Jury Duty ha estat la sèrie revelació d'aquest estiu. No en falten motius per l'èxit d'aquesta producció de Prime Video. No és fàcil que una sèrie sorprengui, i sovint és culpa nostra. El consum compulsiu de productes de plataforma t’acaba tornant immune a determinades ocurrències i veure els gèneres formulats des de tantes òptiques t’acaba fent massa conscient dels seus mecanismes. També hi fa molt que atribuïm a les sèries les propietats que ens venen d’elles, és a dir, que al final no som tant la suma de les nostres decisions com el resultat d’una calculada operació de captació.
Un home normal en mig d'una gran farsa
Més o menys això és el que li va passar a Ronald Gladden, un home corrent que va respondre a la crida per participar en un suposat documental sobre el funcionament d’un jurat popular. La seva curiositat i sentit de la responsabilitat el va portar a formar part d’un rodatge sense fer-se més preguntes de les necessàries. Al capdavall, hi havia càmeres perquè era un documental i era conscient que la seva imatge seria capturada durant el transcurs del cas. El que Ronald no sabia és que en realitat estava participant en una sèrie de ficció: la resta de membres del jurat, el cas que jutgen, el propi jutge, i totes les persones que es trobava eren actrius i actors (i molt bons, a més) que es prestaven a convertir la seva experiència en una successió d’embolics impagable. Això és Jury Duty, que ha estrenat Amazon i que, a més d’una comèdia molt efectiva, és un exercici de metallenguatge absolutament sensacional. Perquè al final som còmplices de l’enganyifa (sabem el truc de bon principi i anhelem veure’n les conseqüències) i veure Ronald enmig de determinades situacions interpel·la la nostra manera de mirar el món. Per aquest motiu rius molt amb el trànsit del protagonista involuntari, i a la vegada no pots evitar imaginar-te com hauries reaccionat tu en el seu lloc.
Una sèrie molt honesta
Una de les principals virtuts de Jury Duty és que es tracta d’una sèrie molt honesta. Ja no només perquè ens mostra les seves cartes d’entrada, sinó perquè tampoc pretén ser un gran experiment sociològic. Consisteix a fer visible la tradicional línia que separa la realitat de la simulació, a constatar la vigència de la comèdia clàssica (poques coses més hilarants que jugar amb el desconcert, la vergonya i les sortides de to) i a parodiar els absurds del sistema judicial. Si el gran Ronald et roba el cor és perquè és una bona persona, i com a tal encaixa amb un somriure (o amb el millor dels silencis incòmodes) l’excentricitat i la imprevisibilitat que l’envolta. Per educació en alguns casos i per pura incredulitat en alguns altres, però sempre amb esperit constructiu i empàtic, una mica com passava amb els personatges de Frank Capra. Enmig de tot això, escenes que mereixen figurar als altars de la comèdia, un actor prestant-se a una lloable autoparòdia (James Marsden, a qui costarà de mirar de la mateixa manera) i un darrer episodi per emmarcar que radiografia amb brillantor (i fins i tot emoció) les interioritats d’allò que mirem. Sí, som còmplices del viatge del Ronald, però al mateix temps el protagonista s’erigeix en el perfecte mirall del nostre paper envers la ficció.