Les meves filles, la parella, els amics... Tots, sempre, em diuen que els faig passar vergonya, molta vergonya, quan m'aturo a inspeccionar el que la gent tira als contenidors. A vegades són mobles o quadres. L'altre dia vaig recuperar uns magnífics testos d'argila, tan grans que m'hi podria banyar. Hi ha ocasions, cada vegada menys, que salvo de la deixalleria algun vinil. Tot sovint són llibres i revistes.
La gent llença molts llibres i revistes. Acostumen a ser grans enciclopèdies que ja ningú no fa servir perquè ara tothom consulta la Viquipèdia. O vells exemplars de les aventures de Mortadelo y Filemón.
Pel que fa a novel·les, els contenidors són les últimes biblioteques de best-sellers perennes, relats d'aquells que trobaves a les prestatgeries de totes les cases com Tuareg d'Alberto Vázquez-Figueroa, El perfum de Patrick Suskind, Caballo de Troya de J.J. Benítez, No sense la meva filla de Betty Mahmoody... Una vegada, en una de les meves millors troballes, vaig fer-me amb un exemplar de Mis futbolistas y yo de Johan Cruyff.
El tresor més preuat, però, que mai he trobat en un contenidor ha estat una còpia de La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó. Va ser no fa gaire, anant cap a la feina, al carrer Numància cantonada amb Enric Bargés. Ja el tenia, però me'l vaig endur igualment, per si mai em roben el que ja tinc, per regalar-lo, per si em tallen la llum i necessito fer foc per escalfar-me o per deixar-lo en un altre contenidor.
Abans eren 'containers'
Abans als contenidors se'ls deia "containers". Als containers els vam començar a dir contenidors a partir d'una campanya, imagino que impulsada per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
Devia ser a finals dels vuitanta o inicis dels noranta. L'espot, si no recordo malament, mostrava un grup de catalans parlant al voltant d'una taula. En un moment de la conversa, un d'ells, deixava anar un "container". Era aleshores quan el cambrer, un jove d'origen xinès, el corregia: "No es diu container, es diu contenidor".
El jove xinès tenia un restaurant, novament si no m'erro, al Passeig Maragall de Barcelona. No sé si encara hi és. Entre plat i plat, entretenia la clientela fent trucs de màgia. Avui dia aquell anunci, que partia de més d'un tòpic pejoratiu, seria acusat de racista. I les acusacions tindrien fonament.
Joan Vendrell, Ramon Barnils i Quim Monzó: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico
Una persona humana
Quim Monzó forma part del meu imaginari cultural i vital des de sempre. Recordo mon pare, ja ben entrada la nit, escoltar El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico el genial magazín nocturn, tan culte com cràpula, intel·ligent i gamberro, que Monzó conduïa amb Jordi Vendrell, Ramon Barnils. De fet, va ser el primer programa regular en la graella de Catalunya Ràdio.
Després d'aquests vindrien molts més altres programes i col·laboracions fins a arribar a les actuals aportacions que fa al Món a Rac1 de Jordi Basté i el Versió Rac1 de Toni Clapés. Intervencions a vegades delirants, a vegades passades de voltes, sempre brillants, que ja formen part de la nostra història hertziana.
On vaig començar a gaudir plenament de la personalitat de Quim Monzó va ser a les seves aparicions al Persones Humanes, programa nocturn conduït per Miquel Calçada. Tot i que en molts sentits era una apropiació nostrada dels late shows ianquis: David Letterman, Jay Leno... Encara avui, trenta anys després de la seva emissió, continua sent un dels moments culminants en l'esdevenir de TV3.
Com fotre un clau
I aleshores va vindre el gaudi de llegir les columnes que escrivia diàriament, en els últims quinze anys a La Vanguardia, anteriorment a Diario de Barcelona, El Periódico, Avui, El Correo Catalán o El País. I a través d'aquestes, els seus llibres de reculls d'articles. I a través d'aquests, els seus llibres de contes i les seves escassíssimes incursions en el món de la novel·la: Benzina i, justament, La magnitud de la tragèdia. Pere Calders postmodern, llegir Monzó és com fotre un clau. Els finals dels seus contes, un orgasme.
Durant molt de temps un dels meus somnis eroticoprofessionals era entrevistar Quim Monzó. Per aconseguir-ho em vaig inventar un projecte anomenat 365 dies 365 entrevistes. Una pàgina web en què cada dia, durant un any, publicava una entrevista amb una figura més o menys rellevant de la societat catalana. I un dia entrevistava Ferran Adrià i un altre Muriel Casals. I un dia entrevistava Victor Valdés i un altre Mònica Terribas. Però Quim Monzó se'm resistia.
Vaig aconseguir el seu mail però no em responia. Fins aquell vespre que em vaig cansar i el vaig tornar a escriure. Només vaig redactar l'assumpte: "Quim, deixa el Twitter i contesta'm d'una puta vegada". Res més, el cos del correu anava buit. Dos minuts després tenia la seva resposta. Va ser la millor entrevista que he fet mai (la foto que il·lustra aquest article, feta pel meu germà Carles Rodríguez, és d'aquella trobada). Des d'aleshores, periodísticament, tot ha anat de baixa. És la meva magnitud de la tragèdia.