Amb Grand Canyon –a La Villarroel fins al 3 d’agost– Pere Arquillué signa la seva segona direcció de la temporada, després d’Un déu salvatge. En aquesta ocasió no ha dut a escena cap clàssic francès contemporani, sinó la segona peça de la trilogia que el dramaturg Sergi Pompermayer va inaugurar amb Amèrica (2022). La proposta sembla, salvant distàncies, hereva d’aquella Jerusalem que el mateix Arquillué va protagonitzar al Teatre Grec, el 2019, a les ordres de Julio Manrique. Aquí també trobem personatges derrotats —no per vocació, sinó per extracció social, mala sort o manca de perícia— que intenten sobreviure als seus propis somnis esmicolats. L’autor els ha concebut barroers i sense esperança, però ha deixat alguna porta oberta al futur.
Una història de perdedors
La sensacional escenografia de Max Glaenzel fa intersecar de manera brillant la modesta sala de la casa familiar amb la terrassa d’un bar de carretera. Un tronc sosté un sostre com d’antiga gasolinera, amb els plafons trencats. Tot suggereix ruïna i desolació. Joan Carreras interpreta el Pere, un home que no suporta gaire la seva vida i va tirant entre feinetes, birres i sobretot, música rock: evocar figures com Led Zeppelin o a Gram Parsons i tocar la bateria, ni que sigui en solitari, és per a ell el més semblant a la felicitat. Viu amb la seva dona, l’Àngela –o Angie, com li diu ell, ja us imagineu per quin motiu–, que ja no sap si lluita o resisteix per inèrcia, i amb la seva filla Ruby, que canta rap i no està disposada a “viure callant”. Les interpreten una esplèndida Mireia Aixalà, que ja a Amèrica havia fet de parella de Carreras –en un context radicalment diferent–, i Mireia Morera, que té una escena de lluïment quan rapeja la cançó de la polèmica.
Grand Canyon és una obra sobre els somnis perduts i l’impuls de resistir quan tot es desfà
Coneixem també el Joan Josep, que ajuda el Pere en algunes tasques de reparació. Guillem Balart fa una excel·lent composició d’aquest jove sense expectatives, ingenu i perillós alhora, amb rampells d’odi gratuït i una pila de prejudicis apresos. El seu únic referent sembla ser el Pere: s’encalla en una adulació matussera a cada acudit que fa. En canvi, discuteix de manera encesa amb el cambrer del bar, el Miqui –convincent Eduard Buch–, per qüestions de política. Un dels temes recurrents de conversa és el cacic del poble, un vell corrupte i feixista capaç de portar a la ruïna famílies senceres. El seu cognom, Caramany, potser us sona: era el de l’interlocutor telefònic del personatge de Carreras a Amèrica.
L’escenografia, tripartida, es completa amb l’espai que ocupa la Tatiana –eficaç Mar Pawlowsky, en un paper poc agraït–. Es tracta d’una prostituta que, asseguda sota un fanal al costat de la carretera –l’espai sonor de Damien Bazin ens dona informació sobre els vehicles que passen i, en algun cas, s’estavellen–, rep la visita de la resta de personatges, sobre els quals exerceix una estranya fascinació. Dels uns rep violència; amb els altres fa negocis. Té capacitat de veure algunes coses del futur i, fins i tot, de provocar accidents a cop de maledicció. L’embolcall màgic o sobrenatural amb què se’ns presenta aquesta figura no juga del tot a favor seu, en la mesura en què banalitza la seva situació.
La proposta, que destaca per l’excel·lent, enèrgic treball actoral de tot l’elenc, funciona amb codis de realisme brut, però incorpora també suggestius elements onírics
El gran somni del Pere és fer un road trip en autocaravana per la mítica Ruta 66 fins al Gran Canyó de Colorado, amb la música dels Rolling Stones i The Allman Brothers Band a tot volum. Però les dificultats econòmiques, les complicacions legals –la seva filla ha estat acusada, per la lletra d’una cançó, d’apologia de la violència i injúries a la corona– i un diagnòstic mèdic inesperadament funest el tornarà inabastable. Arribats a aquest punt mort, de no-futur, la proposta fa un viratge oníric tenyit dels colors del Gran Canyó. La resta de personatges parlen des del subconscient del protagonista, en una freqüència d’ona que no és la de la vigília; entregats a un deambular tel·lúric i psicodèlic, s’enreden en una mena de dansa ritual. Com en una pel·lícula de Lynch, el fanal pampallugueja per anunciar el tancament d’aquest al·lucinogen other side.
Grand Canyon és una obra sobre els somnis perduts i l’impuls de resistir quan tot es desfà. La proposta, que destaca per l’excel·lent, enèrgic treball actoral de tot l’elenc –encapçalat pel gran Joan Carreras, amb un personatge que passa del derrotisme a la clarividència– i per un aconseguit moviment escènic –a càrrec de Ferran Carvajal–, funciona amb codis de realisme brut, però incorpora també suggestius elements onírics, així com de l’àmbit del sobrenatural, que, tot i suposar un alleujament a tanta desgràcia, tenen un punt naïf. En aquesta faula amarga, en què el fracàs està molt tematitzat –“No he fet res bé”; “Soc un puto desastre”–, hi ha imatges molt enginyoses, com quan la desencisada Angie al·ludeix a la “metamorfosi de merda” que ha fet involucionar el seu marit de papallona a eruga –o com quan el Pere es compara amb un vi espatllat que no serveix ni per fer vinagre–, si bé és cert que també abunden els tòpics, i que la catarsi del protagonista es fa una mica pel boc gros. Potser per compensar la duresa d’aquest panorama desolador –en la “freda i fosca nit del món”– s’apunta un final que obre possibilitats de futur als dos personatges més valents i visionaris.