Imatge superior: Un avió sobrevola l'exposició. A la dreta s'aprecia l'Estadi i al fons, el Palau Nacional / Foto: AFB. Autor: Josep Gaspar Serra

 

La dècada dels anys 20 del segle passat va suposar per a la ciutat de Barcelona un moment històric en que es van produir grans canvis socials i polítics. El pistolerisme va convertir la capital catalana en un lloc on l’assassinat estava a l’ordre del dia i al qual les autoritats van contribuir amb mètodes encara més expeditius, com la sinistra llei de fugues. Així mateix, els assoliments de la Mancomunitat en el terreny civil es van veure estroncats per l’arribada d’una dictadura militar furibundament anticatalana. Amb tot, aquests anys també van ser els de la modernitat, representada per balls atrevits com el xarleston, però també per la revolució que va significar la inauguració del metro i el gran esdeveniment que va culminar la dècada, l’Exposició Internacional del 1929, que va servir per urbanitzar la muntanya de Montjuïc

Tots aquests fets estan recopilats en el llibre La ciutat moderna.1921-1930 (Alberti Edicions), el cinquè volum de la col·lecció, en construcció, que Ròmul Brotons i Segarra dedica a la història recent de la capital de Catalunya. Com els seus predecessors La ciutat captiva. 1714-1860, La ciutat expansiva. 1860-1900, La ciutat trasbalsada. 1901-1910 i La ciutat neutral. 1911-1920, el llibre recull any a any les vicissituds de la ciutat.

La ciutat de les pistoles

La dècada dels anys vint, malgrat tenir a l’imaginari fama d’esbojarrada, va començar marcada per la violència. En una ciutat de més de 700.000 habitants es mantenia una guerra soterrada, la que mantenien, amb maneres força violentes, els sindicats i les patronals, amb pistoles i pistolers a banda i banda. L’aleshores governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido es va empescar un sistema per acabar amb la violència d’una part, la dels sindicats, ja que el pistolerisme de la patronal contava amb la connivència de les autoritats.

A ell se li deu la tristament cèlebre llei de fugues, que consistia simplement en comunicar als presos que quedaven en llibertat per tot seguit abatre’ls a trets per l’esquena adduint que intentaven fugar-se. Tot plegat, el 1921 es va tancar amb cent disset atemptats i setanta-nou víctimes mortals.

Pel que fa al 1922, un fet va marcar l’any, l’annexió de la vila veïna de Sarrià, que completava l’agregació dels municipis propers i engrandia la ciutat -amb tot, encara hi hauria agregacions posteriors de terrenys pertanyents als municipis de l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet-. També aquell any es van instaurar les primeres línies d’autobús i es va viure una tragèdia colpidora, amb l’enfonsament d’una de les populars golondrines del port, amb deu ofegats.

Arriba la dictadura

El 1923 va ser l’any de la visita d’Albert Einstein a la ciutat -amb l’anècdota que va arribar sense avisar i va fer córrer a un comitè de benvinguda desprevingut- i de l’assassinat de Salvador Seguí el Noi del Sucre, però sobretot de l’arribada, al setembre, just després d’una multitudinària celebració catalanista el dia 11, de la dictadura militar encapçalada pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, i rebuda amb els braços oberts per la monarquia borbònica, la qual cosa va suposar la repressió del catalanisme i la destitució dels regidors de l’ajuntament, que no tornarien a ser escollits democràticament fins a l’abril del 1931.

L’any següent la Mancomunitat de Catalunya va quedar anul·lada, tot i que nominalment va aguantar fins el 1925, però la gran novetat va ser la inauguració del gran Metro, l’actual línia 3, entre les estacions de Lesseps i Catalunya, al qual seguiria poc després el Transversal, l’actual línia 1, que uniria la Bordeta amb l’Estació del Nord.

 

unnamed

El cardenal Vidal i Barraquer beneeix la inauguració del Gran Metro, el 30 de desembre del 1924 / ANC. Autor: Brangulí

Per la seva banda, el 1925 va estar marcat per una dura repressió, repetides visites del rei Alfons XIII, que emparat per la dictadura militar sovintejava les seves estades a Catalunya, el terrible accident del tren de Sarrià del Dijous Sant, amb 26 morts i la sonada clausura del camp del Barça de la Travessera de les Corts, tancat a causa d’una sonora xiulada del públic a l’himne espanyol, agreujada per l’espontània ovació a l’himne britànic que va sonar tot seguit.

La mort de Gaudí

El 1926 va dur l’eclosió d’una música lleugera i frívola, el xarleston, que en certa manera va marcar el tarannà de l’època i va marcar també una fita en la lluita per l’alliberament de la dona, però també va ser l’any de la mort d’Antoni gaudí, atropellat per un tramvia i que va deixar la Sagrada Família a mig fer.

L’any següent, el 1927 va ser el de la plaça de Catalunya, ja que va ser aleshores quan aquell espai no previst al pla Cerdà va adquirir la fesomia amb la que la coneixem, tot i alguns canvis, en l’actualitat.

Del Gòtic a l’Exposició

La dècada dels anys vint també va ser la de la construcció del Barri Gòtic, afegint a elements originals altres de trasplantats d’altres indrets o directament construïts de bell nou, com el pont en suposat gòtic flamíger del carrer del Bisbe que uneix el palau de la Generalitat amb la casa dels Canonges i que va ser construït el 1928 per a espant dels entesos i meravella dels poc informats.

Però si un esdeveniment va marcar el final de la dècada va ser sense dubte la celebració de l’Exposició Internacional -no pas Universal com la del 1888- que va tenir lloc el 1929. La seva gestació va ser molt llarga, ja que el seu origen havia de ser una mostra d’indústries elèctriques que es va anar transformant amb el temps.

L’exposició va significar la urbanització de Montjuïc, amb la construcció d’alguns elements que encara avui formen part de la màgia de la muntanya, com la Font Màgica, el Palau Nacional o el Poble Espanyol. També per a l’exposició es van aixecar quatre columnes en senyal de catalanitat, que no van arribar a la inauguració ja que la dictadura les va enderrocar un any abans tot i que actualment tornen a lluir en una situació propera a l’original.

Sigui com sigui, l’exposició va ser un èxit que va mobilitzar tota la ciutat, un precedent del batec que es va tornar a viure l’any 1992 i que va pràcticament tancar una dècada que va finalitzar el 1930 amb la dictadura ja tocada de mort i encarada cap a uns canvis que arribarien l’any següent amb l’adveniment de la república i de la democràcia.

S’augurava un futur brillant que, com se sap, el feixisme va estroncar. En tot cas, això ja formarà part d’un proper volum d’aquesta col·lecció sobre Barcelona.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat