La vida política, sentimental i espiritual de la Corona d'Aragó catalanòfona —altrament coneguda com a Països Catalans— es pot explicar a través de tres grups musicals que han fet fortuna en el darrer quart de segle. Manel, Zoo i Antònia Font són un exemple perfecte dels arquetips estètics i ideològics que han definit la forma de fer i pensar dels artistes de Catalunya, el País Valencià i les Balears entre el 2010 i el 2020. Podríem dir, en resum, que mentre el Principat ha tingut, en les ulleres i la barba de Guillem Gisbert, una màscara intel·lectual i lacònica amb la qual fugir del perill d’arriscar-se a anar fins al fons de les coses; l’antic Regne de València, més colonitzat, més sud-americà d’esperit —els pobles que perden la llengua tendeixen a assemblar-se—, ha caigut directament en el cinisme del guerriller derrotat, abraçant-ne les frustracions de maximalista impotent, sempre obert a l'autodestrucció etílica i a l’apologia del terrorisme aliè: dos dels temes més recurrents en la lírica de Toni Sánchez Pardines, alies Panxo. Les Balears, per la seva banda, justificades per la seva condició insular i perifèrica, van convertir-se en la plataforma ideal per a un surrealisme volgudament exòtic, la mena d'escapisme intel·ligent i moralment inapel·lable practicat per la banda de Joan Miquel Oliver i Pau Debon en els seus discs sobre extraterrestres i robots. Ara bé, aquesta divisió de competències (la del català bibliotecari, el valencià chavista i el mallorquí astronauta), així com la seva subtil traducció en el món de la política i la literatura, fa temps que ha començat a trencar-se. L’emergència de novel·listes catalans amb un caràcter més semblant al de Cèsar Borgia que al de Salvador Illa (vegin-se els casos de Roc Milà i Laura Calçada) i la pèrdua d'influència dels valencians marxistoides (paral·lela a la caiguda en vots, escons i regidories per part de la CUP) ha vingut acompanyada d’un canvi tectònic en l’agenda temàtica dels artistes mallorquins. Un observador extern diria que han perdut l'interès en els ovnis i les illes Flaubert, que, ara, parlen de política.
L’impacte del turisme de masses ha obligat els autors balears a començar a parlar d’allò que suposa haver-se convertit en el dissetè länder de la República Federal Alemanya
L’impacte del turisme de masses, abans ignorat o convertit en element paisatgístic, ha arribat a l’extrem d’obligar als Sebastians Alazamores i les Laures Gosts de torn a començar a parlar d’allò que suposa haver-se convertit en el dissetè länder de la República Federal Alemanya. Aquest canvi de paradigma, impulsat per figures com la de Joan Buades (aquell senyor amb ulleres que es passa el dia advertint-nos de la maldat intrínseca dels simpàtics estrangers gambacis que visiten les nostres platges) és el que, en un principi, em feia mirar Hotel Universal amb certes reticències. Anunciada com un retrat de la “Mallorca més tràgica, més còmica i més humana” (sic), en el llibre debut de Joan Llinàs Cuadros (Cala Bona, 1985) esperava trobar-hi el compendi d’arguments d’aquella esquerra que, sent massa cool per comprar les tesis d’Aliança Catalana, canalitza els traumes causats per la globalització apuntant (amb pistoles d’aigua si cal) als estrangers rics, és a dir, aquells que podem criticar sense ser titllats de nazis. Res més lluny de la realitat.
Un deute moral amb les sueques
Publicats per La Magrana, els relats de Llinàs tenen la virtut d’abordar el turisme des d’un punt de vista poc habitual en el panorama cultural nostrat: el de l’amor. No és, evidentment, un sentiment incondicional, un xec en blanc, sense contrarietats. L’amor, com tot, té els seus problemes, les seves complicacions, fa mal, crucifica, et pot convertir en un borratxo que es dedica a imitar Elvis Presley en nits més sòrdides del que caldria esperar, però, d’alguna forma, redimeix. La seva presència, que a primer cop d’ull pot passar inadvertida, esdevé més visible si comparem Hotel Universal amb Estuve aquí y me acordé de nosotros, el llibre sobre el turisme que Anna Pacheco va publicar l’any passat. Potser tot és deu a què Llinàs és fill d’hotelers, però a diferència de la periodista catalana, que centra el seu relat en la misèria material (i contractual) dels treballadors del sector, el mallorquí no s’està de recordar-nos el deute moral que encara ens lliga a les sueques (i alemanyes) dels anys seixanta.
