La Galeria Mayoral és un refugi climàtic al carrer Consell de Cent, ara reconvertit en carrer per vianants. Hi ha obres de Tàpies i de Dalí, fins i tot un dels seus elefants de cames primes. També veig una de les figures rabassudes de Botero, l'inventor del gat gros de la rambla del Raval. Hi ha un Chillida, el mateix que té aquella macroescultura a la Creueta del Coll —l'obra es diu Elogi de l'aigua, i és una instal·lació de ferro pesant que es reflecteix al llac del Parc, com un Narcís pesant. Veig una làmina amb una corona dedicada a la Gala, evidentment signada per Dalí. Hi ha una peça de Jordi Alcaraz, a qui desconeixia. Miquel Barceló, grumolls de pintura com volcans, aquest sí que el tinc present. Davant del Barceló, Juana Francès treballa amb sorra damunt del llenç. Tampoc no la coneixia, tot està per fer. A la Galeria Mayoral tenen els pintors de postguerra i moderns a l'entrada, i després hi ha els contemporanis. He vingut per veure Florescence, de l’artista Marria Pratts. 

Els records són florescents

Artista autodidacta, Marria Pratts va ser de les artistes pioneres a instal·lar-se a l’Hospitalet de Llobregat. Ha fet de tot, diu que no té por de res. Dibuix, fanzines, pintura, mobles, escultura, catifes. Va traslladar-se del Poblenou fins a l’Hospitalet perquè l’estudi inicial se li va fer petit tan aviat com es va posar a fer quadres de format més gran. Necessitava una casa i un estudi, i no podia pagar per totes dues coses. Es va fer una cabana de cartó dins del magatzem, i va viure així un temps, però em sembla que ja no és el cas, perquè la seva pintura cotitza a l’alça. A hores d'ara, ha exposat a la Fundació Miró, al MACBA i també a Galeries d’Alemanya i Nova York. El 2023 va ser artista convidada al Liceu amb l’obra 1 sardana i 3 fantasmes, que devia escandalitzar els assistents per la seva lletjor considerable, amb reminiscències al Cobi de les Olimpíades i de color rosa xiclet. A Florescence també predomina el rosa xiclet per sobre de cap altre color, ho embolcalla gairebé tot. 

El traçat és el que et faria una criatura, literalment podria haver-ho dibuixat un nen. Són quadres de format gran i cridaners, intencionadament infantils i amb un punt proper al grafiti

Després del naixement del seu fill, l'artista Maria Prats (el nom que hi ha rere el nom artístic) es va instal·lar a una casa pairal de Son Negre, a Mallorca. Això va ser l’any passat, i s’hi va passar dos mesos. La florescència que dona nom a aquesta exposició és el procés de maduració dels arbres, el moment de florir i passar de l’estat vegetatiu al reproductiu. També és una referència a la consistència del record i als mecanismes que el fan aflorar. Això és el que li va passar a Maria Prats, la dona rere l'artista: va entrar en fase reproductiva, i tenir una criatura desperta la memòria de la pròpia infantesa. Per això Florescence inclou un televisor que projecta una pila d’escombraries a la plaça Macià als anys 80, perquè és els temps de la Barcelona de quan Maria Prats era una nena. Prats es defineix com una colorista sense complexos, però no renuncia al dibuix. El desvergonyiment en l’ús del color és notori. Rosa i groc, un conill, una vaca, un altre vertebrat amb ulleres de sol. El traçat és el que et faria una criatura, literalment podria haver-ho dibuixat un nen. Són quadres de format gran i cridaners, intencionadament infantils i amb un punt proper al grafiti. A Florescence, la firma d'ella és una mena de granota amb dos ulls ben rodons i una boca grossa. La trobem en verd, en vermell, en diferents colors i a cadascun dels seus quadres. Una d’aquestes granotes sembla que dins dels ulls hi tingui el cel, color blau tacat del rosa blanquinós dels núvols.

