He decidit escriure aquest article escoltant la banda sonora original de la pel·lícula d'El Padrino. A més de ser meravellosa, m'evoca records i em sembla que hauria de sonar pels altaveus de totes les places. Des dels balcons. Encara més: proposo que ens posem tots d'acord, a les vuit, per posar aquesta música. És molt més bonica que el Resistiré del Dúo Dinámico amb el qual decidirem torturar-nos durant la pandèmia.

Fa uns dies, a una entrevista que em van fer, recordava aquell moment, fa ja onze anys, en què ens reunim amb Miguel Barroso en un restaurant de la plaça de l'Òpera, a Madrid. Eren temps de primàries al PSOE. Estiu de 2014. S'hi presentaven tres candidats: Eduardo Madina (el preferit pel sector Zapatero-Chacón), el nou Pedro Sánchez (de l'entorn dels "Pepe Blanco boys") i el rebel professor de filosofia, José Antonio Pérez Tapias (avalat pels que militàvem al corrent crític del partit).

En aquella reunió vam estar parlant sobre la possibilitat de pactar i unir dues candidatures, la de Tapias i la de Madina. Recordo amb cert soroll tot el viscut en aquells mesos intensos. Van ser moltes, moltíssimes, les trampes, les decepcions, els disgustos, els desenganys en aquells dies. I va ser molt més gran la feina, la companyonia, les hores incansables de parlar, de pensar i sobretot, d'aprendre. A més, estava embarassada del meu primer fill. I al costat del Carlos, el meu marit, vam viure amb intensitat una campanya política durant els últims mesos d'embaràs. Passés el que passés al Congrés del PSOE, la nostra il·lusió estava posada al mes d'agost, ja que l'arribada de Mateo seria la nostra veritable revolució.

Aquell matí d'estiu, aviat, vam anar a recollir en Pérez Tapias i ens apropem a Òpera. Ens reunim amb en Miguel a un restaurant que estava preparant les taules, buit. I ens van permetre asseure'ns a la planta superior, al costat d'un finestral enorme que donava a la plaça. Van obrir les finestres i es rebia per elles l'intent de frescor que deixaven les mànegues que netejaven la plaça.

Mentre la ciutat es posava en marxa, conversàvem sobre possibilitats d'acord, punts de programa, renúncies. El meu afecte cap a en Miguel i la Carme feia d'aquell moment una mica interessant. I el vaig mirar una mica des de fora, volent gravar-lo a la meva ment, perquè dues persones que jo respectava molt en l'àmbit polític estaven negociant davant de mi. Tapias era un savi, una persona que aconseguia emocionar qui fos amb els seus discursos. Parlava amb sentit, amb lògica, amb emoció. El vell professor que ens va enamorar i per qui vam voler donar la nostra última batalla en política. Una època en què vaig recordar de nou les males arts de la política, que se m'havien mig oblidat en la meva etapa internacional, on em vaig reconciliar amb la política després d'un nefast començament a la meva localitat.

Diguem que la relació d'un militant amb el seu partit, almenys amb els d'esquerra, té episodis de passió. I molt desgast. Proves de convèncer-te que el teu objectiu és seguir els teus ideals, i proves d'esquivar els obstacles mentre et dura la il·lusió. Fins que s'acaba, és clar. Fins que veus el panorama bastant clar i t'adones que no pintes absolutament res allà on la trampa, les travetes, i els ineptes solen aconseguir imposar-se. I on no hi ha manera de participar, tret d'amb el caixa o faixa i limitant-te a complir ordres absurdes i a seguir argumentaris vergonyosos.

La "família socialista". Aquesta que es nodreix de tractar-se molt bé fins que et cusen a trets. Aquesta que et complimenta perquè t'hi afiliïs i t'aplaudeix quan interessa i que t'escorxa si et surts del camí

En aquella negociació, que va ser infructuosa però intensa, va passar una cosa que em va quedar marcada per a sempre, com a anècdota divertida però impactant en el seu moment.

Vaig buscar senyals que em permetessin posicionar-me davant de la decisió que comportava "pactar amb Madina". En la batalla sempre cal pensar en totes les opcions i valorar els pros, els contres, les conseqüències a mitjà i llarg termini. I òbviament, Madina no era Sánchez, per la qual cosa la decisió no resultava senzilla. El cas és que, de sobte, per la finestra, juntament amb la fresca de l'aigua de mànega, es va colar el so de la banda sonora d'El Padrino. Un músic de carrer havia començat a tocar-la i es va plantar a la nostra reunió.

A les meves notes, les que sempre prenc, record haver-ho escrit: "I de sobte, sona la música d'El Padrino...". Aquell senyal em va deixar molt clar que era un avís. Un missatge d'aquests del destí que es presenten davant dels teus ulls alguna vegada en la vida. Que potser no són més que casualitats que un necessita trobar per agafar-s'hi a l'hora de prendre decisions. Diguem que pot ser un joc. Però fos el que fos, amb la melodia de fons aquella reunió tenia un to absolutament diferent.

Amb el temps, la melodia ha vingut a la meva ment en moltes ocasions. Sempre relacionades amb el PSOE, perquè per a mi, era la "família socialista". Aquesta que es nodreix de tractar-se molt bé fins que et cusen a trets (metafòricament parlant, per descomptat). Aquesta que et complimenta perquè t'hi afiliïs i t'aplaudeix quan interessa (a l'interès d'algun/s) i que t'escorxa si et surts del camí. Sortir del partit no és fàcil. És bullying d'alt voltatge. Però si un s'atura a revisar les fotos dels actes i assemblees en els quals ha participat, i escolta la banda sonora d'El Padrino, ajuda a prendre la decisió correcta.

Passats onze anys, em pregunto si vam triar bé en tancar la porta a pactar amb Madina. Segurament hauria estat la millor opció per al país, per al PSOE i per a la decència política. El meu problema va ser que, a nivell personal, tant Tapias com Madina em van decebre profundament. Per això crec que la música va sonar a temps per avisar-me que aquesta família era la que era. I qüestió de temps seria que la melodia sonés als balcons.

I no s'enganyin, palmers del Partit Popular. Com deia Clemenza: "El negociador és a casa meva jugant a les cartes amb els meus homes, està content. El deixen guanyar".