Joan Enric Barceló és l'home que treballa fent cançons a Els Amics de les Arts, una de les bandes pedra angular en l'esclat del nou pop català. Pulsió creativa que ara ha mutat, abandonant momentàniament la música per expressar-se a través de la literatura. Univers de tinta i paper en què ha debutat aquesta setmana amb la publicació de Morir sabent poques coses (Periscopi, 2023). Un recull de contes entre molt bo i boníssim en què, seguint el mestratge de Vicenç Pagès Jordà i afiliant-se a tradició de referents del gènere a casa nostra: Pere Calders, Quim Monzó, Sergi Pàmies... ens presenta petites històries quotidianes narrades a través de grans relats cimbellats amb certa essència postmoderna de realisme màgic. Dissabte serà a La setmana del llibre en català signant exemplars. Feu-vos un favor: aneu-hi, que us el dediqui i després, sobretot, sobretot, llegiu-lo.
No sé tu, però jo ho vull saber tot però alhora no vull saber res.
Totalment. Buscava una paraula o una frase que transmetés felicitat. Cada cop em faig més gran i penso: "Hòstia, podria morir-me i no saber això i no passaria absolutament res, perquè hauria estat un pèl més feliç". Crec que és inevitable voler saber com funciona el món, qui són els que manen, quines coses passen... Però, en el fons, tots necessitem un moment egoista de dir: "Això ho vull desconèixer, no vull saber-ho i viure una mica més feliç". Per exemple, quan va començar la guerra d'Ucraïna, totes les notícies relacionades amb el conflicte em generaven angoixa i apagava la tele quan començava el Telenotícies. Vaig passar 5 o 6 mesos sense mirar notícies.
Hi ha moments en què, com a éssers humans, necessitem desconèixer coses perquè això ens fa una mica més feliços
A mi em va passar amb la Covid.
També! Eren moments superdurs on em refugiava en la feina i d'altres coses perquè l'actualitat em sobrepassava totalment. Recordo que havíem de publicar disc nou amb Els Amics de les Arts i va caure, i conseqüentment, també va caure la gira de presentació. Cada cop que miraves les notícies volies saber tot el que estava passant, però alhora ho volies ignorar. Es creava com una cosa molt estranya. Hi ha moments en què, com a éssers humans, necessitem desconèixer coses perquè això ens fa una mica més feliços.
En l'àmbit més personal, també hi ha coses que paga la pena no saber: aquella cosa que t'explica la parella i dius: "Hòstia, potser no calia aquest nivell de sinceritat i haguéssim estat més feliços tots dos".
Tothom s'hi troba, amb moments com aquest. Del nostre entorn més íntim coneixem moltes coses, però desconeixem també moltes d'altres. Hi ha coses dels meus familiars, dels meus amics que vull saber, que vull conèixer, i em vull involucrar i intentar ajudar-los, però hi ha coses que crec que puc no saber.
I ja està bé que sigui així.
Sí, hi ha guerres que s'han de lluitar cadascú pel seu costat.
Aquesta te l'han fet 30.000 vegades: com passes d'escriure cançons a escriure un llibre de contes?
A vegades hi ha idees que no caben en una cançó i has de buscar un altre mitjà per explicar-les: ja sigui fent un musical, fent un llibre o fent una pel·lícula. El que sigui. Jo tenia una sèrie d'idees a què volia donar sortida i em vaig apuntar a l'Aula d'Escriptura de Girona. Va ser l'any 2016 o 2017 que m'hi vaig apuntar. Buscava mecanismes que m'ajudessin a escriure aquestes idees. Des del 2010 que em dedico professionalment als Amics, i per tant portava 7 anys escrivint, però escrivint només cançons.
A moltes de les teves lletres s'intueix aquesta pulsió literària.
Sí, són microrelats o petits com curtmetratges, perquè també tenen aquesta part que és molt visual. A vegades tens un sentiment molt concret que et cap en el format d'una cançó: 3 minuts i mig, passant per una estrofa i una tornada. Però d'altres, com la història del primer conte, Homenatge, seria molt difícil d'explicar en una cançó .
