Monestir de Guadalupe (Corona castellanolleonesa), 21 d’abril de 1486. Feia 139 anys dels primers contagis de la pesta negra a Catalunya. Una pandèmia (1348-1351) que provocaria la mort de més de la tercera part de la població europea. Tant a les ciutats com al camp. A Catalunya, un país bàsicament rural (com tots els països europeus de l’època) provocaria un espantosa mortalitat que, al món rural, desembocaria en un escenari permanent d’abusos, de conflictivitat i de revolucions. La Sentència Arbitral de Guadalupe, signada pel comte-rei Ferran II, posava fi a un llarg i dramàtic segle de convulsions causades pels efectes de la pesta negra i de la postpandèmia; que havien canviat per sempre la fesomia del camp català, i que equivalia a dir de l’hàbitat de les tres quartes parts de la societat catalana de l’època.
Representació de Roses (1647), obra de Beaulieu. Font Cartoteca de Catalunya
El món rural
La Catalunya de la vigília de l’esclat de la pesta negra (1348) tenia 500.000 habitants; però la balança demogràfica era clarament favorable al món rural. El camp català sumava el 75% de la població del país; concentrada, majoritàriament, sobre les comarques interiors del país (vegueries de Lleida, Cervera, Manresa, Vic i Girona). I això vol dir que la meitat d’aquella formidable massa poblacional —la de la Catalunya Vella— continuava subjecta a la situació de semiesclavitud —els mals usos— instaurada durant la mal anomenada Revolució Feudal de l’any 1000 (les oneroses càrregues fiscals i les abusives obligacions personals que lligaven el pagès a la terra i al patró). I que l’altra meitat —la de la Catalunya Nova—, si bé no estava subjecta al mateix nivell d’opressió, tampoc gaudia d’una situació còmoda. El camp català de 1348 era un polvorí.
El canvi climàtic
L’estudi de la història revela que darrera una crisi sanitària de grans dimensions sempre hi ha una crisi climàtica que la precedeix i que la impulsa. Les fonts documentals de l’època posen en relleu que el camp català (i el de tota la conca mediterrània) estava immers en una crisi de producció des del 1333 “lo mal any primer” (quinze anys abans de la pesta negra), provocada per una sèrie de sequeres i d’aiguats que obeïa a un evident canvi climàtic. En aquell cas produït per causes naturals que, encara, no tenim ben documentades; però que estarien relacionades, per exemple, amb el xoc d’un meteorit contra la Terra (que l’hauria desviada lleugerament de la seva òrbita); o amb l’explosió en cadena d’un sistema de volcans (que hauria alterat el règim natural de pluges).
Representació de Mollerussa (1669). Font Biblioteca de Florencia
Mortalitat i emigració al camp català
Els fogatges anteriors i posteriors a la primera gran onada de la pesta negra (1348-1351) revelen que el camp català va perdre més d’una tercera part de la població. Fins i tot, en algunes contrades de muntanya (vegueries de La Seu i de Puigcerdà) la pèrdua de mà d’obra productiva, sumant mortalitat i emigració (principalment, cap al País Valencià) hauria superat el 50% de la massa anterior a la pesta negra. La conseqüència directa d’aquest decalatge poblacional i productiu seria l’aparició d’un fenomen inèdit: els masos abandonats (anomenats masos rònecs), que es convertirien en un element habitual del camp català de la postpandèmia. Aquesta situació provocaria una caiguda espectacular de la producció alimentària (amb conseqüències dramàtiques per a les ciutat del país); i, també, de les rendes senyorials que percebien els barons feudals.
La reacció dels barons feudals rurals a la crisi
La caiguda de les rendes senyorials amenaçava l’estabilitat de dos dels tres estaments del poder d’aquell règim feudal. Els grans propietaris de la terra (la classe nobiliària i les jerarquies eclesiàstiques) van reaccionar a la crisi brandant el “fuet dels cent cascavells”. Lluny de buscar solucions a l’abandonament de les explotacions agràries (promoure la recolonització dels masos rònecs amb la població que havia escapat de la misèria que imperava al medi urbà); es van limitar a multiplicar les càrregues fiscals sobre els pagesos supervivents; amb l’únic propòsit de conservar els nivells de rendes anteriors a la pesta negra. Durant les dècades postpandèmia (1350-1400), el paisatge socioeconòmic del camp català (que ja era un dels més perjudicats d’Europa), es va deteriorar encara més i a marxes forçades, fins a esdevenir irrespirable.
Representació de Constantí (1647), obra de Beaulieu. Font Cartoteca de Catalunya
La Revolució Remença
La Revolució Remença és la principal conseqüència, al camp català, d’aquell paisatge postpandèmia d’opressió extrema. Seria la primera revolució de la història moderna d’Europa. I amb el triomf dels revolucionaris, Catalunya seria el primer país d’Europa que iniciaria el desballestament del règim feudal. Però tot això no va sortir de franc. La Revolució Remença i les Guerres Civils catalanes del segle XV (que són fenòmens indissociables) es van cobrar la vida de milers de persones. Fins a l’extrem que els fogatges de 1497 (tretze anys després de la Sentència de Guadalupe), computen, tan sols, 275.000 persones a Catalunya. I si bé és cert que d’aquells fogatges (que tenien un propòsit purament fiscal) se n’escapava tot el que podia; també ho és que la fesomia catalana de l’any 1500 és la d’un país totalment carbonitzat.
País carbonitzat, terra d’oportunitats
El camp català no va començar a superar els estralls de la pesta negra i de l’etapa postpandèmia fins després del triomf revolucionari dels Remences (1486). La fesomia del país era dantesca, però el nou dibuix que s’albirava era molt esperançador. Catalunya seria, també, el primer país d’Europa que posaria en pràctica una reforma agrària (la terra pel qui la treballa). D’aquelles cendres (que eren la culminació de la seqüència crisi agrària-pesta negra-crisi postpandèmia-revolució remença) sorgiria una nova i potent classe pagesa que impulsaria el país cap a la modernitat. Aquell sistema de nous propietaris pagesos i vells mercaders, assajaria les primeres formes precapitalistes (exportació de fruits secs i alcohols al nord d’Europa); i esquivaria la crisi hispànica del 1600 provocada per la interrupció sobtada de l’arribada de metalls americans.
Representació d'Àger (1647), obra de Beaulieu. Font Cartoteca de Catalunya
Immigració occitana
Una altra de les conseqüències finals d’aquell convuls procés (que s’inicia amb la crisi agrària i climàtica de 1333 i culmina amb el triomf revolucionari de 1486); seria l’entrada d’immigració occitana, sobretot entre 1550 i 1640. Catalunya s’havia convertit en una terra d’oportunitats, però no hi havia mà d’obra. I Occitània, que a principis del segle XVI era un dels països més rics i poblats d’Europa, havia estat convertit —a propòsit— en una gegantina bola de foc, en les mal anomenades Guerres de Religió. La immigració occitana va duplicar la població i va quadruplicar la producció catalana. Catalunya seria l’únic país d’Europa que, durant el segle XVI, presentaria aquestes taxes de creixement. I la immigració occitana, emprenedora i d’ideologia calvinista, canviaria per sempre la cultura de treball catalana.