Tot i que ja fa gairebé un any de la seva publicació, Ràbia (Proa), la novel·la més autobiogràfica de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), segueix el seu recorregut exitós. És una de les tres finalistes al Premi Òmnium a la millor novel·la del 2022 i suma lectors seduïts per la veu crua i desencantada del seu narrador. Basada en uns fets reals: l’enverinament del gos d’Alzamora en mans d’algú que mai va saber qui era ni per què ho va fer, Ràbia explora el significat de la violència aparentment arbitrària i la seva presència, amagada o no tant, al nostre món. És la crònica de la vida d’un escriptor que ha perdut la fe en el seu talent i que viu a la deriva, però també un retrat pràcticament involuntari d’una ciutat illenca i mediterrània, envaïda i enlletgida pel turisme europeu. Parlem amb l’escriptor dels estralls de Magaluf i S’Arenal, d’Un dia de fúria i del talent balear per la delinqüència.
La novel·la retrata una ràbia que no només té a veure amb un personatge en concret, sinó que sembla latent en la societat. La perceps en el nostre món?
La ràbia serveix per definir un estat d’ànim que està bastant estès dins de la nostra societat. És sinònim de crispació, de malestar, d’agressivitat o de falta de respecte dels uns cap als altres. I és molt visible en el nostre dia a dia. Moltes vegades es manifesta a través de violències de baixa intensitat, des d’insultar algú a la cua del supermercat, a coses que pugen la gradació, com agredir un animal. M’interessava parlar d’això i m’anava bé el fet que la novel·la girés al voltant d’una gossa, perquè en principi la ràbia se suposa que és una malaltia dels gossos. Aquí la paradoxa és que l’animal no té cap mena de problema i la ràbia és la que es manifesta al seu voltant per part de les persones.
La ràbia serveix per definir un estat d’ànim que està bastant estès dins de la nostra societat. És sinònim de crispació, de malestar, d’agressivitat o de falta de respecte dels uns cap als altres
No és una ira que esclati, un còlera cap enfora, la que impregna el llibre.
No, el narrador s’emprenya, però cap a dintre i no explota. No és Un dia de fúria, que és una pel·lícula que m’encanta. A la pel·lícula un individu respon a l’agressivitat del seu entorn amb un esclat d’ira que és pràcticament odisseica i autodestructiva. A la novel·la, hi ha algú que respon aquesta agressivitat amb perplexitat, intentant entendre què passa al seu voltant. I és algú a qui li fan una cosa aparentment petita, però que per ell és decisiva: li treuen el seu punt de referència.
Parles de la seva gossa?
Sí. És una persona que fa una vida molt retirada, molt tranquil·la. I la seva rutina gira tota entorn de l’animal: una passejada al matí i una al vespre. Això és el que dona sentit i ordre a la seva vida. I quan li treuen, queda a la deriva. A partir d’aquí queda una mica a la mercè d’altres persones al seu voltant que —a mi m’agrada destacar-ho— són amables amb ell. La solidaritat i l’empatia, l’impuls que tenim els humans d’ajudar algú quan el veiem patir, malgrat l’agressivitat de l’entorn, persisteix.
La solidaritat i l’empatia, l’impuls que tenim els humans d’ajudar algú quan el veiem patir, malgrat l’agressivitat de l’entorn, persisteix
La perplexitat del protagonista té a veure amb el fet que la violència que li toca de prop és aparentment arbitrària?
És completament gratuïta i no té cap sentit. I crec que aquesta és una tipologia de violència que és molt habitual. El cas del Caminada és en realitat tret quasi literal de la vida real. És la història d’un periodista d’aquí Barcelona, que es deia David Caminada, a qui jo coneixia. Em va colpir, perquè va ser una mort horrible i absurda a mans d’algú a qui se li’n va anar la castanya i va anar pels carrers de Barcelona amb un ganivet burxant qui es trobava. A ell el va encertar al cor. Amb el gos és el mateix: em va passar que tenia un gos i algú el va enverinar i va morir. Mai vaig saber qui havia estat ni per què. Aquesta idea de la violència gratuïta i absurda és molt inquietant. Però no són fets que s’hagin de mirar aïllats, sinó que formen part d’un context.
Quin és aquest context?
L’intento suggerir i esbossar a la novel·la. Hi ha el que jo crec que són símptomes d’un model de societat que és caduc i que s’esgota. I dins d’aquest esgotament, la gent reacciona de maneres exasperades: des de la desesperació per aconseguir més diners, més fàcil i més de pressa que mai, al que poden ser els auges de l’extrema dreta. Una extrema dreta que moltes vegades apareix al llibre en la seva versió més banal i més esperpèntica, des de turistes alemanys desfilant borratxos fent la salutació romana, fins a graffitis estúpids en un polvorí de la guerra civil. Són elements inconnexos, però que en llocs com les poblacions turístiques s’acumulen i se superposen de manera caòtica. I això m’anava molt bé per mostrar el tipus de món al qual volia fer referència.