Des d'El código Da Vinci de 2007 fins l'actual Citant Mercè Rodoreda, trobem infinitat de referències literàries a les teves cançons.
Com també hi ha referències del cinema. Normalment, les idees que agafo de la literatura les passo a la música, i al revés. A mi m'agraden els vasos comunicants. Sempre que escolto un disc o miro una pel·lícula o llegeixo un llibre, ho faig d'una manera analítica amb el telèfon al costat. Des que em dedico a escriure cançons, i ara també fent el llibre, sempre trobes una frase que et ressona, una idea, una paraula... i l'apuntes en una nota de text o de veu. Perquè llavors penses, això ho puc robar per fer-ho servir...
Hi ha cap disc que hagis estat escoltant compulsivament mentre escrivies el llibre?
He fet una playlist a Spotify, però encara l'he de publicar. M'agradava la idea que el lector pogués tenir una lectura acompanyada de cançons.
Una banda sonora.
Són cançons que, per la sonoritat, per la lletra o pel que sigui, t'ajuden a situar-te en el relat. A Homenatge, per exemple, vaig buscar Perfect Day de Lou Reed. És una de les grans cançons de la història de la música, perquè és trista, però alhora és alegre. Té un punt de nostàlgia, de tristor d'aquelles coses bones que s'acaben. I alhora fa una cosa molt maca: explica que a la vida no hi ha res que sigui gran ni majestuós. A la nostra vida quotidiana passen poques coses.
Hi ha tres paraules que em fan molta mandra: èpic, mític i brutal, que estan molt a l'ordre del dia avui en dia. En el llibre les històries són molt petites
Perfect Day és beure sangria al parc i quan es fa fosc tornar plegats a casa.
Exacte, estar amb tu i ja. És una cançó tan senzilla i tan essencial... I això era el que volia assolir amb aquest recull de contes: escriure històries que no expliquessin res extremadament excepcional. Hi ha tres paraules que em fan molta mandra: èpic, mític i brutal, que estan molt a l'ordre del dia avui en dia. En el llibre les històries són molt petites. Són històries de personatges que els passen coses interiors, que els posen en un lloc incòmode i que, a partir d'aquí, no tenen les eines per adaptar-se al que els proposa la vida en aquell moment.
Els teus personatges em resonen als dels contes del Sergi Pàmies: l'oficinista que no té cap història extraordinària ni èpica, però que al final, potser perquè et sents identificat amb aquella grisor et colpegen.
Pàmies és un referent absolut. Igual que Quim Monzo o, inclús, Pere Calders, que són paraules majors.
Pàmies és un referent absolut. Igual que Quim Monzo o, inclús, Pere Calders, que són paraules majors
De fet, inicies el llibre citant Calders.
Sí, perquè aquesta idea del desballestament del jo era molt adequada pels personatges: desballestar el jo per convertir-lo en una altra cosa. El protagonista d'Homenatge l'únic que desitja és una festa sorpresa el dia que es jubila, perquè creu que ha viscut tota la vida donant, donant i donant, i espera rebre alguna cosa a canvi. Però tampoc és capaç de transmetre-ho ni d'explicar-ho i no ho vol forçar, però ho desitja i això el converteix en un monstre, al final, als ulls de les seves filles i la seva dona.
Parlant de referents... Hi ha un nom clau en el teu creixement com escriptor.
Vaig tenir la sort de tenir Vicenç Pagès Jordà de tutor. A l'Aula d'Escriptura de Girona fas dos anys d'itinerari, i l'últim curs hi ha un mòdul on tens el suport d'un escriptor que t'ajuda a desenvolupar un projecte literari, ja sigui una novel·la o un llibre de contes. En el meu cas va ser en Pagès Jordà. Va ser un privilegi absolut seure amb ell davant d'un cafè, en una plaça a Torroella i comentar els relats. D'una manera molt maca la relació alumne-professor va mutar cap a una amistat. Això em fa sentir molt privilegiat.
Tota la seva obra és fascinant, però hi ha un llibre seu que trobo que va portar la literatura catalana a un nou estadi: Els jugadors de Whist.
