Quawra (llavors districte d’Ixbilia de l’Imperi almohade), any 1265. Les tropes del rei Alfons X de Castella i Lleó (anomenat “el Sabio”), conquerien aquella petita ciutat andalusí a l’areny del Guadalquivir i a quinze quilòmetres al sud de Sevilla. Qawra, que a partir del fet passaria a anomenar-se Coria va ser buidada: la seva població -de remot origen hispanoromà, però islamitzada i arabitzada durant l’etapa andalusina- va ser expulsada (com en tantíssimes operacions de la mal anomenada “reconquesta”, tant castellanolleonesa com catalanoaragonesa) i substituïda per 150 famílies (entre set-centes i vuit-centes persones) originàries de Catalunya.
D’on van sortir aquells catalans?
Disset anys abans (1248), les tropes del rei Ferran III de Castella i Lleó (anomenat “el Santo”) -pare i antecessor d’Alfons X- havien conquerit Sevilla. L’empresa sevillana del “rei sant” havia requerit un gran esforç: es pot ben dir que la depuració i substitució de la població de la vella Hispalis (la Ixbilia àrab) havia esgotat -transitòriament- els vivers demogràfics tradicionals castellanolleonesos (Galícia, Astúries i Biscaia). Per aquest motiu, Alfons X va recórrer al seu sogre, el comte-rei catalano-aragonès Jaume I, que li va cedir un contingent de colons catalans que es convertirien en la base primigènia de l’actual població de Coria del Río.
Per què catalans, i no portuguesos o francesos?
La colonització catalana del nou domini castellanolleonès de Coria no seria un fenomen aïllat. L’aparent bona relació entre gendre i sogre que explica aquella empresa, es repetiria l’any següent (1266) en la conquesta castellanolleonesa del regne de Múrcia. Segons els Llibres de Repartiments les tres quartes parts de la repoblació murciana es va efectuar amb colons catalans. En aquestes iniciatives, s’endevina la influència de la reina Violant, esposa del castellà Alfons i filla del català Jaume. No obstant això, Violant no participaria mai de cap mena d’ideologia hispanista: va renunciar a ser sebollida al panteó dels reis castellans; i va demanar ser enterrada a Vallbona de les Monges.
El català, la primera llengua de Coria
Aquella repoblació catalana va tenir una importància decisiva en la formació medieval i moderna de Coria. Tant és així que el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (1850), obra de Pascual Madoz, i considerat el primer vademècum antropològic espanyol de la història; en l’apartat referit a Coria ho cita com un esdeveniment d’extraordinària importància. Altra cosa és el que va passar amb la llengua d’aquella comunitat. La documentació local dels segles posteriors apunta que aquells pioners catalans es van mestissar amb població castellanoparlant de l’entorn i van perdre la seva llengua i la seva identitat de grup.
Els japonesos
La colonització catalana no es l’únic fenomen singular de Coria. Ni tan sols el més exòtic. El que va passar a inicis de la centúria del 1600, canviaria de nou la fesomia i la història de la ciutat. L’any 1614, va arribar a Sevilla -en aquell moment la gran capital comercial de la monarquia hispànica- una ambaixada procedent de l’Imperi del Sol Naixent. Aquella ambaixada, formada per personatges tan singulars com samurais, mercaders i mariners va arribar a Sevilla amb el propòsit d’entaular relacions polítiques i comercials amb la monarquia dels Habsburg. Es pot ben dir que era el primer cop que els japonesos trencaven el seu ancestral aïllament i s’obrien al món.
L’ambaixada japonesa
Aquella ambaixada no era fruit de la casualitat. L’Església Catòlica ja havia iniciat les primeres maniobres d’aproximació. Des que el basc Francisco de Jaso y Azpilicueta (més conegut com a sant Francesc Xavier) havia posat els peus al Japó (1548), jesuïtes i franciscans havien desplegat tímides -però efectives- missions evangelitzadores. Quan l’ambaixada Keicho, liderada pel samurai Hasekura Tsunenaga, va posar els peus a Sevilla (1614), la societat japonesa estava immersa en un debat obertura-reclusió on la figura del missioner jesuïta Joan Santa Marta (Prades, Baix Camp, 1578 – Kioto, Japó, 1618) havia adquirit un paper extraordinàriament rellevant.
Vista de Sevilla (1588) Al fons i a l'esquerra Coria del Río / Font: Universidad de Sevilla
El fracàs de l’ambaixada japonesa
Aquella cimera es va resoldre amb sonat fracàs. Ni el poder japonès ni el poder hispànic van ser capaços de superar les diferències ideològiques i religioses que els separaven malgrat la predisposició favorable de la legació nipona. Tot indica que alguns d’aquells ambaixadors tenien coneixement de la llengua castellana i, fins i tot, practicaven la religió catòlica; en bona part gràcies a les missions evangelitzadores. I aquesta devia ser, molt probablement, la causa que animaria a una bona colla d’aquell grup a quedar-se a Andalusia. És molt revelador el fet que quan al Japó van saber que l’ambaixada havia fracassat, van empresonar (1615) i decapitar (1618) Joan Santa Marta.
Els japonesos d’Andalusia
Aquell grup de japonesos que no van seguir el camí de retorn no es van establir a Sevilla, sinó a Coria. I es van casar amb dones de la ciutat. La llavor japonesa es va escampar per tots els carrers i les places; i, en l’actualitat, més de 700 persones d’un total de 31.000 veïns, es cognomenen Japón. Molt probablement, la descendència d’aquells japonesos que van renunciar a retornar a la seva pàtria i van arrelar a l’areny del Guadalquivir abasti un número més gran de persones. En qualsevol dels casos, el que si es pot afirmar és que, en l’actualitat, els veïns d’aquesta ciutat andalusa són, en bona part, el sorprenent i enigmàtic resultat del mestissatge entre catalans i japonesos.