Iván Zulueta, del D’A a la J: la vida d’una icona maleïda

El títol que encapçala aquest article és, de ben segur, el més críptic que aquest articulista s’hagi atrevit a presentar-li al seu pacient editor. I serà un acte de bona fe, el dolç regal d’un padrí cap a un fillol en Dilluns de Pasqua, si avui li publica sense correccions d’estil. Defensaré l’associació d’idees que m’ha portat a un titular tan anticlickbait: Warhol A To Z: The Life of an Icon, és el diccionari il·lustrat, de l’A la Z, que va celebrar la vida, l’art, les pel·lícules i col·laboracions, d’Andy Warhol, el papa del Pop novaiorquès. I Plena Pausa, la projecció musicada en viu del festival D’A, a càrrec de J de Los Planetas, recull la vida, l’art, les pel·lícules i col·laboracions d’Iván Zulueta, el cineasta de culte que va importar les virtuts (i algun dels vicis) del cercle de The Factory, Lou Reed, The Velvet Underground i la resta d’avantguardistes maleïts, de la ‘gran poma’ a casa nostra.

“El D’A, Festival de Cinema de Barcelona, està dedicat al cinema contemporani, amb un focus especial cap a autors i autores consagrats, de llarg recorregut, i una aposta molt forta pel nou talent, tant nacional com internacional”, m’explica Carles Rodríguez Ríos, el director del sarau fílmic. “Sempre ha tingut activitats musicals, i aquest any hem apostat per portar els concerts de Refree i de J al festival. La Filmoteca Española, amb la direcció de Josetxo Cerdán, va encomanar diferents concerts a diferents músics. El primer van ser una sèrie d’arxius de nitrat, de principis del segle XX, amb música de Pucho, després Refree va musicar l’espectacle de La aldea maldita, de Florían Rey i, finalment, les pel·lícules casolanes d’Iván Zulueta a J de Los Planetas, que ha escrit una sèrie de cançons per una selecció d’aquestes peces inèdites del mític director.”

Només va rodar dos llargmetratges, però ocupa un lloc fonamental en la història del cinema estatal encarnant el paradigma del director maleït

En els límits de la pausa

Juan Ricardo Miguel Zulueta Vergarajauregui (Donostia, 1943 –2009), més conegut com a Iván Zulueta (la burocràcia del Règim no va permetre que el registressin així per la seva ressonància russòfila), va ser un director avançat al seu temps. O si més no, als temps retrògrads del país on va tocar-li néixer. Potser és per això que la seva tècnica de filmació més característica es basa en filmar imatges televisives amb una càmera de Super-8, aturant i avançant a intervals de temps (d’aquí el nom del projecte: Plena pausa). 

Fill del director del Festival Internacional de Cine de San Sebastián i d’una pintora, el jove Iván va poder estudiar art a Nova York l’any 1963, on va conèixer a Andy Warhol just quan aquest començava a serigrafiar llaunes de sopa Campbell’s i rodar pel·lícules undreground. Després, però, torna i es matricula a l’Escola Oficial de Cinema, on els tribunals no aproven els seus treballs per considerar-los massa experimentals, de manera que surt d’allà sense obtenir el carnet del sindicat (essencial durant el franquisme per a poder signar una pel·lícula com a director). Només aconsegueix rodar dos llargmetratges: Un, dos, tres, al escondite inglés —una psicodèlica paròdia d'Eurovisió a l'estil de Richard Lester, que va trigar a estrenar-se a Espanya per esculls del ministeri— i Arrebato —un fracàs comercial transmutat en obra de culte—, a més de dos episodis per a televisió i un grapat de curts, molts d’ells filmats a casa seva, però tant breu currículum no l’impedirà ocupar un lloc fonamental en la història del cinema estatal encarnant el paradigma del director maleït. Anys després, ja convertit en llegenda viva, d’ofertes de productors no li’n falten, però l’addicció a l’heroïna i el bloqueig creatiu el portaran a passar la resta dels seus dies tancat a casa, com si el fotograma vermell que amenaça al protagonista del seu film l’hagués vampiritzat.

Els fans impenitents dels primers discos de l’emblemàtica banda de Granada vam poder gaudir d’un retorn als seus orígens a través d’un munt d’autoreferències visuals i sonores, i tot sense deixar d’indagar en la figura de Zulueta i el seu geni creatiu

Rei ombra

“¿Qué puedes ofrecer que aún no haya probado? Si hay algo que quede por hacer / Mientras fuera en la calle, llueve sol como miel / No podrás obligarme a salir / Otra vez...” Sens dubte, Rey sombra, és una de les cançons més ionquis (en tenen unes quantes) del Super 8, el disc amb què Los Planetas van debutar ara farà trenta anys, i avui dia semblaria inspirada en les darreres dècades de la vida d’Iván Zulueta, en els anys de reclusió opiàcia durant els quals el director va coronar-se com a l’autèntic Rei ombra. “Suposo que van fer-me l’encàrrec sabent del meu interès per Iván Zulueta —diu J en una videoentrevista publicada pel D’A—, perquè més o menys tenim les mateixes referències: The Velvet Underground, Lou Reed, coses així. Entre ell i jo hi ha uns certs paral·lelismes en la manera d'abordar el nostre treball.” Ja ho pot ben dir. Filmacions en Super-8 de parcs d’atraccions, carreres de cotxes, la platja, taques solars, escenes warholianes i xutades d’heroïna capturades per la càmera en ple set de rodatge... Malgrat que en aquest projecte a J l’acompanyin els integrants del grup argentí 107 Faunos, juntament amb Natalia Drago (una versió rejovenida de Cecila Roth que inspira la cançó Natalia dice), els fans impenitents dels primers discos de l’emblemàtica banda de Granada vam poder gaudir, al concert-projecció celebrat a la sala Paral·lel 62, d’un retorn als seus orígens a través d’un munt d’autoreferències visuals i sonores, i tot sense deixar d’indagar en la figura de Zulueta i el seu geni creatiu. Sens dubte, va ser un bon dia.