes bagatel·les sobre la inquietud per “fer del món un lloc millor” i de sobte ho veig. Un tríptic que em fa pensar en aquell d’El Greco, El Jardí de les Delícies. És un xoc, perquè hi reconec Gaudí, i la Sagrada Família al fons. Però el més gros no és això –la censura no devia estar al cas de la mena d’home que era Gaudí, nacionalista naturalment recalcitrant–, no: el més gros és que al mig del tríptic, en forma de cadàver enterrat sota terra, em sembla reconèixer Franco. De la muntanya on està enterrat en brota una dona-arbre. Els censors devien anar despistadíssims, o potser en aquest cas el van deixar fer, perquè no se sap mai.
Per veure el que veia Tàpies l’exposició inclou, entre les peces exposades de l’artista, una composició feta amb cromos populars del segle xix, un fotograma d’El cuirassat Potemkin, dibuixos fets per nens durant la Guerra Civil espanyola, un adorn de cap amb plomes de Nazca (Perú), una aquarel·la de Jackson Pollock del 1957, etcètera. Els quadres de Tàpies que hi ha són principalment de la seva època primerenca: no hi ha teixits, hi ha més màgia i misticisme que no pas l’abstracció de les seves obres posteriors, com ara Dues taques sobre blanc (1967) o Gran llençol (1968). La lògica dels objectes afegits és no-jeràrquica, per associació, molt a l’estil lul·lià i dels surrealistes. El que proposa l’exposició i el que va fer Tàpies al llibre que dona nom a l’exposició són gestos que exemplifiquen el mètode lul·lià, associacions transcendents i alhora aleatòries. Costa d’explicar i d’entendre, però si t’hi fixes ho veus.
Em sembla veure rínxols negres de cony per tot arreu. L’artista té aquesta sèrie de quadres foscos amb figures estranyes, mig sagrades, que m’ha cridat molt l’atenció
Inventar l'origen de l'univers a cada quadre
Veiem les xacres. Genitals, tercers ulls, estómac. L’exposició inclou un quadre del Nepal amb els mateixos símbols. Deu ser que per al subconscient tots plegats som u, part de la mateixa voràgine espaordidora. Tots busquem l’origen del món i de la nostra bogeria. Un dels altres motius que retrobo en aquestes peces és el parrús femení, o m’ho sembla. Em sembla veure rínxols negres de vagina per tot arreu. L’artista té aquesta sèrie de quadres foscos amb figures estranyes, mig sagrades, que m’ha cridat molt l’atenció. Un d’ells és Paisatge transformat del 1947, el que il·lustra la publicitat de l’exposició. Veiem un home/fera nu i amb trau al cap que sosté una dona nua i malèfica amb un sol ull, com si fos un ciclop femella. Una mà, la lluna, les mans. Inconnex com als somnis i excitant, perquè aquests quadres de l’artista estan tan plens d’elements angoixants que t’inciten a explicar-te’ls, és inevitable buscar interpretacions. La cap de premsa de la Fundació, l’Elena Febrero, em diu que els últims temps el museu ha canviat, que l’enfocament que ha volgut donar-li l’Imma Prieto és el de “pensar a través de Tàpies”, deixar de pensar-lo des de la nostàlgia i eixamplar el camp d’acció. Han sortit de les clàssiques excursions d’escola i també s’han obert a diferents tipus de públics: persones vulnerables, persones amb trastorns mentals d’algun tipus. Tàpies ho permet.
Amb la pintura passa com amb la literatura, o com amb la música: només comences a entendre-la en relació amb altres pintures, per associació. Deu passar amb tot, això. Ramon Llull hi estaria d’acord
Un quadre. Una finestra i una dona, és la finestra de la sexualitat femenina, també hi ha un quadre al fons (un quadre dins del quadre). La dona està fa una mica de por, està desfigurada com en un malson, no és una imatge eròtica, en canvi, la doneta del quadre dins del quadre sí que mostra una dona esvelta. Hi veig l’animalitat i l’abisme, la distància entre l’ideal de la bellesa femenina i l’escala del desig, que com deia Maria Mercè Marçal no té barana. Marca surrealista, que a Catalunya vol dir sobretot en la línia de Dalí. Algunes peces no tenen símbols reconeixibles, només formes i colors: l’empremta del cubisme, una altra avantguarda. Picades d’ullet a Miró, de qui també vaig veure bona part de la seva obra. Aquesta abstracció transcendent que vincula la creació de pensadors i artistes diferents de manera subterrània. Avanço i veig quadres amb figures animals, no figuratives, peludes. Semblen humans prehistòrics, però no tenen ben bé ni cara, ni ulls. És la influència del primitivisme de l’avantguarda artística que van alimentar Miró, i Picasso, i companyia –Tàpies era d’una generació més recent, les avantguardes ja no eren noves als anys quaranta. Em penso que l’artista Marria Pratts ho va treure d’aquí, això de les figuretes antropomòrfiques i no figuratives que vaig veure a la seva última exposició. Amb la pintura passa com amb la literatura, o com amb la música: només comences a entendre-la en relació amb altres pintures, per associació. Deu passar amb tot, això. Ramon Llull hi estaria d’acord. L’un i l’altre són generadors de noves cosmogonies: Llull es limita a assenyalar la meravella del món i del Déu que coneix i en el qual creu sense fissures i, en canvi, Tàpies sempre sembla que ens estigui a punt de dir alguna cosa, que busqui l’origen de l’univers i de Déu darrere de cadascun d’aquests quadres que inventa.