Basada en una novel·la de Celeste Ng, Little fires everywhere parteix d’un motllo televisiu que no és nou: la confrontació entre models de família, ja sigui en la seva accepció més social (com es diu en un moment de la història, hi ha persones que no es veuen mai abocades a una situació perquè poden escollir-la) com en termes de radiografia íntima. El relat s’articula a partir de l’enfrontament entre dues dones, mares amb una percepció molt diferent de la realitat. Una, Elena Richardson, és la mare benestant de quatre fills que insisteix a erigir-se en un pilar de la seva comunitat; l’altra, Mia Warren, és una artista i mare soltera d’una adolescent que canvia sovint de casa perquè fuig d’un passat ple de traumes i pèrdues. La casualitat les porta a conèixer-se i haver de relacionar-se.
El xoc entre els dos personatges no és imminent, perquè al principi hi ha el més semblant a un exercici de mútua tolerància, però a mesura que avança la narració aquella calma tensa que presideix totes les seves trobades degenera en una guspira d’imprevisibles conseqüències. En aquest sentit, aquesta sèrie d’Amazon és indiscutiblement eficaç. Presenta les dues protagonistes i els seus entorns amb una atenció al matís prou eloqüent, i sap fer-les avançar cap a les seves respectives catarsis. El millor de Little fires everywhere és justament el clima de violenta incomoditat que es va apoderant de l’ambient, i que arriba a semblar que malgrat estar parlant de conflictes eminentment sentimentals, qualsevol desgràcia és susceptible de produir-se. Enganxa, i molt, gràcies a aquest crescendo, i també perquè les actrius Reese Witherspoon i Kerry Washington, també productores, el saben plasmar amb el seu talent habitual.
Però si no acaba sent la gran sèrie que podria haver estat és perquè Little fires everywhere tracta l’espectador com si no hagués d’entendre les coses a la primera. Redunda en algunes solucions narratives que estan exclusivament concebudes com a subratllat dramàtic, per si la metàfora no hagués quedat prou clara, i alguns passatges incorren en unes quantes obvietats sobre la juxtaposició entre art i frivolitat. Ve a dir que si tens la vida tirant a resolta ets condescendent i classista per definició, i que si has tingut una existència complicada la teva creativitat és desbordant, un clixé que acaba laminant la força de la història. Tampoc no hi ajuda que estigui rodada amb abús de primers plans que apel·len a la televisió de fa unes dècades. Però, amb tot, els seus vuit episodis saben mantenir-te en tensió perquè el seu objectiu fonamental, fer la crònica d’una guspira, el sap culminar amb solvència. És impossible no deixar-se arrossegar per aquesta sensació que els secrets, els silencis i els recels acabaran esclatant en algun moment. Segurament perquè mentre la mirem som conscients que, tot i les seves irregularitats i el seu maniqueisme, Little fires everywhere ens ensenya els interiors d’unes vides que no se’ns fan gens estranyes.