Si hi ha un festival que combina amb gràcia el que és més popular amb moments underground, de col·leccionista, aquest és el Cruïlla. En la seva quinzena edició, en què fins i tot va haver de superar una darrera jornada marcada per l’alerta meteorològica, no va ser menys. Aquesta és la selecció dels cinc moments més multitudinaris de l’esdeveniment del Fòrum i cinc més, és clar, on el protagonisme és per als detalls.
Música per a les masses, per als nostàlgics i per a les minories
Gracie Abrams
No era la primera vegada de la fenomena del streaming a Barcelona, però en la seva visita anterior havia passat per Razzmatazz. A la velocitat d’un reel, ha passat a encapçalar festivals gràcies a l’aura, a una escenografia mínima i a un encant mesurat. Ho va demostrar des del principi amb una curiosa paradoxa: Risk. El més arriscat del tema van ser les samarretes amb què un pobre pare havia de carregar mentre acompanyava les seves tres filles: “Too soon to tell you I love you”, deia. Pray for els pares (i les mares) coratge. Abrams va repetir a Barcelona, gairebé amb claqueta,el seu bolo tipus (li va dedicar un tema a piano a Girl in Red, això sí, Two people).
Sex Pistols & Frank Carter
La idea és magistral: als que encara viuen de la llegendària banda anglesa, s’hi afegeix sang fresca, un Frank Carter a qui el paper de predicador punk li escau de meravella (encara que, per punk, el de St. Vincent aquella nit en un escenari proper). El resultat: un pogo immens (encara queden crestes de debò!), músics que toquen millor del que diu la seva llegenda i tres moments icònics: God Save the Queen i el seu estribillo sense futur, la recreació nostàlgica de My Way i aquell udol final en clau anàrquica.
Sharleen Spiteri va moure el públic, mans a un costat i a l’altre. No era una senyal de socors: el seu pop-rock està més que viu
Texas
A qui li interessa Texas l’any 2025? Doncs, pel que es va veure divendres a l’escenari principal del festival, a tothom excepte al desinformat periodista que signa aquestes línies. La banda escocesa va protagonitzar un dels concerts més multitudinaris de l’edició des de les primeres notes de I Don’t Want a Lover. Van rubricar una actuació a l’altura de les seves quatre dècades de trajectòria. Sharleen Spiteri va moure el públic, mans a un costat i a l’altre. No era una senyal de socors: el seu pop-rock està més que viu.
Thirty seconds to Mars
—Però Davinia, toquen tardíssim!
—Si és que no recordo ni mitja cançó. Però he d'anar, he d'anar... Veure a Jared Leto a menys de trenta metres.
—I què tal?
—Van tocar cançons que no coneixia i algunes que m'agradaven fa deu anys. I bon espectacle...
—Tipus?
—Va sortir així tapat ell. Amb ulleres de sol enormes i jaqueta. Després, a poc a poc, es va anar traient tot, Jesus Christ! Samarreta de tirants! Jo no sabia què esperar-me, i em va sorprendre! Encara que sé que és un paio raret, es va moure molt amb el públic. Van pujar quatre persones a cantar. Es va fer vídeos amb ells. Al final del bolo va pujar un munt més de gent perquè va demanar públic, i vinga públic! Fins i tot va oficiar una cerimònia sobre l'escenari.
—Tu vas pujar?
—Podria! Però no m'agradava l'outfit —riu— per estar amb Jared Leto.
—Bé i la música, què?
—Hi va haver paperets... Foc... Globus...
—Molt espectacle i poca música?
—Bé... Va sonar molt bé...
-...Va sonar molt bé...
—Que sí! Hi va haver un cover de Rihanna. I crec que alguna de nova. L'última que han tret. I, després, les que em sonen, The kill?
Alanis Morissette
El 1995 ens va deixar molts discos icònics, entre ells Jagged Little Pill d’Alanis Morissette. Un àlbum on la cantant canadenca va saber trobar l’equilibri perfecte entre l’esperit del rock alternatiu i el pop de ràdio. Morissette ha tornat a la carretera per celebrar els 30 anys de la seva publicació, i el Cruïlla —que això de jugar amb l’efecte nostàlgia ho fa com ningú— la va incloure com un dels grans reclams. Va ser el que esperàvem: un concert més que digne per gaudir de temes com Hand in My Pocket o Ironic, que crèiem que ja no tornaríem a escoltar mai més en directe.