La utopia de la infantesa vista per una nena poligonera 

M’informo sobre la pintura que fa Pratts i llegeixo que el rosa predominant a Florescence és el capvespre i l’alba de Mallorca, i signifiquen la quietud del principi i del final del dia, que va acompanyat d’altres tons com el groc. Rosa Bonheur i Renée Sintenis han estat artistes que l’han inspirada; totes dues van ser considerades ‘artistes menors’, perquè posaven els animals de protagonistes. Veig dos éssers no figuratius, vermells, un de perfil i l'altre més de cara. Sembla que es parlin d'un quadre a l'altre. Passegem per tota la sala i veiem figures no figuratives, taques de color amb ulls, boca, i una certa forma piramidal. Sabem que són éssers vius, bèsties d’algun tipus, però ens costa identificar-les amb cap animal concret. Igual que Bonheur i Sintenis, Marria Pratts també posa animals totèmics de protagonistes. Les vaques mal dibuixades, els ocells, les granotes, que veiem repetides com si fossin el seu animal de la sort. Hi ha el joc de la repetició, de personatges que canvien de quadre amb alteracions petites. Més que dibuixar, Marria Pratts diries que guixa amb bolígraf, que combina el color amb les guixades d’un infant. Veig un fons rosa, ara amb una bola de groc al mig. Dos gossos petits vermells a banda i banda, a la part inferior del quadre. Tenen unes orelles semblants a les del Mickey Mouse. A dalt a la dreta del quadre, dues figures de traç humà sembla que observen les vaques. 

Sento curiositat pel que devia sentir i viure aquells mesos, fins i tot enveja, però els seus quadres no em transmeten pau, ni la beatitud de la naturalesa, ni cap de les coses que em sembla que sentiria si hagués anat a Son Negre amb la meva criatura acabada de néixer: potser aquesta és la gràcia

En molts quadres de Florescence em sembla veure-hi la utopia de la infantesa, de com percebem el món quan encara no ens hem fet grans. Es manté la fascinació pel ‘primitivisme’ que tenien els avantguardistes com Tàpies. Crec que és per la maternitat, pel temps que devia passar-se l’artista en un entorn natural de Mallorca, amb la seva criatura acabada de néixer. Sento curiositat pel que devia sentir i viure aquells mesos, fins i tot enveja. Però si no ho hagués llegit no ho hauria dit mai: els seus quadres no em transmeten pau, ni la beatitud de la naturalesa, ni cap de les coses que em sembla que sentiria si hagués anat a Son Negre amb la meva criatura acabada de néixer. Potser aquesta és la gràcia, clar, que Florescence ens remet a la simbologia de la infantesa, però no té res de bucòlic. Persisteix alguna cosa poligonera, en aquests quadres roses i grocs i totèmics. Hi ha la infantesa, sí, però també hi veig el caos de les cases okupes que freqüentava fa anys a l’Hospitalet, justament, on ara s’instal·len els artistes com Marria Pratts. Un vaixell vermell amb una creu que podria ser de Tàpies. L’analogia em resulta fàcil, perquè a l’altra sala hi he vist les creus de Tàpies. Del llenç sobresurt un tros de plàstic de llum vermellosa, que podria ser una mitja lluna roja al mig d'un cel entre Rosa i vermell. Quatre granotetes blaves, els dos ulls rodons i la boca, sembla que són les passatgeres de la barca de vela. En un altre quadre veig el que identifico com a tres E.T.s, un de petit com si fossin una família de tres, dos adults i una criatura. Semblen els tres fantasmes que ballaven una sardana al Liceu, però aquests són més suggerents, perquè semblen aliens. El quadre que m'agrada més és l'últim, amb un ase negre en un fons blau i rosa. En aquest cas l’ase es veu que és un ase, i dalt de l'ase hi ha un ocell blanc de coll; podria ser un cigne, però no ho és. La fauna que va veure per Mallorca va inspirar-la. Encara hi ha una altra cara, com un Mickey Mouse desfigurat, i les granotetes que ens empaiten per tota l’exposició.