El festival Poesia i + tanca aquest diumenge amb El terme de l’artista Perejaume, una “ofrena floral al terme de Caldes d’Estrac i un intent de floració del mateix terme perquè grani”. L’esdeveniment serà a Caldes d’Estrac diumenge 13 de juliol, i les entrades estan esgotades. La gent no s’hi ha apuntat pel que passarà, perquè la descripció de l’activitat (què és el terme? A qui hem d’ofrenar? Què ha de florir i granar?) és tan enigmàtica com el mateix Perejaume. Hi van per l'artista darrere l'home, tan polifacètic i amb una carrera literària i artística tan llarga que fa de mal anomenar. Però podeu llegir-ho aquí.

Perejaume viu al mig del camp, en una casa i un estudi que té al Montnegre. De nom Pere Jaume Borrell i Guinart, maresmenc ultralocal i arreladíssim nascut el 1957, és un home poc donat a les entrevistes. En concedeix poques, però fa tant de temps que pensa i que crea que si el busqueu el podreu sentir. És comprensible, per altra banda, perquè el que diu i el que fa és molt difícil de sintetitzar, d’explicar. Ell mateix diu que la gràcia de les obres és quan s'amaguen, que si ho veiem tot a ull nu ens quedem amb ben poca cosa. L’art que fa no és ben bé pintura, ni escultura, ni escriptura, sinó una mica de totes aquestes disciplines; tant és així que un dels seus projectes artístics era una exposició “antiexposició”, perquè la idea de posar el seu art en retalls de paret estàtics no només no li agradava, sinó que va en contra de tot el que entén per art.

La vegada que he tingut més a prop en Perejaume va ser amb motiu de la presentació de l’assaig d’en Raül Garrigasait de La roca i l’aire (Fragmenta). Es poden establir moltes connexions entre el títol de l’assaig de Garrigasait i l’últim assaig del Perejaume, L’escrita, publicada a L’altra editorial pocs mesos enrere –L’escrita és el nom d’un riu. La sintonia intel·lectual entre l’artista Perejaume i el filòleg i escriptor Raül Garrigasait neix, en part, d’una idea compartida sobre el fil d’una tradició quasi secreta i vinculada a la terra que cal protegir perquè segueixi creixent com fins ara, de manera subterrània.

També parteixen d'una idea similar de circularitat que es veu ben clara a La roca i l'aire de Garrigasait i en les refèrencies que Perejaume fa a la llengua com un fenomen vinculat primigèniament als sons naturals més que a la construcció posterior que hem atribuït al llenguatge (per "construcció" vull dir que hem separat el significat de les coses separat del so de les coses). A l'assaig, Garrigasait ens diu que al "principi" hi havia el món, que era fràgil i susceptible a les males accions dels homes. Èdip es fica al llit amb la seva mare i la terra tremola. Això és l'era presocràtica, la de l'oracle i la tragèdia. Després han vingut moltes fases més, i ara ens trobem als inicis: de nou el món és susceptible del que hi fem els humans. Hi ha la intuïció, compartida per Perejaume, que la naturalesa i la cultura humana són u, i que distingir-les ha estat un joc de l'evolució que s'ha esgotat, i hem tornat els inicis. Perejaume és un nostàlgic d'aquesta unitat primera, i busca aquesta equiparació entre l'escriptura i l'aigua, i el vent, i el territori ben concret de les muntanyes catalanes que anomena sense parar. 

Aquest fil de sentit subterrani que us deia i que interpel·la els dos autors (per descriure’ls d’alguna manera) connecta el pensament de Ramon Llull amb el dels pintors Antoni Tàpies i Joan Miró, el del meteoròleg Eduard Fontserè, els dels poetes Jacint Verdaguer i J.V. Foix, el de l’antropòleg Joan Amades (que va recollir tota la tradició de contes catalans), entre d’altres –a La roca i l’aire, per exemple, Garrigasait afegeix la música de Frederic Mompou, que va néixer en una família que feia campanes d'ofici. La música que creava Mompou era com el martell contra el ferro. Joan Amades recollia que pescadors i mariners s’abstenien de xiular per evitar excitar massa el vent. 

Per Perejaume l'escriptura i la llengua és física, geològica, molt més que una “eina de comunicació”. En la seva cosmovisió no hi ha tall entre natura i cultura, ni romanticisme bucòlic. Si el tall existeix, fa mans i mànigues perquè desaparegui. El sentit ve del camp i el camp conté el sentit. No és l’home, qui defensa o qui ha de defensar la naturalesa, sinó que l’home recull la veu d’una naturalesa que es defensa sola. No hi ha tall, sinó continuïtat amagada. La seva fixació pel camp, pels arbres, o pel vent que esculpeix les muntanyes i les embocadures no és cap idealització. No el fascina la naturalesa com a paisatge ni com a espectacle (com sí que els passava als romàntics), sinó el motor invisible que la constitueix. Vol que la seva escriptura funcioni com la natura, busca imitar el mecanisme repetitiu, però mai idèntic dels processos naturals, de l’aigua canviant que sempre és un mateix riu. 

¿Com exercir l’escriptura com una força còsmica més? ¿Com accedir a una escriptura de la matèria, que doni alternatives i camp a la nostra creació tan cansadament humana? L'escrita, Perejaume

No crec que li agradi que li diguin místic, ni profeta, però quan el llegeixes et sembla que una mica sí que ho és. Perejaume és un home d’aforismes, presocràtic, seguidor dels oracles. En això, si em permeteu la gosadia, em recorda a Nietzsche o Schopenhauer. I, tanmateix, si em llegeix segur que no hi està d’acord, segur que hi ha molts matisos que no he entès o que li sembla que he tergiversat.

 També us diré una cosa de Perejaume, de l'home, no del savi. Em temo com tots els que són savis, té una tendència a estar al passat i al futur i a no adonar-se gaire de les persones i la sociabilitat que l'envolta. Tornem a la presentació del Garrigasait on el vaig veure. Hi havia una moderadora, una noia, no en diré el nom perquè no sembli que és ella qui m'ha instat a defensar-la. Ella va fer una pregunta senzilla a Perejaume ben senzilla, he oblidat quina. Va fer-li aquesta pregunta fàcil perquè Perejaume pogués esplaiar-se sense desconcertar del tot el públic, perquè pogués il·luminar l'audiència. Era una pregunta de perfil baix perquè brillés el savi. I Perejaume, en lloc d'adonar-se de la mà que li estenien, va dir alguna cosa com "quina pregunta tan bàsica, què es pot dir davant d'una pregunta tan bàsica?". No he oblidat aquella escena perquè em sembla pertinent assenyalar la ingenuïtat de l'artista, que entén les connexions sagrades entre els rius i la poesia que escriu, però que no sap veure quan li fan un favor. Santa arrogància.