Josh i Ben Safdie eren inseparables. Fins que van decidir separar els seus camins. Junts havien escrit i dirigit films tan interessants com Diamantes en bruto o Good Time: Viviendo al límite (la millor interpretació de Robert Pattison mai?). Ara, aquesta parella de germans de Nova York, han volgut provar-se per lliure. Sempre està bé allunyar-te del que tens per apreciar-ho de nou. No els ha anat malament a l'un sense l'altre. El gran, Josh, ha rodat Marty Supreme, biopic dedicat a Marty Reisman (Timothée Chalamet), un professional del ping-pong, que 67 anys es va convertir en el campió més veterà d'aquest esport. S'estrenarà el 25 de desembre. Celebrarem Nadal amb la que diuen que serà una de les millors pel·lícules de la temporada.... Amb permís de The Smashing Machine, el film que ha dirigit el germà petit, Ben Safdie. Un altre biopic, en aquest cas, però, de Mark Kerr, pioner de les Arts Marcials Mixtes. Avui arriba a les sales de cinema avalada pel Lleó de Plata al Millor director que va guanyar en la passada edició del Festival de Venècia. Dwight Johnson, el seu protagonista, també podria haver guanyat algun premi.
Gymbro, però bona persona
Poques coses agraden més als ianquis que les històries de redempció, de guanyadors que passen a ser perdedors per després tornar-se a aixecar. D'això, la factoria de Hollywood en sap fer or. The Smashing Machine, pel·lícula meravellosament facturada, amb una relectura lluny de tòpics de la masculinitat gymbro, n'és un exemple paradigmàtic: la vida de Mike Kerr, campió universitari de lluita d'olímpica que, després d'anades i vingudes, victòries i derrotes a la gàbia, acabaria convertint-se en una de les primeres grans estrelles de l'ara altament popular UFC. Equació a la qual cal sumar les interpretacions d'una Emily Blunt que mai no falla i d'un Dwight Johnson que s'ha passat una o dues pantalles com a actor. Molt probablement, el fet que s'identifiqués en més d'un moment amb el personatge a què donava vida, ha ajudat que entregués la seva millor interpretació fins al moment. "Demostra que Johnson és un actor real i un potencial futur guanyador de l’Oscar (...) Safdie li va demanar a l’estrella que es mostrés vulnerable per primera vegada a la seva carrera i és quelcom digne de veure", emfatitzava el diari britànic The Independent, en la seva ressenya del primer film en solitari de Ben Safide. I, tret i que això de l'Oscar pot resultar un mica hiperbòlic, subscrivim la resta de la crítica. Encara més, no seria gens estrany si en algun moment us cau una llàgrima, gaudint de la feina del rocós Johnson. Jo he plorat amb The Smishing Machine i no em fa vergonya dir-ho.
"Per a mi, The Smashing Machine no és una pel·lícula sobre lluita, encara que estigui molt present en la història. En realitat és una història d’amor entre en Mark i la Dawn (interpretada per Blunt) i d’en Mark amb la lluita. És un apel·lícula sobre la sort d'estar viu i sobre la transformació d’una relació", declarava el quadrat actor nord-americà en roda de premsa durant la seva visita al festival de Venècia, abans d'emfatitzar en com d'important ha estat l'òpera prima en solitari de Ben Safdie en la seva confiança com a actor. "Jo tenia una veu, un desig ardent, de veure què més podia fer", senyalava. "De vegades no saps del que ets capaç quan estàs encasellat fins que gent que t’estima i et respecta, com l’Emily (Blunt) i en Benny (Safdie), et diuen: ‘tu pots crear una altra cosa’”. I Johnson, a The Smashing Machine, ha creat una altra cosa. "Quan estàs a Hollywood, tot gira al voltant de la taquilla. I tot i que em va agradar fer les pel·lícules que m’han convertit en l’estrella que soc avui", admet que des de fa anys mirava al seu voltant i es preguntava si viuria els seus somnis o els d’altres. “Ara visc els meus somnis i faig allò que m’agrada”. Definitivament, una història, la de Johnson, la de Kerr, d'aquelles que tant agraden els ianquis. I a nosaltres... també.