Imatge principal: Festa de la Confirmació. 16-07-1939. Barcelona. Acte organitzat per Falange i la Direcció Diocesana d'Instrucció Religiosa / Font: Ajuntament de Barcelona / Foto: Pérez de Rozas

Toledo (Espanya), 9 de juliol de 1937. Onze mesos i mig després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola es publica la Carta colectiva del episcopado español a los obispos del mundo entero, promoguda pel pontífex Pius XI, redactada pel cardenal Gomà i Tomàs –arquebisbe de Toledo–, i signada per cinquanta sis dels seixanta-un bisbes de les diòcesis espanyoles. Aquella proclama, fonamentada en la persecució i l’assassinat de religiosos a la rereguarda republicana, lluny de buscar espais de trobada i de diàleg, justificava la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 i blanquejava la terrible repressió a la rereguarda franquista. Aquella reacció marcava el punt d’inici d’una estreta complicitat entre el règim franquista i les jerarquies eclesiàstiques espanyoles, que es perllongaria durant quasi tota l’existència del règim dictatorial.

El nacional-catolicisme

La rebel·lió franquista que va conduir a la Guerra Civil espanyola (1936-1939), no tenia més ideologia que el nacionalisme –espanyol, per descomptat– involucionista, violent, arnat i classista, que sublimava les preteses glòries d’un vell imperi –l’espanyol, també per descomptat– imposat a sang i foc i ensorrat com un gegant decrèpit amb els peus de fang. El general Millán Astray –fundador de la legió espanyola i un dels capitostos d’aquella rebel·lió–, ho havia reclamat vivament en ple conflicte, quan esbossava la figura del “nuevo español”: marcial, patriota, compungit i emprenyat. En aquell escenari de violència (de guerra i de repressions a les dues rereguardes), el posicionament de les jerarquies eclesiàstiques no faria altra cosa que posar la mil·lenària tradició i el missatge evangèlic de l’Església al servei de la rebel·lió i de la repressió franquistes.

“Por favor, no griten, que me comprometen”

Un dels casos més paradigmàtics de la violència provocada per la deriva ultra de les jerarquies eclesiàstiques seria el de Manuel Irurita Almandoz, bisbe de Barcelona. Conservador, tradicionalista, i radicalment anticatalanista, oficialment va ser “vilmente asesinado por la horda rojo-separatista” el desembre de 1936. No obstant això, Irurita protagonitzaria un misteriós i enigmàtic episodi, digne d’una pel·lícula de terror, quan el 28 de gener de 1939 (dos dies després de l’ocupació franquista de Barcelona), en el decurs de la missa “de campanya” oficiada a la plaça de Catalunya, és reconegut entre la multitud per alguns testimonis. Segons la investigació historiogràfica i periodística, Irurita –durant el conflicte– hauria format part d’un intercanvi de presoners; i quan, dos anys després, va ser reconegut va exclamar: “Por favor, no griten, que me comprometen”.

Reposició de la Creu del Tibidabo. 25 07 1939. Barcelona. El bisbe Diaz Gomara i elements armats del Movimiento. Font Ajuntament de Barcelona. Foto Pérez de Rozas

Reposició de la Creu del Tibidabo. 25-07-1939. Barcelona. El bisbe Díaz-Gomara i elements armats del Movimiento / Font: Ajuntament de Barcelona / Foto: Pérez de Rozas

Irurita, Gomà i Tomàs i el monstre

De res li va servir a Irurita, per exemple, presentar-se com l’autor de la maniobra que havia pretès convertir el funeral del president Macià (1933) en una humiliant paròdia. Segons la mateixa investigació, el règim franquista i les jerarquies eclesiàstiques l’haurien convertit en una mena d’holograma del més enllà perquè –s’apunta– en una misteriosa carta adreçada a Pius XI, hauria compromès els capitostos de la rebel·lió. En canvi, el cardenal Gomà i Tomàs –el redactor de la “carta” als bisbes del “món mundial” i testimoni d’excepció de les atrocitats que es cometien a la rereguarda franquista–, va ser capaç de valorar les conseqüències de censurar el monstre que havien vestit i alimentat, i la seva resposta es va limitar a demanar disculpes al lehendakari Aguirre per l’afusellament de dotzenes de capellans bascos a mans de paramilitars franquistes.

