Netflix estrena tants thrillers cada mes que acabes confonent-ne els títols i a vegades et sembla que els personatges són fins i tot intercanviables. Però és de justícia admetre que de tant en tant l’encerta i aconsegueix retornar-te aquella vella sensació, molt satisfactòria, d’haver invertit el teu temps en una bona minisèrie d’estiu. Indomable n’és un bon exemple. Si ens poséssim exigents, ja trobem per on esmenar-la: alguns trucs narratius deixen algunes costures al descobert (la principal de totes elles, aquesta ocultació d’informació cabdal que miraculosament no es revela fins al darrer capítol), hi ha un ús discutible de les el·lipsis i els sobreentesos (n’hi ha un en concret cap al final que millor no revelar, però resulta desconcertant) i a estones es fa un pèl previsible (al capdavall, per eliminació, els personatges sospitosos d’alguna cosa ho porten escrit al front). Però també s’ha de dir que està ben rodada, planteja un bon misteri i sap construir uns personatges interessants, que ja és més del que es pot dir de la majoria de les sèries de la plataforma. I el més important, et dona el que li demanes, sis episodis de 45 minuts que mai abaixen el ritme i que treuen el màxim profit dels seus espectaculars paisatges.
Un trauma típic, però ben plantejat
Com tota bona mostra del gènere, el moment del crim resulta inesperat i impactant. La trama comença amb uns escaladors en plena ascensió al Parc Nacional de Yosemite que, de cop i volta, veuen com un cos cau de les alçades i s’enreda amb les seves cordes. Ells sobreviuen a l’ensurt, però la noia que els ha caigut al damunt ja era morta i presenta indicis d’haver estat assassinada. L’agent federal encarregat del cas, Kyle Turner, no ho tindrà fàcil. A més de la dificultat per identificar la víctima, haurà d'aprendre a treballar amb la seva nova companya, una guardabosc provinent de Los Angeles, i gestionar els seus propis traumes, ja que anys enrere va perdre el seu fill.
La intriga funciona bé perquè sap dosificar els girs i juga hàbilment amb les seves trames secundàries, però el millor d’Indomable és la seva inesperada exploració del dol i les seves conseqüències
La intriga funciona bé perquè sap dosificar els girs i juga hàbilment amb les seves trames secundàries, però el millor d’Indomable és la seva inesperada exploració del dol i les seves conseqüències. Si bé en altres sèries el passat dels protagonistes pot acabar entorpint el bon curs del fil principal, aquí la pèrdua d’un fill es converteix en un contrapunt molt sòlid que afegeix un aire entre fatalista i pertorbador a les seves atmosferes. Hi fa molt que compta amb dos actors esplèndids al capdavant, Eric Bana i Rosemarie Dewitt, però també que els guionistes saben plantejar el conflicte amb subtileses (les caixes per obrir a casa del policia, els espais de la muntanya que evoquen la desaparició del fill, la intuïció constant d’una veritat que ningú s’atreveix a verbalitzar) i escrivint uns diàlegs molt creïbles, sobretot a les escenes més dramàtiques. Quan una sèrie aconsegueix que no miris el rellotge i que se t’encongeixi el cor, encara que sigui una mica, vol dir que paga molt la pena.