Aquest article no és un conte, malgrat que contingui un 1% de ficció i un 99% de veritat. La història transcorre a Barcelona el dia 6 d'octubre de 1934. A mitja tarda diversos grups independentistes armats ocupen locals, pisos i edificis concrets del centre de la ciutat davant la imminent proclamació de l'Estat Català per part del president Lluís Companys. Un d'aquests grups el formen joves de l'organització Palestra, una entitat cultural i excursionista de tarannà patriòtic fundada per Josep M. Batista i Roca l'any 1930 i inspirada en les joventuts del Sinn Féinn irlandès o els sokols txecs i eslovacs. Abans no toquin les vuit del vespre, un comitè de defensa de l'entitat entra al Teatre Coliseum a l'aguait sobre què pugui passar a plaça Sant Jaume. Tots els joves van armats amb fusells, malgrat que la majoria no tingui ni idea de com es fan servir. Un d'ells té vint-i-dos anys, és escriptor i es diu Pere Calders, però l’escopeta que té a les mans no dispararà ni una bala aquella nit.
Retrat d'un joveníssim Pere Calders l'any 1933, amb vint-i-un anys. (Fons Calders-UAB)
Un pacifista disposat a donar-ho tot pels ideals
Aquell vespre d'octubre cau en dissabte, però al Coliseum no s'hi celebra cap obra. Quan falten pocs minuts per a un quart de nou del vespre, en aquella "hora solemne" Lluís Companys surt al balcó de la Generalitat i davant una plaça de Sant Jaume plena com un ou proclama l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Immediatament després, el president comunica al general Batet que es posi a les ordres de la Generalitat, però el Capità General de Catalunya s'hi nega i li demana una hora de marge per prendre una decisió. Mentrestant, Batet truca a Madrid, declara l'estat de guerra i autoritza l'exèrcit a ocupar posicions estratègiques de la ciutat.
Lluís Companys i altres consellers del seu govern durant els Fets del Sis d'Octubre de 1934 pels quals serien empresonats.
Quan comença l'enfrontament, els primers trets se senten des de dins el Coliseum. Allà, Calders segueix tancat amb un bon nombre de companys que carreguen armes per les quals han rebut instrucció: de forma regular, alguns membres de Palestra han estat practicant al camp i en secret l'ús dels fusells, amb l'únic inconvenient que aquesta instrucció l'han feta amb canyes i bastons. La nit del 6 d'octubre, però, les escopetes són de debò, igual com són reals els trets i el so de les armes que sembla venir del carrer. Dins el Coliseum ningú sap res i s'esperen ordres; a fora, en canvi, uns quants metres més avall, escamots d'Estat Català liderats per Miquel Badia es fan forts des d'un local de la Via Laietana i aconsegueixen hostilitzar de valent els militars espanyols situats a la plaça de l'Àngel. És un miratge, però.
Una imatge prou metafòrica: la mirada concisa vers la realitat que l'envoltava va ser sempre un tret característic de Pere Calders. (Fons Calders-UAB)
A mesura que passen les hores, l'exèrcit va ocupant terrats i posicions estratègiques clau, mentre centenars d'homes armats com Calders segueixen esperant ordres, ja sigui des del Coliseum, des de la Sala Mozart, des del Teatre Novetats o, en grups més disseminats i poc organitzats, des de la Rambla. Quan el president Companys nomena d'urgència Frederic Escofet com a cap de la Comissaria General d'Ordre Públic ja és massa tard: en plena matinada, Escofet advoca per una ofensiva conjunta dels Mossos d'Esquadra i els militants armats contra l'exèrcit, però l'ambient a les files independentistes està ja massa desmoralitzat.
