Barcelona, dissabte 11 de setembre de 1886. Fa 133 anys. Mossèn Jaume Collell ―canonge de la diòcesi de Vic― oficiava una missa fúnebre a la basílica de Santa Maria del Mar “en sufragi dels que moriren en defensa de las llibertats catalanas lo 11 de setembre de 1714”. Aquell ofici religiós (aquella inofensiva missa de rèquiem) que va ser, inicialment, prohibit pel bisbe Jaume Català i Albosa, i durament censurat pels partits polítics republicans, s’acabaria celebrant (o mig celebrant, per ser més precisos) en un entorn de rivalitats i tensions; i s’acabaria convertint en el testimoni primigeni de la Diada Nacional de Catalunya.
Diada 1914 / Foto: Carlos Pérez de Rozas. Font: Arxiu Municipal de Barcelona
Qui era el promotor d’aquell acte?
Jaume Collell i Bancells era alguna cosa més que un canonge de la diòcesi de Vic. L’any 1886, quan es va celebrar aquell acte primigeni a Santa Maria del Mar, ja era un periodista conegut i polèmic: havia estat el fundador i el director del setmanari La Veu del Montserrat, una publicació d’ideologia catòlica que s’editava a Vic i que mantenia batusses periodístiques freqüents amb el Diari Català, l’òrgan de premsa del republicà i catalanista Centre Català, de Valentí Almirall. Collell i la Veu del Montserrat eren els dipositaris d’un carlisme sociològic i ideològic que a Catalunya havia tingut, sempre, un component foralista decisiu.
Esquela dels herois de 1714, publicada a 'La Veu del Montserrat' / Font: Wikimedia Commons
Qui hi havia darrere mossèn Collell?
Collell canalitzava els suports a la seva causa a través de la Veu del Montserrat. Un simple cop d’ull a la nòmina de col·laboradors aporta una visió molt precisa de les personalitats que envoltaven (o que impulsaven) Collell: mossèn Jacint Verdaguer, el bisbe Torras i Bages (autor de la màxima “Catalunya serà cristiana o no serà”) o Narcís Verdaguer (un dels fundadors de la Lliga Regionalista). Amb aquest cartell, queda clar que aquell acte primigeni estava promogut pel catalanisme conservador, que és el mateix que dir el carlisme català. Aquesta és la causa que explicaria els atacs que va rebre dels partits republicans i catalanistes: es va acusar Collell d’intentar apropiar-se del catalanisme.
Diada 1923. Associació Pomells de Joventut / Font: Wikimedia Commons
Cap on van derivar les celebracions posteriors?
Només dos anys més tard, el 1888, la Diada feia un salt decisiu: sortia de la penombra del temple de Santa Maria del Mar i posava un peu als carrers de Barcelona. L’alcalde Rius i Taulet ―el gran promotor de l’Exposició Universal― ordenava la col·locació de set estàtues al Saló de Sant Joan (entre l’Arc de Triomf i l’entrada al firal) que havien de representar les set personalitats més rellevants de la història de Catalunya: una d’aquestes estàtues era la de Rafael Casanova. L’efígie de Casanova, ferit i sostenint la bandera de Santa Eulàlia, ràpidament es convertiria en un tòtem del catalanisme popular; i en el punt on, cada 11 de setembre, es feien diverses ofrenes florals.
La Diada de les detencions
L’any 1901 es va produir un altre salt important en la història de la celebració de la Diada. L’11 de setembre, mentre un grup de joves de la Unió Catalanista dipositava una ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova, la policia espanyola va contestar amb cops de porres i detencions indiscriminades. En l’imaginari nacionalista espanyol, el resultat de les guerres de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) estava molt fresc. I la gran mobilització reivindicativa del Tancament de Caixes (1899), encara més. Aquests detalls són molt importants perquè expliquen que, en l’imaginari nacionalista espanyol, el catalanisme era una rèplica de les crisis que havien precedit la pèrdua de les colònies.
Diada 1931 / Foto: J. Domínguez. Font: Arxiu Municipal de Barcelona
La primera Diada unitària
La resposta del catalanisme no es va fer esperar. Pocs dies després, es convocava una concentració de 15.000 persones ―de tot l’espectre social i polític del catalanisme― al Saló de Sant Joan. Aquells manifestants no es van concentrar davant l’estàtua de Guifré el Pilós, ni davant de la de Roger de Llúria. Ho van fer al voltant de la de Rafael Casanova, la màxima figura política durant el setge i assalt borbònic franco-castellà de 1713-1714. El simbolisme era claríssim: no tan sols es protestava per les agressions i les detencions perpetrades per l’aparell policial espanyol, sinó que es reivindicava un model polític de llibertats, que reconegués a Catalunya la seva naturalesa nacional.
La Diada del bicentenari
L’any 1914 es computaven dos-cents anys de la tragèdia de 1714. Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista, havia assolit la creació de la Mancomunitat, l’organisme concebut com el vehicle que havia de conduir Catalunya al seu autogovern. L’independentisme ja havia formulat les seves tesis. I Europa estava immersa en la Primera Guerra Mundial. En aquell escenari de canvis les rivalitats i les divisions van aparèixer de nou i el nacionalisme espanyol es va abonar a la negació de Catalunya. El Partit Republicà Radical ―de Lerroux― mentre va governar l’Ajuntament de Barcelona es va negar a convocar els actes. I la lluita entre Lliga Regionalista i la Unió Catalanista va fer la resta.
Diada 1932 / Font: Arxiu Municipal de Barcelona
La primera Diada oficial
Durant aquells anys el catalanisme es va dividir en dos espais de celebració: el catalanisme monàrquic i conservador va continuar fidel a la tradició d’acudir a l’estàtua de Rafael Casanova (que ja havia estat traslladada a la seva ubicació actual), i el catalanisme republicà i progressista va trobar en el Fossar de les Moreres el seu propi espai de reivindicació. No seria fins al 1931, amb la restauració de la Generalitat, que el president Macià oficialitzaria la Diada. La premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 12/09/1931) relata que la unitat del catalanisme es va recuperar al voltant de l’estàtua de Casanova: Generalitat, ajuntaments, partits polítics, sindicats, entitats socials...
Diada 1936 / Foto: J. Domínguez. Font: Arxiu Històric de l'Ajuntament de Barcelona
Per què a l’estàtua de Rafael Casanova?
Fins a l’any 1939, la Diada va ser la gran festa reivindicativa dels valors de la llibertat i el catalanisme. Els valors que encarnava la figura elevada a la categoria de mite de Rafael Casanova. Però, tot i això, la Diada va guanyar definitivament la totalitat de l’espai públic. A la reivindicació dels valors republicans (llibertat, catalanisme), s’hi van sumar les aspiracions de tots els col·lectius de l’ampli i divers espectre social català: obrers industrials, jornalers agraris, llibertaris, sufragistes... Amb la Generalitat republicana, la Diada Nacional assolia la seva majoria d’edat i guanyava l’adhesió de tots els catalans. Després vindria el fosc túnel de la dictadura.