Nanette. Aquest és el nom d’un dels especials d’stand up, és a dir monòleg de comèdia, més vistos de la història de Netflix. Gravat el 2018 i movent-se més enllà de les fronteres tradicionals del gènere, va assolir un increïble ressò internacional. A banda d’analitzar amb agudesa i observacions incisives la realitat, com és típic de la categoria, Nanette és el relat d’un periple vital, el de la pròpia autora; un trajecte que explora la vida de Hannah Gadsby, lesbiana en un entorn molt conservador, víctima d’abusos, i amb un diagnòstic tardà d’autisme. I per sobre de tot, és un crit ple de ràbia contra l’homofòbia interioritzada, l’opressió de gènere i la dominació masculina.
Ampliant el del monòleg original, Columna publica Els deu passos cap a Nanette, una autobiografia descarnada i divertida a parts iguals, en què Gadsby explica el procés que la va portar fins a l’especial. Endinsant-se en la seva trajectòria vital i en la seva infància i joventut al nord de l’illa de Tasmània, el llibre explora les seves circumstàncies familiars, l’endarreriment social de la Tasmània dels noranta i el llarg procés fins a sortir de l’armari. També, és clar, parla dels seus inicis en el món de la comèdia, dels seus primers monòlegs i de com es va gestar l’espectacle que la faria triomfar arreu del món.
🖋️ 📖 Lapislàtzuli, una invitació a desconstruir-nos per ser més lliures
L’humor com a salvació
El que deixa clar l’autobiografia és que l’èxit aclaparador de Gadsby sembla, a primera vista, inversemblant. Diagnosticada amb Trastorn de l’Espectre Autista, TDAH i amb una fòbia social que la va acompanyar durant tota la infància i adolescència, l’escenari i el riure del públic van ser, paradoxalment, un entorn on se sentia còmoda. On podia abandonar la invisibilitat que sempre havia sentit. “Em fan por les interaccions petites, però gairebé immediatament em vaig sentir bé davant d’un lloc ple a vessar; és, ja saps, estar feta al revés”, confessa la humorista, “fer riure a la gent és la meva salvació”.
L’escenari i el riure del públic van ser, paradoxalment, un entorn on se sentia còmoda
Una adolescència molt difícil, en què no se sentia encaixar enlloc, un trasllat de ciutat i una joventut erràtica van precedir la carrera d’una còmica que va trobar en l’humor una manera de relacionar-se amb el món, de relativitzar el seu patiment i, en definitiva, un mecanisme de supervivència. Riure’s d’ella mateixa, explica al llibre, va ser la manera de sobreposar-se a les múltiples dificultats i a l’opressió que va experimentar tant per la seva identitat de gènere com per la seva orientació sexual, les seqüeles del qual conformen el material principal de Nanette.
Riure’s d’ella mateixa, explica al llibre, va ser la manera de sobreposar-se a les múltiples dificultats
La nena que de petita somiava en ser un gos a qui la seva mare retreia constantment la falta de caràcter, va acabar sent una sensació a desenes de països i un referent d’humanitat, de resiliència i de la lluita contra les cotilles de gènere. En definitiva, una líder: algú capaç d’encarar-se i desmuntar la teranyina de l’ordre establert. I de coincidir a les festes amb Jennifer Aniston. “Vaig aprendre més aviat a desaparèixer”, explicava Gadsby sobre la seva joventut. “Era invisible i era fàcil oblidar-se que estava a l’habitació”.
La nena que de petita somiava en ser un gos va acabar sent una sensació a desenes de països
Però tant al llibre com al monòleg, la humorista troba una veu, dura i potent, per reivindicar que la seva experiència i la seva perspectiva tenen valor i que serveixen per explicar el món que ens envolta. “Quan vaig començar al sector de l’humor predominava encara la creença que les dones biològicament no tenien el que calia per a fer riure als homes”, sentencia. “En general les dones no són gracioses, però tu si”, havia de sentir sempre.
Més enllà de la comèdia
Si amb el monòleg de Nanette Gadsby volia “clavar un cop de puny a l’estómac del meu públic, metafòricament parlant”, l’efecte de Els deu passos cap a Nanette és molt similar. El llibre està farcit d’episodis que fan encongir al lector, des del relat d’una agressió homòfoba, a la difícil relació amb el seu cos i passant pels abusos que va rebre quan era petita. La còmica s’hi endinsa a vegades amb humor i a vegades amb la mateixa ràbia que impregna molts dels episodis del monòleg.
El llibre està farcit d’episodis que fan encongir al lector, des del relat d’una agressió homòfoba, a la difícil relació amb el seu cos i passant pels abusos que va rebre quan era petita
Amb lucidesa i de forma incisiva, els episodis del llibre li serveixen per disparar contra la misogínia de Picasso, la preocupació per la reputació de Harvey Weinstein, Roman Polanski o Woody Allen, del doble estàndard a l’hora de jutjar els qui pugen dalt de l’escenari i la preponderància dels homes en el món de l’humor. “M’encanta la comèdia indignada que fan els homes blancs. Per què estan tan indignats?”, es pregunta sorneguerament. “Són com el canari de la mina; si ells estan patint, imagineu a la resta”, apunta Gadsby.
La humorista estripa la relació que tenia amb l’humor autocrític o autodespreciatiu que havia estat la base sobre la qual havia construït la seva carrera
D’una manera similar, la humorista estripa la relació que tenia amb l’humor autocrític o autodespreciatiu que havia estat la base sobre la qual havia construït la seva carrera. “Vaig forjar la meva carrera a partir de l’humor autocrític i simplement ja no ho faré més”, afirma durant l’especial. “Perquè l’autocrítica, quan ve d’algú que ja està marginat, no és humilitat, és humiliació”. El riure, com la ironia, és una estratègia de supervivència, que et permet aguantar i seguir endavant. Però també té els seus límits. I, el més important, no permet afirmar la pròpia identitat, entendre-la ni fer les paus amb qui és un mateix.
El riure, com la ironia, és una estratègia de supervivència, que et permet aguantar i seguir endavant
Com el propi especial, Els deu passos cap a Nanette es mou molt més enllà dels límits marcats per l’humor. La pròpia Gadsby admet al llibre, com ho va fer quan el va gravar, que la seva creació va molt més lluny del què és la comèdia, que aplicar-li només aquesta etiqueta no és suficient. Nanette és en realitat el monòleg d’algú disposat a fer esclatar el món de l’humor i, a la vegada, de salvar-lo. De convertir la ironia plana i la rutina d’assenyalar les petites contradiccions del món en alguna cosa més: un testimoni sòlid dels defectes profunds del món, en una via per enfocar el futur. “Ser diferent és perillós”, afirma Gadsby mentre relata haver patit una violenta agressió homòfoba. I és impossible no prendre-li la paraula