Imatge superior: Vinyetes de l'Esquella de la Torratxa sobre el lleure de les classes acomodades i populars / Alegret i Picarol

La primera dècada del segle XX a Barcelona va ser una època complexa, on al costat d'assoliments que van fer gran la ciutat en tots els aspectes, com la consolidació de les festes de la Mercè, l'inici de l'obertura de la Via Laietana, la construcció de l'Eixample o l'annexió d'Horta, s'hi troben aspectes negatius com les onades de bombes, les vagues, la Setmana Tràgica o els primers passos del lerrouxisme.

Tant és així que l'historiador Ròmul Brotons i Segarra ha triat el títol de La ciutat trasbalsada (Alberti Edicions) per al tercer tom de la seva mirada històrica per la ciutat -completada pels volums La ciutat captiva 1714-1860 i La ciutat expansiva 1860-1900 i de fet, com explica el mateix autor al prefaci, a la Barcelona del nou segle s'hi sumaven les característiques de "metròpoli activa, inquieta, diversa i cosmopolita", que alhora tenia les seves "contradiccions", com ara l'enfrontament constant entre una massa obrera impulsada amb desesperació a "millorar les seves penoses condicions de vida", davant d'una "burgesia vital i emprenedora que procurava defensar els seus privilegis".

La Via Laietana amb els primers edificis / AFB. Autor: Joan vidal Ventosa

"El recorregut per aquests deu anys resulta agitat i enlluernador alhora", continua l'autor, ja que es tracta d'un període on es produeixen fets efectivament trasbalsadors, com l'onada de bombes de l'any 1907, l'assalt al Cu-Cut per part de militars espanyols el 1905 o la Setmana Tràgica del 1909 i tot això passa alhora que es construeixen -no sense polèmica- edificis com la Casa de les Punxes i la Pedrera, es comença a obrir la Via A de la Reforma, és a dir la Via Laietana, esponjant/destruint la ciutat vella, i es consoliden els grans passejos destinats al lleure ciutadà, en especial el passeig de Gràcia, per a les classes acomodades, i el Paral·lel per a les classes treballadores, alhora que apareixen nous sistemes de lleure, com els parcs d'atraccions, les festes populars i fins i tot els espectacles aeronàutics.

Apareix la nova política

En l'àmbit polític, en aquesta dècada es consoliden noves maneres de fer política, allunyada del caciquisme dels partits monàrquics, com el catalanisme -amb l'ascens de Solidaritat Catalana- i el republicanisme, que seran motor de l'evolució de Barcelona en els següents anys, i també del moviment populista i anticatalanista liderat per Alejandro Lerroux, el lerrouxisme.

Pel que fa al creixement de la ciutat, a l'annexió d'Horta el 1904 se sumen la incipient colonització del Tibidabo, on s'intenta construir una urbanització al cim -que fracassarà com altres dos intents similars, el del Park Güell i el de Torre Baró-, de manera que el punt més alt de Collserola començarà aquí la vocació lúdica que continua fins els nostres dies. També és el moment de la descoberta de Montjuïc, amb la creació dels primers jardins, i la de la construcció de grans infraestructures de serveis com l'Hospital Clínic, el Palau de Justícia i la presó Model.

La setmana tràgica, el gran trasbals

Amb tot, és el conflicte de classes el que marca decididament la dècada, que tindrà el seu gran esclat el 1909 amb la Setmana Tràgica, iniciada el 26 de juliol amb una vaga general convocada per Solidaritat Obrera en protesta per la mobilització de reservistes per lluitar a les guerres del Marroc. A la vaga hi van seguir aldarulls, crema de convents, aixecament de barricades i intervenció de l'exèrcit fins que la situació es va 'normalitzar' a finals de setmana. Sense ser-ho, des de Madrid es va presentar l'aixecament barceloní com un moviment separatista, que va servir per aïllar l'alçament i evitar el contagi a altres ciutats de fora de Catalunya.

Un tramvia reforça la barricada a Torrent de l'Olla durant la Setmana Tràgica / ANC. Autor: Brangulí

Passada l'eclosió va arribar la repressió, amb suspensió de diaris, clausura de centres obrers, tancament d'escoles laiques, detenció d'unes dues mil persones i finalment, cinc condemnes de mort, entre elles les del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.

Tot plegat, una dècada "agitada i enlluernadora" que marca l'inici d'un segle XX que, dècades a venir, encara hauria de passar per grans moments com l'exposició del 1929 i el trasbals superior, el de la Guerra Civil i la dictadura franquista.