Totalment. És fascinant com dóna un nou gir al gènere de la novel·la, incorporant des de llistes de Facebook fins a diaris personals. D'aquesta novel·la, però, el que més m'agrada és la part on parla del seu passat i explica els jocs a què jugaven els nens en aquella època.No deixa de ser una història d'amistat. I una història de pèrdua. M'agrada moltíssim, Els jugadors de Whist. Però del Vicenç també m'interessa molt la part d'escriptor de contes. Em vaig enamorar d'ell com a escriptor amb Cercles d'infinites combinacions.
Era una persona extremadament generosa: si tenies una mica de pulsió literària i li demanaves si podia llegir res del que havies escrit per saber la seva opinió, mai tenia un no per resposta.
El món té gent molt bona, el món té gent generosa i el món té gent sàvia, però de generosos, bons i savis n'hi ha molt pocs. I que a més tinguis accés a ells, menys encara. Em sembla que poca gent debat que era el millor de la seva generació.Quan li passava un conte, ell sempre se'ls llegia i me'ls tornava amb anotacions. Jo l'enviava els contes en paper, i ell m'els tornava amb guixots. Guardo tots aquells contes amb les seves apreciacions.
Com escrius?
En ordinador, però quan vam començar aquesta dinàmica d'enviar-nos els relats, em va dir que ho preferia en paper. I jo anava a imprimir-los, els enquadernava i els enviava a casa seva, a Torroella. I una vegada se'ls havia llegit, me'ls tornava amb guixots. Guardo tots aquests contes com or.
Tots han acabat aquí, al llibre?
No, tots no. Alguns se'ls va carregar ell, i alguns, l'editorial. De fet, de totes les trobades amb en Pagès Jordà, no hi ha cap conte que estigui al llibre. Recordo que quan va acabar el curs, li vaig dir que tenia la sensació d'haver desaprofitat el temps, perquè res del que havia escrit era aprofitable. La seva resposta va ser que no, que sentia que tenia interès i ganes. I em va proposar que ens seguim veient, que quan tingués res nou s'ho enviés i en parlaríem. Crec que el primer conte que vam començar a treballar i que ha acabat al llibre va ser We End, que explica el viatge en tren de dues persones, en què, no saps per què, una d'elles té molt d'interès a parlar amb l'altra, fins que ho descobreixes.
Parlant d'en Pagès Jordà, hem de parlar per força de David Foster Wallace, que també està molt present al llibre, especialment al conte La perillositat, amb tots aquests peus de pàgina tan característics de la seva literatura.
Aquest conte parteix d'una idea robada de Foster Wallace. És una mena de doppelgänger literari: narro una història que si la llegeixes sense mirar els peus de pàgina, té una interpretació; però que si et mires les anotacions, en té una altra. Tots tenim moltes veus alhora que ens diuen coses diferents. Va ser molt divertit jugar a ser dues persones en un mateix relat.
Hi ha molta experimentació formal, en els contes. Fèlix, el segon del recull, és un diàleg en què obvies una de les parts.
Partia de la premissa que si feia un recull de contes, com a mínim m'havia de permetre aquestes llicències formals. I ho he fet. He jugat a allò que he volgut, a allò que m'ha vingut bé. He intentat teixir un univers, però que fos un univers de mons molt diferents. Aquest conte, concretament, que és una altra idea robada a Foster Wallace, és un dels meus preferits. Obviar un dels interlocutors del diàleg em permetia que fos el lector qui pogués decidir si la noia està parlant sola i, per tant, està fatal; o si el seu interlocutor, que és el seu germà, és un mort que ressucita. Si penses en les dues possibilitats, no sé quin és més terrible: que tinguis un germà que s'ha mort tres vegades i ha ressucitat totes elles o que sigui una persona que ha perdut el cap totalment perquè no ha superat la mort del seu germà. M'agrada jugar amb aquestes dues idees. I tot i que jo tinc una idea molt clara del conte, no té per què ser la mateixa interpretació que faci el lector.
Morir sabent poques coses és un llibre molt a l'estil de Tarantino, en el sentit que has creat un univers en què a tots els contes vas trobant picades d'ullet d'històries anteriors.
