Pujant per la font del gat, darrere la fundació Miró, hi ha una altra icona de la Catalunya de principis del segle xx: l'escultura del pastor Manelic
He trescat fins a la Fundació Miró, dalt de Montjuïc. He fet camí pel parc. La muntanya té dreceres incomptables, i quan camines així descobreixes llocs on no has estat mai. He topat, meravellada, amb la font del gat. Sabia que era per aquí, de manera vaga, però per mi fins ara només existia en la infantesa, en la tonada que em cantava l’àvia. La portalada amb dos gats me n'ha donat la pista, hi he passat per sota i aleshores l'he vista, la cara del gat de bronze adherida a la roca humida. Montjuïc a l’estiu et recorda que ets a la Mediterrània, t’ho diuen l'olor de les figues, els arbres de troncs gruixuts i arrels que sobresurten, centenàries. La portalada i el recinte que acull la font va dissenyar-lo l’arquitecte Puig i Cadafalch. Pujant per la font del gat, darrere la fundació Miró, hi ha una altra icona de la Catalunya de principis del segle xx: l'escultura orgullosa del pastor Manelic, erigit entre dues palmeres. Enfilo encara més, i una parella d'escombraries m'indiquen el camí cap a la Fundació, obra de l’arquitecte i amic de Joan Miró, Josep Lluís Sert. Vinc per l’exposició La poesia acaba de començar. 50 anys de la Fundació Miró, que es podrà visitar fins al 26 de març del 2026 i l’han concebuda Lúa Coderch, Anna Moreno, Àngels Ribé i Antonio Ortega.
Miró tenia dos principis fonamentals: el diàleg permanent amb les avantguardes artístiques i la identificació amb la terra catalana
Els antecedents del temple mironià
El museu va obrir el 1975, i l’exposició, que comença a la sala 17a de l’edifici, es fa en honor al cinquantenari de la Fundació Miró - CEAC (Centre d’Estudis d’Art Contemporani). La poesia acaba de començar. 50 anys de la Fundació Miró està organitzada de manera cronològica, des del 1911 fins al 2025. En el primer tram, que cobreix l’etapa del 1911 al 1966, se’ns parla dels antecedents, de l’amistat entre Joan Miró amb Joan Prats, un fill de barreter del carrer Ferran. Prats va impulsar el Club 49, que aixoplugava l’ADLAN (Amics de l’Art Nou) i el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Llegeixo el manifest d’ADLAN, que desconeixia –el GATCPAC, en canvi, m’era més familiar–:
1. Si sou d’un temperament disposat a seguir la trajectòria de les arts d’avui.
2. Si acolliu amb respecte (seleccionant amb passió) tot esforç vers l’inconegut
3. Si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant.
Excitant, me’n faria membre ara mateix. Decididament, el franquisme es va endur el millor de casa nostra i va partir la història de Catalunya en dos.
En una imatge del 1946 veiem Miró a la platja de Mont-roig acompanyat de Joan Prats, Joaquim Gomis, Odette Chrebonnier, Dolors Miró i Odette Gomis. Miró era baixet i rodó, de faccions poc agraciades. Devia venir de visita, aquell estiu: el pintor va viure a París durant el període penós de la postguerra i no va tornar a instal·lar-se al país fins als anys 50, a la Mallorca natal de la seva dona Dolors. Passo per davant de fotografies antigues i fulls de diaris. Topo amb una carta oberta arran de l'exposició que Miró va fer a Barcelona el 3 de març del 1918 a les Galeries Dalmau. Al text, escrit a màquina i signat per 'visitants congestionats', es diu a l'artista que el millor que podria fer és deixar-ho córrer. Cito la carta parcial però textualment: “Miri qu’es dolent tot allò, Sr. Miró! No se’l cregui, al Sr. Llorens, cregui’ns a nosaltres. Vagi a aprendre de dibuix i faci nassos, molts nassos… y sobretot… no pinti, pinti parets però no embruti teles”.
Miró va fer les maletes i se’n va anar a París, la ciutat on florien les avantguardes. Però la seva font d’inspiració sempre va ser catalana –sembla que París no li interessava gens. Miró tenia dos principis fonamentals: el diàleg permanent amb les avantguardes artístiques de principis del s. xx i la identificació amb la terra i la identitat catalanes –La Masia, el quadre que va pintar entre el 1921 i el 1922, n’és el màxim exponent, una obra que acull tot un imaginari: una nació és sobretot un imaginari). Més que Catalunya a l’engròs, la terra que inspira Miró és Mont-roig, l’art gòtic i popular, el primitivisme. Cultura autòctona ancestral amb mirada contemporània, localisme universal, art col·lectiu i anònim. Va deixar escrit que 'no m'interessa cap artista, només el que és anònim, el que surt de l'esforç inconscient de la massa'. Si voleu entendre qui era Miró, busqueu l’assaig que va publicar fa poc a l’editorial Fragmenta el Raül Garrigasait: La roca i l’aire.
