Matthew Tree: "El meu pare era bastant cruel i genuïnament trist. Patia depressions i bevia molt"

Nascut a Londres el 1958 i establert a Catalunya des de fa dècades, Matthew Tree és una de les veus més singulars de les lletres catalanes contemporànies. Escriptor, assagista i articulista, va aprendre català de manera autodidacta i ha construït una trajectòria marcada per la mirada de qui observa el país des de dins i des de fora alhora. Ara publica Gairebé tot (Columna), un llibre d’una gran càrrega personal en què reconstrueix la figura del seu pare a partir dels diaris que aquest va escriure durant la joventut i que l’autor va descobrir anys després de la seva mort. Tree s’endinsa en els silencis i les ferides d’una relació marcada per l’absència, l’alcoholisme i la contradicció. A través del record i la reconstrucció del passat, explora la figura d’un pare tan capaç de la duresa i la humiliació com d’inesperades mostres d’afecte, en un intent d’entendre allò que sovint queda sense resoldre entre pares i fills. Lluny del retret o la idealització, l’autor construeix un retrat profundament humà de la memòria familiar i dels seus clarobscurs.

En aquesta entrevista conversem amb Matthew Tree sobre la relació que tenia amb el pare, l'estat de la llengua catalana, el pes de l’herència emocional, la complexitat dels vincles afectius i la dificultat de donar sentit a les persones que més ens han marcat.

En aquest llibre expliques qui era el teu pare a través d'un dietari que va escriure i que vas trobar quan buidaves el pis dels teus pares a Londres. Com va ser aquesta troballa?
Vaig veure que hi havia una lleixa tapada per una cortina negra; no m'hi havia fixat mai. Vaig enretirar la cortina i darrere hi havia els seus diaris escrits des dels disset anys fins als vint-i-vuit. És a dir, del 1943 fins al 1954.

Abans de llegir el dietari, tenies una percepció diferent de qui era el teu pare?
Totalment, perquè realment coneixia el pare quan era adolescent, que és l'època en què els pares esdevenen pare i persona a la vegada. I la relació era estranya perquè era capaç de ser verbalment bastant cruel, i en altres moments era capaç de ser molt afectuós, i mai no l'entenia, no sabia molt bé qui era. El trobava molt difícil. Hi havia moments en què havia de marxar perquè no podia suportar la relació. Llegint aquests diaris vaig descobrir el perquè de tot plegat. 

Quan dius que era cruel, a què et refereixes, exactament?
Dominava la llengua bastant bé. Era escriptor, durant una època de la seva vida s’havia dedicat a escriure. Era capaç de dir coses com: "Tu penses que ets una persona simpàtica, però en el fons, en el fons del fons, tens un petit tros de merda." Si dius això a un noi de catorze, quinze anys, que era la meva edat en aquell moment, no hi ha reacció possible. O sigui, elimina la teva autoestima.

Per què creus que exercia aquesta humiliació i aquest abús verbal contra tu?
No era només contra mi; ma mare de vegades rebia algun insult que era bastant lleig. A la vegada, també podia ser molt afectuós amb ella. Però vaig entendre que havia tingut una adolescència molt difícil. Moltes dificultats amb el seu pare, que era un alcohòlic que va morir amb quaranta-vuit anys. I en cada aniversari de la seva mort, als diaris el meu pare deixa molt clar que plorava com una magdalena. Això el va afectar durant tota la vida. Tenia bastantes frustracions sexuals, en el sentit que creia, per raons religioses, que no havia de fer l'amor amb les seves xicotes, però tocaments, tot el que volguessin elles. Vaig entendre que era un home genuïnament trist.

Creus que patia depressió? 
Patia molt sovint depressions, bevia molt.

Al llibre no el descrius com una bona persona, però tampoc com una persona dolenta. Com era exactament?
Per mi va ser un enigma durant tota la meva vida fins a la seva mort. És només amb la lectura dels seus diaris que vaig començar a entendre'l de debò.

Quan era adolescent em deia insults que van per sota la pell, que realment fan mal i et destrossen l'autoestima

Vaig marxar de casa, em vaig casar en secret amb una catalana, sense saber que era catalana. Fins i tot vam fer una mena de lluna de mel en secret dels meus pares

Quina relació teníeu entre vosaltres?
Complicada, perquè sobretot quan era adolescent em deia coses que realment no s'haurien de dir a cap adolescent. Bàsicament insults, però insults que van per sota la pell, que realment fan mal i et destrossen la teva autoestima. Vaig marxar de casa, em vaig casar en secret amb una catalana, sense saber que era catalana. Fins i tot vam fer una mena de lluna de mel en secret dels meus pares. 

