Una tensió desmesurada que després es modela segons la votació i el dia. Una estratègia arriscada perquè necessitarà mantenir la seva coherència en el temps. La ruptura de Junts amb el govern espanyol va endevinar la tecla en el timing. La data és bona perquè coincidia amb setmanes amb previsió d'una certa "normalitat" parlamentària, si això és possible. Tret de l'agenda judicial, l'executiu tenia via lliure de soroll i sortia de dues votacions d'èxit: la consolidació de l'embargament d'armes a Israel i la Llei de Mobilitat Sostenible. A Junts han tingut tres setmanes per visualitzar la fractura, verbalitzada en el "s'ha acabat" de Miriam Nogueras. De portes enfora, Pedro Sánchez no ha volgut recollir el guant ni apujar el to. Internament, han acabat reconeixent que alguna cosa han de fer. En la metàfora d'un alt càrrec, si et tiren la pilota a la porta de la Moncloa una vegada i una altra i el president no la recull, t'acaben trencant el vidre.
Amb diversos vidres trencats, és possible que Junts torni a entrar a l'edifici. No de la governabilitat, però sí que necessitarà prendre decisions i posicionar-se. A la lletra petita, aquesta setmana hi ha el vot a favor de la llei ELA —que ja van excloure de la ruptura— i la ponència del projecte de llei de lobbys. Això últim no estava previst a l'agenda parlamentària, però serveix per obligar a votar. I aquí es tancarà el curs al desembre, amb el PP i el PSOE portant iniciatives en les quals Junts hagi de dir on és. De moment són votacions menors, la clau serà al finançament. Si arriba, Junts haurà de posicionar-se més enllà del beneplàcit d'ERC.
Junts ha dit tal com raja el que altres socis diuen als passadissos. La manca de perícia de la Moncloa per negociar, la deixadesa per sumar-los a la taula de negociació en diferents ministeris i ser conscients de la fragilitat parlamentària per actuar en conseqüència. En definitiva, tractar-los com a actors clau en qualsevol tramitació. Quan es diu en veu alta, hi ha la complexitat de mantenir-ho. En un context de blocs i polarització, l'equidistància no hi té cabuda. Trencar amb el govern espanyol i no donar suport al PP és molt difícil de fer al mateix temps. I després hi ha els gestos que l'executiu fa discretament. Com la campanya “Poder posar un anunci en català enmig de la Gran Vía. La democràcia és el teu poder” i el reconeixement del “govern més parlamentari de la història per convicció i per necessitat”, que va assenyalar Sánchez al Congrés dimecres passat en plena ruptura i donant per fet que Junts aprovaria la pròrroga de les nuclears que finalment va decaure.
El bon timing de Junts i la necessitat del govern espanyol de fer gestos s'encreua amb el cicle electoral
El bon timing de Junts i la necessitat del govern espanyol de fer gestos s'encreua amb el cicle electoral. D'aquí a quatre setmanes comença la cascada de cites autonòmiques que desdibuixen el paper dels independentistes i, alhora, qualsevol gest extra amb Junts o ERC desgasta el PSOE en unes eleccions als antípodes de les coordenades catalanes. Extremadura per obrir i, previsiblement, el tancament de les andaluses a la primavera. Amb María Jesús Montero de candidata, arriscant-se a arribar cremada pel finançament singular i uns pressupostos generals que com més en retardi la sortida com a ministra del govern més fàcil serà que decaiguin amb ella al capdavant.
La presentació dels comptes està prevista ja al gener, amb un calendari parlamentari al qual li queden tres plens, amb el gener inhàbil, i una arrencada de carrera electoral que afavoreix el PP. El president ja ha donat per descomptat governar sense Pressupostos fins a final de mandat —ho va anunciar durant la seva entrevista amb Pepa Bueno—, tot i així patirà amb una declaració d'intencions que és una esmena a la totalitat del parlamentarisme.
Els Pressupostos neixen ferits de mort. I tot i que els socis negociaran —o escenificaran la negociació— per justificar el rebuig als comptes, la ruptura amb Junts és el record permanent d'aquesta manca de majoria anunciada. De moment, tots semblen estar al dia a dia. Paradoxalment, els únics que semblen tenir un horitzó són els de VOX. De la ruptura —real o en diferit— en sabem que Junts té la clau de la caixa i no està disposat a tirar-la al mar. L'esmena nuclear, la moció de censura, està en mans de Junts. A la seva caixa i tancada amb la seva clau.