Parles de Bellavista, la població fictícia on passa la novel·la. L’has construït a través d’una vivència personal d’algunes àrees de Mallorca?
Bellavista està fet a partir de referents reals i qualsevol que conegui Mallorca reconeixerà fàcilment , sobretot, S’Arenal i també de Magaluf. Sempre passa el mateix amb aquest tipus de llocs: "Oh que lleig que és!", la gent s’exclama. I d’acord, ho són, però qui els ha fet així? No ho són per una fatalitat sinó, que han estat fets conscientment durant les últimes dècades. No vagi posar el nom perquè no volia que s’entengués que la idea era fer un retrat d’aquests llocs, sinó agafar això que en diem zones turístiques madures que n’hi ha per tota la Mediterrània. Jo en dic la perifèria d’Europa. Si tu has organitzat casa teva per dedicar-te a això, guanyaràs diners, però t’has d’atendre a una sèrie de conseqüències: societats molt desiguals, molta gent que abandona els estudis de forma prematura, etc.
La pandèmia ha accentuat la ràbia?
La pandèmia ho ha agreujat tot, també aquesta percepció de món caduc, de cosa que s’acaba, però que no se sap com ni cap a on. És allò de Gramsci que el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer. La pandèmia ha augmentat aquesta sensació i és curiós perquè la resposta majoritària és una mena de carpe diem exasperat, de "gaudim mentre podem perquè no sabem quan ens caurà una altra pandèmia o una altra guerra".
Té una part positiva la ràbia? Autoafirmant, potser?
Existeix la ràbia que podem entendre com sinònim d’impotència, que és el que li passaria al narrador, una cosa injusta que es queda aquí. Però no crec que tingui una part de positiva, o jo no li sé veure. Sí que hi ha un punt d’autoafirmació, però que sempre és a costa de l’altre, a costa de passar-li per damunt o fer-li alguna cosa o intimidar-lo: "aparta’t o et faré alguna cosa".
Com més temps passa i més escric, més dubto de si realment res del que faig val la pena
El narrador de la novel·la és un escriptor que ha perdut la fe en el seu talent. Hi ha un component autobiogràfic en ell?
El dubte sobre les pròpies capacitats jo el comparteixo. Com més temps passa i més escric, més dubto de si realment res del que faig val la pena. A la vegada també et diria que no sé fer una altra cosa. I a més m’agrada. Mentiria si dic que pateixo. Escriure és un esforç gran, però a mi m’alegra i em satisfà. I aquest dubte pot ser paralitzant, però també pot ser un estímul. El personatge de la novel·la, en canvi, arriba a la conclusió que no val la pena i que el que ell pugui aportar és irrellevant. El personatge no soc jo, però és una versió possible de mi, era una cosa que podia haver passat. Dels que he creat, deu ser amb el que hi tinc menys distància.
Aquest any, entre els tres finalistes del Premi Òmnium, hi ha dos escriptors mallorquins, el Sebastià Portell i tu. Podem parlar d’una efervescència de la literatura feta a les Balears?
Sí, però m’atreviria a dir, sense voler fer xovinisme, que és una efervescència constant. A les Balears i, quantitativament sobretot a Mallorca, sempre hi ha hagut una gran quantitat d’escriptors molt interessants, des de la Renaixença fins aquí. I pràcticament sempre han estat escriptors en català, en alguns moments històrics contra tot pronòstic. En el cas de la generació dels 70, amb escriptores com la Maria Antònia Oliver o l’Antònia Vicens, no van tenir ensenyament en català i, així i tot, són escriptores excel·lents. Hi ha moltes coses de les Balears que els que hi som allà sempre denunciem i ens queixem, però jo per fer la broma a vegades dic que és una terra d’artistes i delinqüents. És del que en donem més. Hi ha molt de talent creatiu. I molt de talent per la delinqüència.
A les Balears i, quantitativament sobretot a Mallorca, sempre hi ha hagut una gran quantitat d’escriptors molt interessants
Quina relació hi tens, amb els animals?
A Mallorca tenim una paraula que és "animaler" i jo en soc. M’hi trobo molt còmode amb els animals. Sempre dic que són una experiència d’alteritat radical. Estàs convivint amb un ésser d’una altra espècie: algú que està compartint la mateixa realitat que tu, però que la percep i la viu d’una manera radicalment diferent de la teva. Només això jo ja ho trobo interessantíssim. Jo crec que l’error és voler-los humanitzar i encabir-los en els nostres paràmetres.