En el llibre dius: "Malgrat el temps que ha passat des que va morir, encara és capaç de trepitjar-me mentalment". Què vols dir amb això? El penses sovint?
Sí, perquè de vegades va dir-me coses d'aquelles que no te n'oblides. Però jo diria que després d'haver escrit aquest llibre, estem en paus.

Un cop que entens una persona, la perdones en els casos que sigui necessari. Tampoc era un dimoni

En el llibre confesses que no tens ganes de saldar deutes amb el teu pare. T'ha quedat alguna cosa pendent?
No, diria que no. Perquè el que van fer els diaris va ser ajudar-me a entendre'l d'una manera que no l'havia entès mai. I un cop que entens una persona, la perdones en els casos que sigui necessari. Tampoc era un dimoni. Vull dir, també tenia els seus moments afectuosos; tenia un bon sentit de l'humor de vegades.

Per tant, podríem dir que has perdonat al teu pare?
Sí, sí, m'he reconciliat amb el meu pare; sí, he fet les paus.

La part negativa del meu pare no surt a les novel·les. És com si es convertís en una altra persona

Què li diries si fos viu?
Que l'entenc molt millor que quan era adolescent i adult.

Expliques que el llibre no és una autobiografia ni un homenatge. Com el definiries?
M'agradaria pensar que és un llibre bastant únic en aquest sentit, perquè en part l'ha escrit el meu pare, perquè reprodueixo seccions dels llibres, dels diaris, etcètera. Però evidentment, hi ha episodis de la meva vida amb ell que estan allà també. És un llibre que ajudarà a molta gent.

Dius que el teu pare es va tornar boig per les bombes que queien a Londres.
Sí, li va caure just a la zona on vivia un V2, que era un d'aquests coets sense tripulació que els alemanys enviaven a Londres a l'última part de la guerra. Era una de les armes secretes de Hitler. I aquests coets van matar 30.000 persones només a Londres.

El teu pare va publicar diverses novel·les, algunes no van sortir mai a la llum i una vegada et va dir que tu no arribaries a ser mai escriptor perquè només poden escriure els genis. T’has convertit en escriptor per demostrar-li que s'equivocava?
No. Vaig començar a escriure amb 14 anys, i he escrit, de vegades, malgrat el meu pare.

Ell era un bon escriptor?
Sí, només he llegit els llibres publicats. Els no publicats encara els tinc i algun dia els llegiré. La qualitat varia una mica entre les tres novel·les, però hi ha coses molt bones a la primera i la tercera, francament, és interessant, estan ben escrits; la part negativa del meu pare no surt a les novel·les. És com si es convertís en una altra persona.

No hi havia dubte que m'estimava, i jo a ell

Què creus que no ha explicat el teu pare al diari?
Crec que no es va guardar res per ell. Parla de coses bastant íntimes. Dona les seves opinions sobre tot. Era objector de consciència a la Segona Guerra Mundial, hi havia poca gent que feia això. Però segur que hi ha alguna cosa que no surt als diaris, per això el llibre es diu Gairebé tot, però em sembla que el gruix, el més important, hi és.

Us estimàveu amb el teu pare?
Sí, no hi havia dubte que m'estimava. Era capaç de dir-me coses terribles, era capaç d'escridassar-me, era capaç de moltes coses, però no dubtava mai que m'estimava. I jo l'estimava a ell.

El fet que fos objector de consciència el va condemnar a tenir les feines més precàries.
Sí, i mal pagades.

Va ser el que li va produir més frustració?
És possible. Quan feia de zelador en un hospital de Londres o quan treballava al camp eren feines dures. Sabia que això és el que tocava als que no volien anar a la guerra.

Quan vas trobar el dietari, no el vas llegir directament. Per què t'ha costat tant llegir-lo?
Perquè visc a Catalunya des dels vint-i-cinc anys. I una part era per no viure a la mateixa ciutat que mon pare. Fins i tot no anava a casa per Nadal, amb divuit anys em quedava amb els amics anarquistes a Londres. Em sentia molt incòmode amb ell perquè mai no sabia amb què sortiria. Si seria amable, si seria al revés. Era molt complicat, però va haver-hi una mena de reconciliació cap al final de la seva vida.