El compromís d'un independentista radical
Quan falten pocs minuts per a les sis del matí, Josep M. Batista i Roca arriba al Teatre Coliseum i puja a l'escenari. Pere Calders, aferrat al fusell que aquella nit no farà servir, escolta com aquell home, algú convençut de convertir la Societat d'Estudis Militars en ORMICA (Organització Militar Catalana) per tal d'assolir la independència de Catalunya amb un exèrcit propi, diu a tota aquella jovenalla armada que ja poden marxar cap a casa. "Tot s'ha perdut" és la frase més dolorosa que surt dels seus llavis. És una frase semblant a la que Frederic Escofet pronuncia a Lluís Companys quan li confessa que no pot dur a terme la missió que li ha estat encomanada, que el mig miler de militants armats han estat dissolts, que per evitar una carnisseria innecessària no hi haurà cap ofensiva contra l'exèrcit i que la rendició és l'única sortida lògica. El president de la Generalitat, a les sis en punt del matí, truca al general Batet i comunica la rendició del govern de Catalunya.
Calders, el segon de dalt a la dreta, amb altres combatents republicans durant la Guerra Civil. (Fons Calders-UAB)
Calders se'n torna a casa, un any després es casa amb la seva primera dona, Mercè Casals; dos anys després publica El primer arlequí, el seu primer llibre, i tres anys més tard, en plena Guerra Civil, sent ja militant d'Acció Catalana i del PSUC, s'allista com a voluntari a l'exèrcit republicà i combat a la batalla de Terol, experiència que recull a Unitats de xoc. Amb la desfeta republicana, Calders s'exilia a França, on es retroba amb la que acabarà esdevenint la dona de la seva vida, Rosa Artís i Gener: havien estudiat a la mateixa escola, era la germana de Tísner i, per tant, la filla d'Avel·lí Artís i Balaguer, amic i company de feina del pare de Calders. Junts marxen a Mèxic, on viuran més de vint anys i on Calders començarà a publicar els contes que a la llarga el convertiran en l'escriptor reconegut que avui tots coneixem. L'estil irònic, surrealista i màgic de les seves narracions serà titllat de literatura fantàstica i evasiva per Joaquim Molas i les patums afins al realisme històric, però Calders defensarà sempre l'humor com a bisturí per penetrar en les diverses capes de l'ànima. En la seva obra, tant la de ficció com la periodística, no amagarà mai què pensa, què creu i què defensa, tal com demostra un article seu de 1992 en el qual afirma inclinar-se cap a un independentisme radical.
Pere Calders amb la seva millor arma, la màquina d'escriure, en una fotografia feta a Mèxic als anys cinquanta. (Fons Calders-UAB)
Si Oscar Wilde deia que la ironia és sempre la carcassa del dolor, en el cas de Calders la ironia és la màscara del combat. Es pot comprovar bé llegint Pere Calders. Sobre el feixisme, l'exili i la censura (Rosa dels Vents), un recull d'articles i narracions publicat fa uns quants anys i a càrrec de la seva néta Diana Coromines. La literatura de Calders va construir sempre uns fets, unes històries i unes pulsacions que, rere una primera lectura aparentment sarcàstica, surrealista o absurda, exposen la visió d'algú que ha lluitat i ha perdut, però que en comptes de decidir fer el ploricó, decideix destapar sense tabús la realitat que observa. Rellegir Pere Calders és descobrir que la ficció actua només com una primera capa per destapar allò que veu i sent, per això, a diferència d'aquest article, en els seus textos no hi ha simplement un 99% de fantasia i un 1% de versemblança, tal com sovint s'ha entès. Hi ha una crítica mordaç al sistema establert. Hi ha un rebuig a l'oficialisme cultural. Hi ha un atac als ocupants del seu país, però també als còmplices de negar l'ocupació. I hi ha, sobretot, una alta contundència ideològica camuflada rere la rialla, ja que Pere Calders no va disparar mai aquell 6 d'octubre amb un fusell defectuós, però es va passar la vida disparant amb una màquina d'escriure. Una arma que, per fortuna per a tots nosaltres, dominava a la perfecció, però això ja és una altra història. O més ben dit, matèria d’un altre article.