Madrigalejo (corona castellanolleonesa), 23 de gener de 1516. Fa 505 anys. Moria Ferran el Catòlic, rei de la corona catalanoaragonesa, regent de la corona castellanolleonesa des de la mort d’Isabel la Catòlica (1504) i rei de la corona navarresa per usurpació als seus legítims monarques (1515). Segons algunes fonts, aquella mort s’hauria produït per una intoxicació d’afrodisíacs. En el seu testament, sospitosament signat tres dies abans de la seva mort, i molt probablement forçat per les oligarquies castellanolleoneses, llegava els seus dominis a la seva filla Joana, mal anomenada la Boja. Però imposava la condició que el govern seria exercit per Carles, el primogènit de l'hereva i la viva representació del dimoni als cenacles cortesans de Toledo. Unes últimes voluntats que, lluny d’aclarir la successió, plantejaven molts interrogants.
Testament de Ferran el Catòlic (1516) / Font: Arxiu de la Corona d'Aragó
Els regents
Ferran comptava que el seu net Carles no assumiria les seves funcions de forma immediata. No tan sols per la seva curta edat (tenia 16 anys) sinó per la resistència que, com efectivament va succeir, li plantarien a la corona castellanolleonesa. I en aquell mateix testament nomenava dos regents que governarien la seva herència a l’espera que els esdeveniments es precipitessin. La corona castellanolleonesa seria governada per Francisco Jiménez de Cisneros, arquebisbe de Toledo i element de l’entorn de la difunta Isabel de Castella. I la corona catalanoaragonesa seria governada per Alfons d’Aragó i Roig d’Ivorra, arquebisbe de Saragossa i de València, lloctinent de Catalunya i fill natural de Ferran. Aquesta dada és molt important, perquè revela que Ferran no tenia cap confiança en la continuïtat del projecte de la monarquia hispànica.
Nomenament d'Alfons com a regent (1516) / Font: Arxiu de la Corona d'Aragó
D’on venia Alfons?
Alfons era el fill primogènit de Ferran el Catòlic. Il·legítim però primogènit. Era el fruit d’una relació furtiva entre Ferran i Aldonça Roig d’Ivorra que, curiosament, es va produir en el decurs de les negociacions matrimonials dels futurs Reis Catòlics, a Cervera, l’any 1469. Aldonça era filla de Pere Roig i Alemany, un dels membres de l’equip negociador de Ferran. Un any després (Cervera, 1470) naixia Alfons, molt abans que ho fessin els plançons de la catòlica parella. No obstant això, la seva condició de fill il·legítim impedia que el seu nom i la seva persona es colessin en l’ordre successori. Alfons no va representar mai un problema fins que, amb la mort prematura i inesperada de Joan d’Aragó i de Castella (1497) —l’únic fill mascle dels Reis Catòlics— totes les mirades es van tombar cap a ell. La mirada de terror d’Isabel la Catòlica, també.
L’ordre dels factors sí que alterava el producte
La inesperada mort de Joan alterava significativament els plans de la cancelleria hispànica. Casat amb Margarida d’Àustria (la germana petita de Felip el Bell), era el puntal del projecte d’unió de les cases Trastàmara i Habsburg, per aquest rigorós ordre. El que vindria després, amb la descendència de Felip el Bell i Joana la Boja, encara que ho pugui semblar, no era la reedició del pla inicial. En aquell cas, l’ordre dels factors alterava el producte: la nova i poderosa dinastia resultant d’aquella complexa arquitectura no seria Trastàmara, sinó Habsburg. I per aquest motiu, els Reis Catòlics van cremar l’últim cartutx: van casar la seva filla Isabel amb el rei Manuel I de Portugal (1497), en un intent desesperat d’evitar la urpada Habsburg. Però ni així. Isabel va morir de part l’any següent (1498) i el seu nadó, Miquel da Paz, poc després (1500).
El cardenal Cisneros, Joana de Trastàmara i Ferran d'Habsburg / Font: Museo del Prado i Kunsthistorisches Museum (Viena)
El nom d’Alfons sona amb força
En aquell moment, Alfons era arquebisbe de Saragossa (havia estat nomenat amb tan sols set anys d’edat) i se’l preparava per succeir el papa Borja. Si més no, aquesta era l’estratègia conjunta dissenyada per les cancelleries hispànica i vaticana que pilotava (o més ben dit, que havia pilotat) sobre dos eixos: un Trastàmara (el difunt Joan) assegut al tron més poderós d’Europa i un altre Trastàmara (Alfons, el fill il·legítim) assegut al setial de Sant Pere. La mort de l’hereu Joan, que alguns metges de la cort van atribuir als excessos d’una nimfòmana Margarida, va conduir aquell projecte directament a la paperera de la història. A partir de la mort de Joan, però sobretot de la del nadó Miquel, el nom i la figura d’Alfons d’Aragó i Roig d’Ivorra es convertirien en una aposta recurrent en les travesses de les cancelleries de Toledo i de Barcelona.