El dia d’obertura ningú va fer cap gran discurs, però que el Centre estudis Art contemporani va ser una festa. Franco encara vivia
El retorn a Barcelona (1967-1975)
L’exposició a les Galeries Dalmau del 1918 va ser la primera i última que Miró va fer a Barcelona. La següent va ser el 1968, cinquanta anys més tard, i aquesta vegada ja era un artista reconsagrat. Als 60 Miró es va posar a treballar amb bronze i ceràmica, escultura, tenia la idea d'integrar l'art a la vida. El 1970 va conèixer Josep Royo i va descobrir les possibilitats expressives del tèxtil. En col·laboració amb Royo va fer el Tapís de la fundació, que penja immens: el Cobi, la mascota de les Olimpíades del 1992, s'hi assembla. Aquesta va ser la dècada en què Miró es va reconciliar amb Barcelona: el COAC, un grup d’arquitectes joves, va dedicar-li l’exposició Miró otro, i l’artista va fer un mural per celebrar l’homenatge. Van començar els plans per construir un centre connectat amb les tendències artístiques més avançades del moment: Josep Lluís Sert, del GATCPAC d’abans de la guerra, en serà l’arquitecte, i Joaquim Gomis serà el president. El 1975 es va crear la Fundació Miró de Montjuïc, l’espai on soc ara. A l'exposició no s'hi fa referència, però fa poc hi va haver polèmica pel mural de Miró a la Terminal 2 de l'aeroport del Prat.
Els primers anys (1975 -1983)
La Vanguardia, portada del 8 de juny del 1975. S'hi deia que l'endemà passat, el 10 de juny, obriria la Fundació Miró; a la portada del Diario de Barcelona hi veiem Miró en primer pla, es marca la data de la seva consolidació com a artista internacional. El dia d’obertura ningú va fer cap gran discurs, però que el Centre estudis Art contemporani va ser una festa plena de marxants i directors de galeries d'art de tot arreu, i també personalitats del món de l'art i les lletres catalanes. Franco encara vivia. Un any després es va fer la primera inauguració, quan el dictador ja era al taüt i no hi havia presents les autoritats del règim, la programació de la Fundació Miró va acollir exposicions amb més compromís polític. El 1977, Miró va fer el cartell del Congrés de Cultura Catalana, i un altre cartell pel diari Avui. El veiem retratat al costat de Tarradellas, que a tocar de Miró sembla un gegant: el president era de visita. La Fundació es converteix en un punt de trobada per artistes de disciplines diferents, es dona via lliure a la fusió de disciplines i Àngels Ribé proposa l’ús de persianes meditarrànies com a emblema de la Transició, de la “llum de la llibertat que aconseguia eixamplar les esquerdes de la censura”. El dia de Nadal del 1983, Joan Miró es va morir a Mallorca. Tenia noranta anys. L’arquitecte que havia concebut l’edifici de la Fundació, Josep Lluís Sert, havia mort mesos abans.
Més Fundació, més Miró (1984-2007)
Barcelona canvia, s’acosten les Olimpíades. Es mediatitza el sector cultural, les generacions se succeeixen: Rosa Maria Malet dirigeix la Fundació Miró, presidida per l’arquitecte Oriol Bohigas. Obren nous centres cultural i museus a Barcelona. La Fundació Tàpies, el MACBA, el CCCB, la Fundació Joan Brossa, La Capella. La Fundació Miró s’amplia per acollir la col·lecció permanent d’obres de Miró, i les pintures del ‘català irrenunciable’ comparteixen l’espai amb mostres d’artistes icònics internacionals del s. xx: Warhol, Duchamp, Giacometti, Rothko, Magritte. Es tanca el segle i el mil·lenni, i la Fundació fa vint-i-cinc anys. El lema d’aquest primer quart de segle és Més Fundació, més Miró.
Per tancar el cinquantenari, el 29 d’abril del 2026 es podrà veure l’obra de la guanyadora del Premi Miró d’enguany, la canadenca Kapwani Kiwanga
Casa d’artistes (2008-2025)
La sala 22a és una miscel·lània d’imatges de persones que han mantingut contacte amb la Fundació des del 1975. El 2007 es va crear el Premi Joan Miró per “consolidar els vincles amb el teixit internacional”. Entre el 2007 i el 2018 també es van organitzar les Nadales, amb exposicions d’artistes locals. El director actual de la Fundació, Marko Daniel, ja va avançar, acompanyat quines seran les exposicions següents. La presidenta actual de la Fundació és Sara Puig. Del 10 d’octubre al 20 de febrer es podrà veure Miró i els Estats Units, amb una selecció d’obres dels artistes nord-americans amb qui Miró va coincidir del 1947 fins al 1968, entre els quals hi ha Louise Bourgeois, Helen Frankenthaler, Arshile Gorky, Alice Trumbull Mason, Jason Pollock o Mark Rothko. Per tancar el cinquantenari, el 29 d’abril del 2026 es podrà veure l’obra de la guanyadora del Premi Miró d’enguany, la canadenca Kapwani Kiwanga.