El turisme tindrà tots els problemes que es vulgui, (...) però, en un cert moment, un moment fosquíssim, governant pel nacionalcatolicisme tercermundista, va regalar-los un raig de llum, un bri d’esperança
El turisme tindrà tots els problemes que es vulgui, serà un sector improductiu, atraurà mà d’obra barata, crearà externalitats, encarirà els nostres lloguers, però, en un cert moment, un moment fosquíssim, governant pel nacionalcatolicisme tercermundista, va regalar-los un raig de llum, un bri d’esperança. Que els biquinis de les estrangeres i Henry Kissinger van fer més per acabar amb el franquisme que tots els boomers yo-corrí-delante-de-los-grises junts és una veritat que caldria no oblidar, sobretot quan el sector s’està convertint en un boc expiatori de tots els mals del nostre país. És per això que els relats de Llinàs em semblen tan útils. Més enllà d’un parell d’ells, massa obtusos i poètics per al meu gust, la resta tenen la virtut de separar —en un exercici de freda intel·ligència— les virtuts de la idea (un xic aventurera i aristocràtica) en què es basava el primer turisme del model industrial, despersonalitzat i extractiu que suposa el moviment massiu de persones a ressorts aïllats del món que els envolta.
Que els biquinis de les estrangeres i Henry Kissinger van fer més per acabar amb el franquisme que tots els boomers yo-corrí-delante-de-los-grises junts és una veritat que caldria no oblidar
Això es pot veure perfectament a Clau d’or obri qualsevol pany, conte que narra la història personal de l’àvia germànica de l’autor —fundadora de l’Hotel Universal de Cala Millor— i la seva participació en les atàviques matances mallorquines, però també en la comparació que pot traçar-se entre L’insondable llaüt del picador Josep Morlà i Totalitarisme vacacional, dos dels textos més ben reeixits del llibre. Una mica a l’estil Albert Serra, és a dir, posant més èmfasi en la creació d’ambients que en la construcció de trames argumentals; l’autor contraposa dos mons situats en un mateix escenari geogràfic però guiats per cosmovisions oposades. D’una banda, tenim l’univers dels folladors de discoteca antiga, tan frívols com es vulgui, però encara encuriosits pel misteri de les dones estrangeres, per la seva idea de civilització; de l’altra, la realitat asèptica i orwel·liana dels hotels familiars, escenaris d’una “llibertat controlada” i planificadíssima que recorda a la dels tanatoris, on fins i tot les emocions més genuïnes han estat guionitzades.
No és una qüestió mallorquina, sinó universal
Pot semblar estrany posar-se a parlar d’enterraments —se suposa que anem de vacances per passar-nos-ho bé—, però el procés de transformació del turisme que narra Llinàs té una correspondència interessant en el món de la ultratomba. De les processons rigoroses, amb senyores vestides de dol i homes vells carregant fèretres, hem passat als espais liminars, a les urnes sense estil, als discursos prefabricats dels imitadors de Sergio Dalma que contracta Mémora. Aquest canvi, però, no ha dut ningú a pensar que gent hauria de deixar de morir-se o que enterrar els nostres morts no tingui sentit. Buscar responsables no té cap sentit. Ni el món de les funeràries ni en el del turisme de masses. La nostra forma d’inhumar i de viatjar són producte de la nostra forma de viure, que és més absurda i menys arrelada que la de les sueques dels anys seixanta i els seus amfitrions mallorquins. Els complots immobiliaris, la corrupció, el capitalisme salvatge i tota la resta no són més que símptomes, com les sandàlies combinades amb mitjons blancs.
Em sembla que, a diferència d’altres, l’autor ho ha entès i que per això s’estalvia les moralines, les frases grandiloqüents. Prefereix parlar-nos d’homes senzills, sense grans idees, que, malgrat viure millor i tenir més comoditats, es passen les tardes enyorant els temps en què podien alimentar-se de la llet d’una cabra
La qüestió és profunda, existencial, molt més complexa del que els discursos polítics (tant a dreta com a esquerra) puguin explicar. No és una qüestió mallorquina, sinó universal. Un canvi global, accelerat, que fa temps que dura i que ningú que sigui mínimament honest sap com abordar. Em sembla que, a diferència d’altres, l’autor ho ha entès i que per això s’estalvia les moralines, les frases grandiloqüents. Prefereix parlar-nos d’homes senzills, sense grans idees, que, malgrat viure millor i tenir més comoditats, es passen les tardes enyorant els temps en què podien alimentar-se de la llet d’una cabra. Sembla estrany, però és interessant i, a més, cert.