Entre els convidats: gent de totes les generacions, de Dorian a Figa Flawas, i estils, de Maria Hein a La M.O.D.A. El repertori: un clàssic rere l’altre dels de Sant Vicenç dels Horts. Diuen que ens deixen uns anys. Els trobarem a faltar
Love of Lesbian
La tromba d’aigua que va caure ahir a Catalunya va fer témer la cancel·lació de la darrera jornada del Cruïlla 2025. Si hagués passat, un dels concerts que més hauríem lamentat perdre’ns seria el de Love of Lesbian, que divendres ja havien actuat al Parc del Fòrum amb molts i diversos amics. Finalment, el Cruïlla va obrir portes a les 21.30 h i l’única actuació prèvia que es va salvar va ser la de la banda de Santi Balmes (a les 2 de la matinada, això sí): lògic, per l’emotivitat de l’espectacle i per la seva relació estretíssima amb el festival. Era EL CONCERT. I ho va ser. Entre els convidats: gent de totes les generacions, de Dorian a Figa Flawas (que no es perden cap), i estils, de Maria Hein a La M.O.D.A. El repertori: un clàssic rere l’altre dels de Sant Vicenç dels Horts. Diuen que ens deixen uns anys. Els trobarem a faltar.
Remei de Ca la Fresca
No només és inusual mossegar la mà que t’alimenta, encara ho és més fer-ho amb tanta fúria i motius. La casualitat va voler que dijous al Cruïlla es donés una escena a la qual ja no estem gens acostumats: una reivindicació clara i contundent. Amb un so complicat (com sol passar a les carpes del festival), el so enèrgic i brut de Remei de Ca la Fresca va fer vibrar, però el destacable no va ser el que van cantar, sinó el que van dir: “Ens convertim en un anunci gegant... Som un anunci de Vichy Catalan, mentre al nostre poble ens roben la vida. Una de les embotelladores al nostre poble ens està xuclant els aqüífers. Si haguéssim tocat a l’Escenari Estrella, ho hauria dit igual!”, va exclamar la cantant amb una faldilla feta d’una samarreta que deia “Barcelona mata”. Es van dir a si mateixos venuts per participar en el festival i van cantar entre aplaudiments Mal de muntanya. El punk encara existeix i no el representen els Sex Pistols.
Es van dir venuts a ells mateixos per participar en el festival i van cantar entre entre aplaudiments Dolent de muntanya. Continua existint el punk i no l'encarnen Sex Pistols
Africa Express
Continua l’idil·li del Cruïlla amb els projectes de Damon Albarn. I cal celebrar-ho. Si el 2014 el cantant de Blur ja es va lluir en solitari amb el brutal Everyday Robots, . Albarn, amb la seva boina i les seves pintes, va tornar a Barcelona per recuperar una altra de les seves facetes: Africa Express. Aquest projecte va néixer quan, el 2005, va veure que al macrofestival benèfic Live 8 només hi havia actuat un artista africà. Va decidir crear una caravana on els protagonistes fossin músics africans. Aquest any han tornat, només sis concerts arreu del món, i el del Cruïlla va ser una festa de sons d’una banda i l’altra de l’Atlàntic. El seu disc més recent, Bahidorá, gravat a Mèxic, és precisament una aposta pel diàleg.
Fermin Muguruza
És un dels referents que sempre s’han de veure. La seva música va més enllà del so, convertint-se en un exercici de militància i consciència. “L’aquelarre antifeixista ha arribat també al Cruïlla. Visca la terra!”: mig any després del concert apoteòsic que Fermin Muguruza va protagonitzar al Palau Sant Jordi, el lleó asmàtic va tornar a Barcelona per seguir celebrant els 40 anys dels seminals Kortatu. Una actuació plena d’energia, amb proclames per totes les causes justes (solidaritat amb els irlandesos Kneecap, conscienciació climàtica amb record pel foc del Baix Ebre) i moltes banderes palestines al vent.
Balma
Ja ho vam avisar: Balma és el grup que ara mateix talla el bacallà a l’escena musical catalana. La seva actuació, la primera jornada, no va ser la més massiva, però sí una de les més divertides. Ho sabem els pocs que, en comptes d’anar a veure Gracie Abrams (coincidien en horari), ens vam acostar a l’escenari Vichy Catalan per gaudir de l’emomakineo o soft bakala, com ho anomenen ells mateixos, de Bernat Mola i Gerard Gamundi. Perquè la màkina ha trencat molts malucs al món, però és un invent nascut als Països Catalans. Així que… balleu, maleïts!
Quimi Portet és un mestre i referent que hauria de ser present a tots els festivals, festes majors, bodes, batejos i comunions
Quimi Portet
Si en Quimi Portet hi està implicat, sempre hi ha d’haver un punt d’ironia. Aquesta vegada, per culpa del mal temps, era inevitable pensar en el títol del seu darrer disc en directe: Si plou ho farem al pavelló (Live in Cincinnati). Finalment, no vam haver d’anar a cap pavelló per gaudir del seu directe. Sempre entre el còsmic i el genial, va repassar els punts forts d’un repertori que sempre se’ns fa curt. Un mestre i referent que hauria de ser present a tots els festivals, festes majors, bodes, batejos i comunions.