La intenció era que es pogués llegir com a llibre de contes, que l'obrissis per qualsevol pàgina i que aquella història tingués sentit per ella mateixa. Però que alhora hi hagués segona lectura seguint l'itinerari que et marco des del primer conte fins a l'últim i així poder anar connectant coses. Hi ha un conte, per exemple, que es diu Dalton Highway, que el protagonista és un transportista d'Alaska, que portar paquets i cartes a la fi del món, el campament petrolífer de la badia de Prudhoe. Quan llegeixes aquest conte, ja saps, perquè t'ho he explicat al conte anterior d'una manera tangencial, que aquest senyor es morirà. És un conte minimalista, molt petit, molt paisatgístic, preciós.
Però ja saps que el protagonista morirà.
M'interessava intentar que l'actor se sentís incòmode, que pensés: "M'està agradant el que estic llegint, és bonic, però jo sé com acaba i el personatge no en té ni idea".
Ha de ser divertit poder jugar a ser Déu en aquest univers literari que crea l'escriptor.
És molt divertit. Tampoc volia que hi hagués un element central o un fet que ho vehiculés tot. Penso en aquella pel·lícula de fa ja uns anys que es deia Crash, en què hi havia un accident que ho vertebrava tot. Aquí hi ha diversos fets que vertebren el llibre: hi ha noms, hi ha situacions, hi ha llocs... però no hi ha un sol fet. Però sí que tots els contes, a la seva manera, ressonen en els altres. Sí, és molt divertit, però costa, perquè no sempre és fàcil unir tots els fils i evidentment ho vols fer bé. Jo m'enfronto a cada nova cançó o cada nou llibre amb la intenció de crear una cosa molt bona. Però per cada cosa molt espectacular que et passa a la vida o per cada moment que dius "quina passada!", te'n menges molts de no tan explosius. Així que, per què no celebrar aquesta quotidianitat i aquestes coses petites que ens passen.
I què passa quan creus que tens una gran cançó o un gran conte i no és rebut així?
Normalment, ja et passa que tu creus que tens una gran cançó o un gran conte i l'endemà l'escoltes o el llegeixes i és una merda. Però l'última paraula és del lector. Ara, debutant en la literatura, tinc molta curiositat per saber què passarà. En un concert veig quina cançó funciona molt, quina funciona poc i quina hem de deixar de tocar. Però amb els contes...
És una feina molt més íntima.
Total. La feina d'escriptor és molt més íntim, però també la recepció que fa la gent d'allò que has escrit. I jo, més enllà d'alguna presentació o club de lectura, només tindré el seu feedback a partir d'un número, que seran els llibres que s'hauran venut a finals d'any. Els músics estem acostumats a tenir un feedback superdirecte de les coses que fem. Ara publiques una cançó i a plataformes com Spotify puc veure segon a segon quanta gent l'escolta, des d'on l'escolta... En canvi, un llibre és una cosa que llences allà i que no saps què passarà amb ell.
L'enveja i el descrèdit és esport nacional i els haurà que diran: "Ja està aquí el d'Els Amics de les Arts amb ínfules d'escriptor".
Evidentment, he pensat en això, el que passa és que si estigués pendent del que et diu tothom, no acabaria fent res. Em va agradar molt la conversa que vaig tenir amb l'Aniol (Rafel), l'editor de Periscopi. Quan vaig entregar el manuscrit, ja fa més de dos anys. em va dir que li agradava molt però que a l'editorial eren tres persones i que totes tres s'havien de creure el meu llibre, si no, no el publicarien. Em va sembla perfecte, era el que buscava. Periscopi era l'editorial on volia estar, un segell que m'ha fet descobrir moltíssims autors i m'ha fet viure moltíssimes històries meravelloses a través de les novel·les i els contes que he llegit. Jo volia ser aquí i era conscient que si posàvem el text al centre de tot per sobre de l'autor, no ens podíem equivocar. Quan em va escriure dient-me que tots tres s'ho havien llegit i tots tres els agradava, l'alegria va ser immensa. És un projecte amb què havia somiat molt de temps i ara, que s'hagi fet realitat, em fa molta il·lusió.