Alfons, rei de les Espanyes?
Ferran el Catòlic sabia que la figura d’Alfons no tenia predicació a Toledo. Perquè les oligarquies castellanolleoneses, des de la mort d’Isabel la Catòlica (1504), s’havien inclinat per Joana —mal anomenada la Boja—. I a partir de la seva reclusió (1509) per Ferran d’Habsburg, el germà petit de Carles de Gant. El petit Ferran —a diferència del seu germà Carles— havia estat criat i educat a Castella, tenia el castellà com a llengua pròpia, i des que tenia pèl sota el nas participava en la política castellana immers en l’entorn de la seva difunta àvia Isabel. En canvi, als països de la corona catalanoaragonesa, Alfons tenia poder i cert prestigi que, cal no oblidar, li venia de la mà del seu pare. El 1512, sumava al seu càrrec eclesial aragonès el d’arquebisbe de València. I el 1514 (dos anys abans de la mort del seu pare biològic) el de lloctinent de Catalunya.
Ferran el Catòlic, Aldonça Roig d'Ivorra i Alfons d'Aragó i Roig d'Ivorra / Font: Kunsthistorisches Museum (Viena)
Una mà molt bona en aquella partida de naips
Molt abans la mort de Ferran el Catòlic (1516), la carrera eclesiàstica d’Alfons havia tocat sostre: les poderoses famílies Delle Rovere i Médicis —enemigues acèrrimes dels Borja i, de retruc, dels Trastàmara— havien impedit culminar el seu propòsit: el setial de sant Pere. Precisament per aquesta causa, el testament del seu pare biològic li obria les portes a una darrera —i, fins a cert punt— inesperada oportunitat: una carrera política que aventurava un final imprevisible. Alfons, a diferència de Cisneros, era un personatge de la reialesa. I si bé era cert que Alfons era un fill bord del rei; també ho era que la seva fulgurant carrera eclesiàstica —fabricada, bàsicament, per Ferran— era una manifestació de reconeixement patern que ningú podia ignorar. Ferran no el declarava hereu, però li posava a l’abast una mà molt important en aquella formidable jugada de naips.
Alfons no va saber jugar les seves cartes
Alfons havia de buscar una aliança amb les classes mercantils castellanes que aventuraven “l’apocalipsi Habsburg”, que es confirmaria amb la terrible repressió contra la revolució comunera (1521). O amb les classes oligàrquiques castellanes que no volien altra cosa que restaurar la independència castellana. I materialitzar el pla de deconstrucció de la monarquia hispànica, que passava per coronar Joana a Toledo i Alfons a Barcelona. La història peninsular és plena de testaments ignorats. O de testaments reinterpretats. O de testaments, senzillament, falsificats. El cas del testament ignorat que va conduir Ramir el Monjo al tron aragonès (1134) o el testament falsificat que va posar les natges de Felip V al tron de les Espanyes (1700) en són dos bons exemples. Però, en canvi, Alfons durant el seu govern (1516-1518) no va saber jugar les seves cartes.
Gravat de Toledo (1572) / Font: Cartoteca de Catalunya
Carles de Gant guanya la partida a Alfons d’Aragó
Alfons no va saber llegir els grans processos de transformació de la seva època. Sabia que Joana no era acceptada com a reina a Barcelona. I lluny de fer valer les seves possibilitats i buscar l’entesa amb les poderoses classes mercantils de Barcelona i de València —les aliades tradicionals i incondicionals dels Trastàmara i, particularment, del seu pare—, es va alinear amb els sectors més reaccionaris d’aquella societat, i va conrear una esperpèntica relació de complicitat amb la noblesa tronada i, fins i tot, amb la sòrdida Inquisició. Els Habsburg austroborgonyons, en aquells moments els únics interessats a impulsar el projecte monarquia hispànica, sí que ho van saber llegir; i això explica el perquè la cancelleria de Carles de Gant, només posar el peu a la Península, se’n va anar a festejar els mercaders de Barcelona i de València.