Per tant, vas venir a Catalunya fugint del pare?
En part. Fugint del pare, de la Thatcher, de l’atur que era crònic a Anglaterra en aquella època; d'una vida que no m'estava donant res. I en certa manera, també inconscientment, pensava que si marxés d'Anglaterra aprendria a escriure, perquè mai no havia trobat l'estil. Vaig aprendre a escriure aquí.

I com vas aprendre català?
Soc autodidacta. Vaig viure al poble de la meva dona catalana que va morir fa poc. Tenia un llibre que es deia Teach Yourself Catalan, que havia acabat de sortir. Amb aquell llibre i els seus amics vaig començar a practicar el català. No vaig anar mai a classe.

No parlar català a un estranger és l'amenaça més gran actualment a la llengua catalana

O sigui que has après català per amor?
Sí, no només per amor, vaig descobrir que tot el cercle d'amics i la família de la meva dona parlaven aquest idioma, i vaig pensar: “no vull que canviïn d'idioma per parlar amb mi”, que és el que hauria passat si hagués après el castellà.

Aquest pensament de “no vull que canviïn de llengua”, molts expats que arriben aquí a Catalunya no el tenen.
Ah, no, però la cosa ha canviat brutalment, d'una manera extraordinària. Dins el meu cercle d'amistats, diguem-ne, hi ha italians, anglesos, etcètera. Tots parlen català.

Com valores l'estat de la llengua catalana?
L'estat de qualsevol llengua és l'estat que els seus parlants volen que tingui. Si he de posar un dit a la llaga, la llaga seria el fet que molts catalanoparlants no parlen en català a la gent que identifiquen com a estrangera. És a dir, estem envoltats de gent asiàtica, d'origen africà, llatinoamericà, que han après el català a la perfecció i després no hi ha ningú que els parli en català perquè veuen les faccions, fins i tot veuen la roba i diuen: "Aquest és un estranger, els parlem en castellà". I això jo diria que és l'amenaça més gran actualment a la llengua catalana, el fet que no es parli amb les persones identificades com a estrangers. De vegades fins i tot em passa a mi encara.

Sí?
Sí, per donar-te un exemple, vaig anar a la farmàcia a comprar uns psicofàrmacs i havia de posar la targeta d'identitat. I doncs vaig tenir tota una conversa amb la farmacèutica en català, fins que vaig posar la targeta d'identitat que posava “extranjero” en lletres grans i, automàticament, em va començar a parlar en castellà. I vaig pensar: "Mira, això és una bona manera de matar un idioma".

En alguna ocasió has explicat que pateixes un trastorn mental. Quan va aparèixer?
Em va sortir als 14 anys. Ja no m'afecta. I si comença a afectar-me, doncs tinc els mecanismes mentals per tractar-lo, però sí que prenc una dosi mínima d'ansiolítics. Pensa que jo no sabia que era un trastorn obsessiu, i amb catorze anys, tens la sensació que ets l'única persona del planeta que té això, perquè els pensaments són tan estranys i esdevé en certa manera crònic. I tot això va acabar als 20 anys amb una crisi nerviosa de les grosses, amb al·lucinacions. I després vaig tenir la sort de tenir un tractament amb la salut pública molt bona.

Em pots posar algun exemple d'un pensament obsessiu que hagis tingut?
No t'explicaré el meu, perquè aquestes coses són contagioses, però un clàssic i un documentat és pensar que el cel et caurà sobre teu en qualsevol moment. O penses que si entres en una església o un museu començaràs a xisclar obscenitats, coses d'aquest tipus.

Encara percebo que tens accent anglès. No te n'has pogut desempallegar?
No, perquè vaig aprendre el català massa tard. Tenia dinou anys quan el vaig aprendre. Els meus fills no tenen accent, perquè ells van néixer aquí.

Penses en català?
Quan parlo en català, penso en català.

A més d’escriure llibres en català, també n’has escrit en anglès. Ets conegut fora dels Països Catalans?
No gaire, no. He fet alguna entrevista amb diaris i revistes a Anglaterra, però conegut, conegut, no.

T'agradaria?
Ara que estic escrivint més en anglès, sí, per la simple raó que així podria vendre els llibres també a països angloparlants.