El cardenal Gomà i Tomàs. Font Blog Cercle Jean Moulin

El cardenal Gomà i Tomàs / Font: Blog Cercle Jean Moulin

Díaz-Gomara i Modrego

La teòrica vacant d’Irurita va ser transitòriament proveïda per Miguel de los Santos Díaz-Gomara, bisbe de Cartagena. Díaz-Gomara era un dels “falcons” de la jerarquia eclesiàstica: nacionalista –espanyol, per descomptat–, va imposar el castellà a les homilies i a les publicacions parroquials, i va perseguir implacablement la dissidència lingüística i ideològica a la comunitat eclesiàstica. El 1942 el rellevava Gregorio Modrego Casaus, fins llavors bisbe auxiliar de Toledo; és a dir, el segon de Gomà i Tomàs i del seu successor, el també català Pla i Deniel. Modrego, un altre “falcó” de la jerarquia eclesiàstica, durant el conflicte civil havia destacat com a propagandista del bàndol rebel a Sud-amèrica buscant complicitats i suports amb els règims dictatorials de la regió. I a Barcelona seria un continuador de les pràctiques repressives de Díaz-Gomara.

Els bisbes Irurita, Diaz Gomara i Modrego. Font Infocatòlica

Els bisbes Irurita, Díaz-Gomara i Modrego / Font: Infocatòlica

Vidal i Barraquer

A l’arxidiòcesi de Tarragona va passar alguna cosa semblant al que havia succeït a Barcelona. En aquell cas, també el règim franquista va convertir el cardenal Vidal i Barraquer –titular de la seu tarragonina a l’exili– en un altre holograma. Ni Irurita ni Vidal i Barraquer havien signat la carta de Pius XI i Gomà i Tomàs. El primer per què havia estat oficialment assassinat “por la horda rojo-separatista”. I el segon per què s’havia exiliat (amb l’ajut del president Companys) escapant dels qui, segons la versió oficial franquista, havien assassinat a Irurita. La negativa del nou pontífex Pius XII a cedir a les pressions del règim franquista, marca un revelador punt d’inflexió: en un episodi propi d’una pel·lícula de mafiosos, la seu tarragonina (llavors el màxim setial eclesiàstic de Catalunya), quedaria vacant fins a la mort a l’exili de Vidal i Barraquer (1943).

Arce Ochotorena i Arriba y Castro

A la mort de Vidal i Barraquer, el règim franquista impulsa el nomenament de Manuel Arce Ochotorena, un altre “falcó” de la jerarquia eclesiàstica. Tres anys després (1947) el general Franco –personalment– el condecoraria amb l’orde d’Isabel la Catòlica “en recompensa por la lealtad a España”. A l’Espanya de Franco, per descomptat. Però l’autèntica mesura d’aquell macabre escenari la donaria el seu successor, Benjamin Arriba y Castro, nomenat el 1949. La història de Arriba y Castro explica la seva reveladora trajectòria: va ser un reconegut grimpador que es convertiria en el dofí de Arce (el va rellevar a Oviedo i a Tarragona). I a la capital eclesiàstica catalana, es revelaria com un furibund anticatalanista i antirepublicà que només actuava –i mai més ben dit– perseguint l’atenció de les màximes autoritats polítiques i militars del règim.

A la diòcesi de Lleida les coses tampoc van ser diferents. Després d’un període transitori, va ser nomenat Juan Villar Sanz (1943), que venia del setial de Jaca. El govern discret i efímer de Villar, va deixar pas a la tempesta de Aurelio del Pino Gómez (1947). Venia d’ocupar un càrrec subordinat a la diòcesi de Segòvia, i era el confessor particular de Carmen Polo, l’esposa del dictador Franco i coneguda popularment com La Collares. Lleida és la primera línia “defensiva” de la llengua i de la cultura catalanes, i el règim franquista –que havia ressuscitat de la ultratomba ideològica el monstre sectari i secessionista del leridanismo– va nomenar el confessor de La Collares amb el clar propòsit de convertir l’estructura diocesana en una Inquisició contemporània i amb l’objectiu prioritari de destruir la llengua, la cultura i la identitat catalanes a Lleida.

De La Collares a Sixena

Durant el seu govern episcopal –i entre les anades i vingudes del palau del Pardo– el bisbe Del Pino va fundar el Diario de Lérida, l’òrgan de premsa del bisbat segrestat que, més que la missió de divulgar l’ideari nacional-catòlic franquista, tenia l’objectiu de crear i consolidar un corrent d’opinió majoritari favorable a les tesis del leridanismo: la “navarrització” de Lleida. Diario de Lérida va desaparèixer poc després de la mort del dictador Franco sense haver complert l’objectiu. Però, en canvi, reveladorament, durant l’episcopat de Del Pino, la diòcesi de Lleida patiria la primera retallada territorial important (1955) en benefici de la de Barbastre. Mig segle més tard, l’herència del confessor de La Collares, culminaria amb l’amputació de les parròquies de la Franja aragonesa, i el conflicte per les obres d’art de Sixena.

Portada del Diario de Lérida. Font Arxiu de la Paeria

Portada del Diario de Lérida / Font: Arxiu de la Paeria