El llibre és un projecte amb què havia somiat molt de temps i ara, que s'hagi fet realitat, em fa molta il·lusió
Tens por a morir?
Sí, tinc por a morir. soc molt hipocontríac, molt. Jo soc d'aquells que si es troba una taca al coll pensa que es morirà en qüestió de dies.
Dels que busca a Google?
D'aquests. I necessito algú al costat, algú que normalment és la meva dona, em digui: "Tranquil, no és res". Soc així. Pateixo molt. Soc molt patidor amb el dolor propi i amb el dolor dels altres. Ticn por que els meus fills es facin mal. És com una derrota personal molt heavy per mi. Quan cap d'ells cau i es fa mal, em costa molt suportar-ho. I sí, la por a morir hi és, tot i que el dia que em mori, no me n'entraré. De fet, serà un tema exclusiu de la gent que m'envolta, no serà una cosa meva. Però, evidentment, sí que hi penso.
La mort és un dels vertebradors del llibre.
La mort i el dol. Crec que no se'ns ensenya a com es passa una mort, sobretot, quan ets jove. Pair una mort quan ets adolescent és una cosa molt complicada. I ningú ens prepara per això. Ningú. Simplement, un dia t'hi trobes. Ningú estarà aquí per sempre. Però se n'ha de poder parlar i inclús amb molt ironia. Aquest llibre parla de la mort, però en molts moments des de l'humor.
Tu que véns del món de la música, a la literatura tens por de patir el síndrome del segon disc, el temor a tenir que gravar un gran segon àlbum quan el primer ha sigut tot un èxit?
Bueno, sí. Encara és aviat, perquè tot just estic començant amb la promoció del llibre. Per mi, això ara mateix és una excursió que faig amb els companys de viatge que volia: l'editorial Periscopi, tot i que la meva feina professional cotinua sent Els Amics de les Arts, amb els quals encara hi ha molts projectes per fer: en breu iniciem la segona part de la gira i aviat traurem coses noves. Però és llaminer i és bonic, i no descarto escriure en un futur. En el fons és tenir una bona idea o una idea que tu consideris que val la pena dedicar-hi molt de temps, perquè això d'escriure vol molt de temps.
És un privilegi que la meva preocupació més gran laboralment és despertar-me i trucar als meus amics per quedar i fer cançons
Quan fa ja que vau començar amb els Amics?
Vam començar el 2005. El primer disc, Castafiore Cabaret, és de l'any 2008 i fem el gran salt el 2009 amb Bed & Breakfast. Gairebé ja fa vint anys que anem plegats. Un miracle dedicant-te al món de la música cantant en català. Vam néixer en un moment que no es venien discos ja i en vam vendre. Bed & Breakfast és disc platí, l'última anomalia abans que tot s'esfondrés i l'industria musical, tal com la coneixíem, desaparegués. És un privilegi que la meva preocupació més gran laboralment és despertar-me i trucar als meus amics per quedar i fer cançons. Hem fet el que havíem de fer, però seguim allà i estem bé, estem contents. Hem passat de tot, però som allà, som un nucli molt fort i molt maco.
Suposo que hi haurà molta gent que llegirà aquest llibre perquè el firma Joan Enric Barceló dels Amics de les Arts i molta gent que no el llegirà pel mateix motiu
Ja sou uns clàssics nostrats.
Justament, l'altre dia llegia una entrevista a Figa Flawas en què deien que Els Amics de les Arts érem una clàssic. Que els grups nous ens citin com a referència o que ens vulguin per col·laborar doncs, em fa molt i molt feliç. Els humans ens caracteritzem per tenir una o dues explosions de talent a la vida i la resta és controlar el declivi. Només es tracta de controlar el declivi. Portar 20 anys sense parar fent música en català, seguint fent discos em fa sentir super afortunat. Suposo que hi haurà molta gent que llegirà aquest llibre perquè el firma Joan Enric Barceló dels Amics de les Arts i molta gent que no el llegirà pel mateix motiu.
Pots veure l'entrevista sencera aquí...